Dimecres 16 d'octubre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: per fi veig una temperatura en el balcó clarament per davall dels vint graus, per a ser exactes 17,5 graus. Amanecerá a les 08:11 hores i fosquejarà a les 19:21 hores, en este dimecres que celebrem a santa Margarita Maria d'Alacoque.

Mirant les notícies de tot el que esta succeint a Catalunya me n'he adonat que no he sentit ni llegit que algú es penedira de quelcom, ningú es penedix de res, Com és possible? Com pot ser que no trobem a algú que es penedisca de res del que ha fet després de l'embolic que hi ha a Catalunya? De res, res?

Si partim dels fets que estem veient nos en adonem que l'hem pifiat abundantment, què passa pel cap dels responsables polítics que afirmen que no es penedixen de res? No es penedixen del dany causat als que representen? No tenen en les seues decisions, com el comú dels mortals, una llista més o menys llarga de decisions i accions que van dur a terme i que van resultar nefastes?

Deuen ser pel que s'ha vist una “raça superior”, almenys ho són si els compare amb mi. És veritat que he pogut parlar amb persones que partidàries de l'independentisme català admeten que s'algú s'equivoque ho va fer des del cor i que es té bona intenció. Val, almenys ho reconeixen, però és suficient? Fer les coses des del cor disculpa qualsevol error comés? La intenció compta, sí. Açò és de primer de Filosofia. Però ho és tot?

Hi ha gent que amb el seu cor com única guia i banderer amb la bondat intrínseca de la seua persona es va ficant en conflictes per la vida i no sols es ferix a si mateix, sinó a molta gent pel camí. I no, viure així no pot ser bo i no crec que estiga justificat. Quan fem les coses amb la millor de les nostres intencions i així i tot la caguem és molt més productiu, i més madur, assumir-ho i aprendre dels errors. Açò ho veiem en les nostres relacions personals: el problema no és tindre moltes o poques nóvies, el problema és acumular ruptures sense saber per què no han funcionat, sense assumir responsabilitats, sense aprendre dels errors perquè no torne a passar amb la següent.

Un altre punt interessant que s'obvia moltes vegades, quan es diu: “ho vaig fer amb bona intenció, era el que sentia llavors” és que el ser humà no és sempre bo. Segons este mode de pensar pareixeria que totes les fallades comeses en la nostra vida tenen una intenció positiva darrere, però sent, açò és absència de coneixement propi i alié. Només cal obrir els ulls per a comprovar que, de tant en tant, o ben sovint, a les persones ens donen “ramalades de malícia”. I no em referisc necessàriament a maldats grosses, a guerres, a corrupcions, a infidelitats… La malícia està també en l'afany per criticar, en la deslleialtat en les nostres relacions, en les contestacions bordes,  en les travetes perquè l'altre no brille més que u, en les enveges…

El problema comú és que no ens agrada reconéixer-nos com els roïns de la “peli”. Cada un tenim la imatge construïda de nosaltres mateixos en què som prou encantadors generalment, provoquem rialles fàcilment amb el nostre intel·ligent humor, rebem felicitacions per èxits laborals, ens preocupem desinteressadament pel món, ajudem a persones majors a creuar el carrer i no vivim d'esquena al que succeïx lluny de les nostres fronteres.

I potser tot això siga veritat. Però no tota la veritat. Perquè la realitat és que a vegades també som dèbils, poc atents, poc afectuosos, ens mirem el melic amb contemplacions, ens enfadem si algú ens emprenya un pla, encara que haja sigut sense voler i amb tota la seua bona intenció, jutgem amb una facilitat esbalaïdora, i ni mengem sa, ni fem esport tots els dies.

Per descomptat, la solució no és flagel·lar-se ni quedar-se ancorat en el passat ni llepar-se les cicatrius, sinó tindre un penediment real, que propicie un efecte positiu en el present. Com deia  el savi Rafiki: “El passat pot doldre, però pots fugir d'ell o aprendre”.

És normal que després d'un error, un projecte fallit, un fracàs, una equivocació, hi haja una ferida, però ignorant-la no estàs deixant que es cure i tampoc estàs fent res perquè millore perquè no estàs assumint la part de responsabilitat que et pertany.

Ja es que algun estarà pensant, amb molt de sentit: Però com pots jutjar correctament el passat des del present sense ser injust? La resposta, tal vegada, este en no ser nosaltres els jutges de la nostra pròpia causa.

Feliç Dia.