Dissabte 14 de setembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Massa són ja els dies en què no he vist el sol, hui des de les 07:41 hores fins a les 20:11 hores, estic segur que l'astre “rei” ho intentarà, no ho tindrà fàcil en el dia en què commemorem l'Exaltació  de la Santa Crue. 

Torna una altra vegada a obrir-se el debat sobre l'eutanàsia, ara que tot pareix indicar que entrarem en campanya electoral. Curiosament, esta serà la primera iniciativa que es tramita en esta legislatura en la Cambra Baixa, encara que el seu desenrotllament dependrà de si finalment es forma Govern abans del 23 de setembre o es convoquen eleccions.

Per tant, és inclús probable que siga l'única Llei que es tramite en esta legislatura si finalment els socialistes no aconseguixen pactar una investidura per al seu líder, Pedro Sánchez.

En este sentit, cal preguntar-se si és congruent en un context en què els espanyols necessiten propostes d'alta política que milloren l'ocupació, l'educació i la sanitat siga esta la Llei que el PSOE decidix primar per damunt d'altres.

Però bo, no vull ficar-me en si convé o no convé políticament obrir este debat, debat que per cert com tots els “debats” que se susciten a Occident, tenen un final cantat. Lamente dir-ho, però estic quasi segur que totes les legislacions dels països occidentals agregaran, d'ací a uns pocs anys, el sarcàsticament anomenat “dret a una mort digna”, que amb el temps, de forma progressiva i furtiva, sempre adornada amb els eufemismes d'una falsa “compassió”, s'imposarà com un instrument formidable per a, diguem-ho clar, l'extermini de malalts i ancians.

Si ens parem un poc a pensar nos en adonarem que les tàctiques per a anar introduint l'eutanàsia en les nostres vides ha canviat. Fa anys l'escenari en què se fea necessària era sempre el provocat pels patiments insuportables de la persona i era un gest de compassió, per cert sorprenent.

Hui en dia, si ens fixem un poc en els mitjans de comunicació, nos en adonarem que s'esta proposant l'eutanàsia sobretot com una elecció personal i es pretén el seu reconeixement com una expressió del pluralisme, o inclús com una exigència de respecte a la voluntat i a l'autonomia de qui preferix la mort a la vida.

I és que, legalitzar l'eutanàsia significa no sols eliminar les sancions legals, sinó sobretot predisposar estructures i procediments sanitaris que la facen “accessible i segura” per a tots. Segons la meua forma de veure el tema, una llei tolerant oferiria una solució permissiva incentivant una costum, segons la meua opinió, inhumana, en perjuí d'altres solucions que són èticament més justes.

Els partidaris de l'eutanàsia s'han adonat que era necessari tornar a definir el paper del metge perquè no siga ell, sinó el pacient, el que dispose l'acció letal. S'han acostat així a la noció de suïcidi. D'esta manera, el concepte tradicional, però ambigu, d'eutanàsia està cedint el pas al més racional i enganyós de “suïcidi assistit”. El concepte de “suïcidi assistit” se situa a mitjan camí entre el suïcidi i l'eutanàsia voluntària, que pressuposen la clara voluntat de morir per part de la persona.

Es pensa que així la persona té més dignitat, que la “dignitat humana” és renegar de la nostra naturalesa i acabar sol·licitant que ens maten quan ja no ens sentim sans. La gran paradoxa de tot açò és que la llibertat individual que ens volen vendre, en quant apareix en escena el patiment, es convertix en desesperació i angoixa i ens porta a autodestruir-nos o a demanar que ens destruïsquen.

Que els representants polítics d'una societat arriben a la conclusió que l'òptim per al final de la vida és aplicar una solució veterinària denota una pèrdua absoluta de sentit. La mort provocada mai és la solució a un problema.

Feliç Dia.