Dimarts 8 d'octubre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: hui celebrarem a les santes Pelagia i Tais, i es fa de dia a les 08:03 hores, en un dia en què ja he vist en el meu balcó una temperatura per davall dels vint graus, 19,5 per a ser exactes, encara que fins a les 19:33 hores estic segur que el sol s'encarregara de fer pujar fins que sentim calor.

Em resulta curiós que en la situació actual en què vivim existisca una desconfiança tan gran en molts àmbits de la societat: és normal que, en una època de pau i estabilitat sociopolítica, els hòmens desconfien uns d'altres? Hi ha factors socials que potencien d'alguna manera eixa desconfiança? Per què la desconfiança passa a ser part de la nostra cultura?

Mire la televisió o escolte la ràdio, i em diuen, que els que estan empresonats no ho han d'estar, els que van cometre estafes o fraus durant dècades han trasllat tot el seus diners fora del país i no hi ha proves suficients per a provar-ho i caminen pel carrer sense cap vergonya: els que van matar sabent el que feien són ara exaltats. És a dir, hi ha una justificació per a tot, i tot és per una justa raó. Generalment, les situacions de desconfiança s'originen pel fet que no hi ha constància en els valors fonamentals: fidelitat, veritat, amistat, transparència, etcètera.

Certes circumstàncies i sistemes socials afavorixen estos contextos perquè visquem dubtant uns d'altres. Però ara no, si existira una pobresa o una precarietat insostenible o tinguérem uns alts nivells de fam canina que produïren la mort de moltes persones, llavors, es podrien trobar algunes justificacions.

Cal pensar que quan alguna cosa amenaça la integritat d'una persona, quan percebem la por, desconfiem. Sobretot, quan quelcom roín ens pot ocórrer o allò que ens pertany se'ns lleva. Llastimosament, el “roín” succeïx quan les situacions no són les més idònies perquè puguem desenrotllar-nos i comportar-nos normalment, és a dir, amb “llibertat”. I en eixe sentit, la llibertat és un valor que ens ajuda a no sentir la por que ocasiona desconfiança. Però els hòmens lliures, no desconfien? Sí, ho fan, però és una desconfiança qualitativament i quantitativament diferent.

Més d'alguna vegada, hem escoltat açò de la “doble intenció”. És freqüent veure, en els àmbits laborals, els negocis, les amistats i les parelles, com les persones condicionen les seues relacions perquè sospiten d'una doble intenció en els altres. Mantenen una distància com si tractaren de protegir quelcom i per fer-ho no arriben a donar-se íntegrament. Com que sempre ens protegim del proïsme perquè pensem que en qualsevol moment ens danyarà.

Hui en dia, s'assumix la desconfiança com una cosa completament normal. Són moltes les persones “previsores” que posen les seues propietats personals a nom de tercers per a evitar litigis molests, separació de béns, etcètera. Esta cultura ha aconseguit dimensions extraordinàries dins de la nostra societat. Fem juís anticipats sense comptar amb proves contundents del que diem o, al revés, les proves que presentem no són suficients per a demostrar la maldat del proïsme.

Però tampoc es pot ser ingenu. No vivim rodejats d'àngels. En el nostre entorn, pul·lula la gent oportunista i individualista que de tot pretén traure un benefici. No obstant això, les “excepcions” gràcies a Déu encara subsistixen. Mentres les hi haja es pot pensar que la transparència és la cura contra tota desconfiança. Si el que fem és bo, no tenim res a amagar. Si el que busquem és el millorament de la societat, de la família, de les persones, no és roín que es faça públic.

Hem d'assumir les nostres paraules i gestos com a tresors que no hem d'amagar perquè transmeten la veritat i la representen, i poden fer possible que es puga creure en l'honestedat de les persones, encara que parega impossible.

Feliç Dia.