Dimarts 3 de setembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton).

Hui, dia de sant Gregori Magne el sol eixirà a les 07:32 hores i estarà amb nosaltres fins a les 20:28 hores.

Ahir em vaig trobar amb un proverbi suec que afirma: “la vesprada sap el que el matí mai va sospitar”, i és veritat.

Durant la major part de la meua vida, m'he considerat jove. He tractat de mantindre'm jove romanent al corrent del que estava passant en l'entorn cultural dels jóvens, les seues pel·lícules, la seua música i inclús amb el seu argot.

Però la naturalesa no perdona. Ningú roman jove sempre. A més, me n'he adonat que l'envelliment normalment no ens anuncia la seua arribada. No el veus vindre, fins que un dia et veus en un espill mentres compares una foto de fa uns anys o reps el diagnòstic del teu metge, i de sobte descobrixes que ja no eres una persona jove. Ve de sorpresa. Al principi ho neguem, ens resistim, ens enfrontem a ell, però acabem, a poc a poc i amb quelcom d'amargor, acceptant-ho.

Eixe dia arriba a tots, ha arribat, i comences a adonar-te que és veritat quan comences a notar que la gent jove es mou en uns cercles molt diferents dels teus, que no t'inclouen a tu, i tu pareixes atordit i fora de lloc quan tractes d'acostar-te. Arriba un dia en què has d'acceptar que ja no eres jove als ulls del món, ni als teus.

Encara que he de dir que l'envelliment de l'ànima és quelcom molt diferent, l'ànima no envellix, madura. Podem romandre jóvens d'ànima molt de temps després que el cos ens comence a fallar, en realitat hauríem de ser sempre jóvens d'esperit.

Les ànimes es comporten de forma diferent dels cossos, perquè els cossos estan fets per a morir. En tot cos vivent, la vida té un camí d'eixida, un final, mentres que l'ànima no seguix eixe camí, només avança per una senda en què cada vegada és més profunda, més rica i amb més coneixement. La vellesa ens obliga, normalment contra la nostra voluntat, a atendre a la nostra ànima amb més profunditat, a començar a entendre-la i hi ha traure de les seues profunditats els seus enigmes; i l'envelliment del nostre cos juga un paper fonamental en açò. Com el bon vi, que ha de ser envellit en vells tonells. Així ho fa també l'ànima.

La vellesa, ho vullguem o no, ens obliga a aprofundir més profundament en el misteri de la vida, de la nostra vida i de la que ens rodegen. En realitat la nostra ànima no envellix, madura com el vi, i així sempre podrem ser jóvens d'esperit.

El nostre estimul, el nostre anhel, el nostre enginy, la nostra passió i el nostre humor no s'han d'apagar amb l'edat; ja que ells han de ser la base de la nostra ànima madura. Per això, al final, fer-se vell és un do, inclús sense ser desitjat.

L'envelliment ens porta a un lloc més profund, tant si volem anar com si no. Com la majoria de persones de la meua edat, jo encara no m'he fet a la idea, i encara m'agrada considerar-me jove. Per això em vaig alegrar quan em vaig jubilar, no perquè fóra feliç de tindre ja l'edat, sinó vaig ser feliç precisament per ser viu i ser prou savi per a estar agraït per tot el que he anat descobrint dia a dia.

És veritat el refrany suec: “la vesprada sap el que el matí mai va sospitar”, perquè amb la vellesa he descobert llocs en la meua ànima que en la meua joventut mai haguera imaginat.

Feliç Dia.