"Una
cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra
seua." (G. K. Chesterton).
En
el dia que celebrem a sant Calixt I, el sol començarà a lluir a les 08:09 hores
i ho farà fins a les 19:24 hores, mentres que la temperatura ara en el balcó és
de 21,5 graus, la baixada de les temperatures es continua resistint.
Celebràvem
el dissabte la Festa Nacional d'Espanya, que coincidix amb la data del
descobriment d'Amèrica i amb la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, i
emvaig adonar de com resultá de complicat per a molts espanyols eixe dia. Em
vaig donar compta que parlar de “descobriment” no és, ara, políticament
correcte, em van dir que hi ha molts espanyols que no els agrada això del
descobriment, preferixen parlar de la trobada de cultures i que es pregunten
qui va descobrir a qui.
Em
van estar contant que Espanya va ser una potència invasora que va imposar la
seua llengua, la seua civilització i la seua religió als pobles americans,
acabant amb les seues cultures i religions autòctones. M'explicaven que els
espanyols vam ser uns bàrbars colonialistes, assassins invasors d'unes cultures
que eren meravelloses i que nosaltres, els espanyols, vam destruir.
Després
que acabara el dia més trist que content pel que m'explicaven em pregunte: Que
es van cometre injustícies i abusos durant la conquista d'Amèrica? Doncs clar
que sí. Quina societat no comet injustícies i abusos? Mirem les que patim tots
hui en dia? No som perfectes. Però negar la grandesa de la gesta espanyola en
la conquista, civilització i evangelització d'Amèrica em pareix que no
reflectix tota la història del que va succeir.
Es
van oblidar de comentar-me que Espanya va fundar pobles i ciutats; va crear
vies de comunicació i va portar les universitats al nou continent. No em van
dir que Espanya va aprovar lleis per a protegir als espanyols indígenes
d'Amèrica. Van passar per alt que, per als espanyols, Amèrica va ser Espanya:
no una colònia. Els americans eren espanyols de ple dret. Una falta de memòria
important.
No
comprenc com s'els oblida dir-me que les cultures precolombines vivien en la
ignorància; en la crueltat de l'infanticidi, dels sacrificis de sers humans als
ídols; en guerres inhumanes entre unes tribus i altres. Tal vegada no volien
desfer el mite del bon salvatge, que pareix fals.
I
és que, tal vegada no vaig tindre sort el dissabte, vaig estar amb persones a
qui els encanta dividir el món en bons i roïns, opressors i oprimits,
explotadors i explotats. I clar, per a eixa ideologia tan simplista, als espanyols
els toca ser els roïns, els opressors i els explotadors. Em va fer la impressió
que odiaven a Espanya i el que representa, em vaig sentir indefens per a
defendre una altra idea que no fóra la seua i ho vaig tindre de deixar per a
una altra ocasió, veient com m'anaven a tractar-me de “fatxa”, de “extrema
dreta” i si no ho deixe a temps segurament també de franquista, anem com si
fóra jo el pitjor del pitjor.
Ja
a casa, reflexionava i em resultava realment patètic eixe comportament. Estan
superant a l'esperpent més grotesc amb eixe odi. La seua neciesa em resulta
certament d'una dimensió grandiosament i ridículament còmica. Es creuen que
poden canviar la història al seu gust amb lleis i decrets, i curiosament
simpatitzen amb qualsevol classe de separatistes: amb els bascos de Bildu, amb
els independentistes catalans, amb els secessionistes valencians, balears,
canaris… Però
crec que estan equivocats.
Doncs
bé, a pesar que van amargar el dia, jo em sent orgullós de ser espanyol i també
catòlic. Estic orgullós de ser compatriota d'Hernán Cortés i de Pizarro. De ser
espanyol com Juan Sebastián Elcano, com Cervantes, com Quevedo, com Góngora;
catòlic com a Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Cruz; espanyol com el
marqués de Santillana i com Jorge Manrique; com Velázquez i Zurbarán i Ribera i
Picasso i Miró i Gaudí i Albéniz i Falla. Sóc espanyol com Ortega i Gasset, com
Unamuno, com Miguel Hernández, com Alberti, com Pedro Salinas, com Gerardo
Diego, com Jorge Guillén, com Juan Ramón Jiménez, com Azaña, com els germans
Machado, com Valle-inclán; catòlic i espanyol com a Sant Ignasi de Loyola i
Sant Francesc Xavier; com a Sant Francesc de Borja i Sant Joan d'Àvila; com la
Mare Meravelles; com a tants i tants poetes, artistes i sants; com a tants
militars i tants herois que van donar la seua vida per Déu i per Espanya.
Em
sent orgullós de ser espanyol. Em sent orgullós de la meua bandera. Em sent
orgullós de professar la fe dels meus avantpassats. I res de tot l'anterior
impedix que el dia 9 d'octubre em sentira igualment orgullós de ser valencià. I
espere que molts dels nostres jóvens hereten intacte el llegat cultural,
històric i religiós d'Espanya i també s'assenten algun dia orgullosos de ser
espanyols.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario