"Una
cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra
seua." (G. K. Chesterton).
Bon
Dia: el sol ens ha eixit a les 07:59 hores i ens acompanyarà fins a les 19:40
hores, en este dijous que celebrem a sant Francesc de Borja.
Ahir,
després d'entrenar, em comentava un amic que totes eixes preguntes que
realitzava fa dies estan de sobra contestades. Per què o per a què visc? Quin
sentit té la vida i quin sentit té la mort? Per què val la pena lluitar i viure si és que
mereix això la pena?
Em
van sorprendre les respostes tan clares i rotundes que em va donar, i em va
sorprendre sobretot eixe optimisme tan científic que es té del ser humà com a
tal, des del seu origen fins hui. Preguntes que he de dir han sigut contestades
al llarg de la història de formes molt variades i que potser el més important
és que han sigut respostes des de nivells i amb lògiques i llenguatges d'allò
més variats.
És
eixa diferència de nivell, de lògica i de llenguatge la que precisament el meu
amic no aconseguix distingir, perquè posa en el mateix pla la ciència i la
filosofia o la religió. El món de la ciència és fonamentalment el regne del
“com”: com han sorgit les coses que són, com ha sorgit l'home fins a arribar
als nostres dies, Com és que sóc viu? Com viuré i com moriré?
Però el regne de la filosofies i de la
religió, en canvi, és el del “què”, el “per què” i inclús el “per a què”, és a
dir, el del sentit: què és l'home o per què i per a què està en el món.
Si
mesclem les respostes de cada àmbit, tant les respostes de la ciència com les
de la filosofia no tenen autoritat.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario