“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Dins d'unes hores el sol ens abandonarà durant el
temps que transcorrerà des de les 21:27 hores fins a les 06:47 de matí, espere
que siguen les suficients perquè la temperatura baixe prou per a poder
disfrutar, demà, d'un dia no tan calorós.
Em pareix veure que en la nostra societat i en
molts mitjans de comunicació hi ha una hostilitat cap a una certa creença i la
seua forma d'entendre la vida. Ho advertisc quan sempre se situa el focus en
les seues faltes, i s'ignoren els seus encerts i algunes de les seues bones
aportacions.
Davant de qualsevol fet o declaració, que com tots
sabem es pot interpretar de diferent manera, sempre es busca cridar l'atenció
sobre la interpretació més negativa, deformant així eixa realitat. Es donen per
certs absurds estereotips que no suporten la més mínima comparació amb el que ha
succeït.
Sempre s'oblida la immensa labor que es fa amb
desenes de milers de xiquets i adolescents, de com els seus centres acullen tot
tipus d'activitats, incloses veïnals, culturals, o de suport a alguna causa,
alcohòlics anònims, drogodependents, i tantes altres, i que són focus
inesgotables d'una solidaritat tangible, immediata i desburocratitzada. Però
no, només es recorden fets que es presenten per a mostrar hostilitat.
És una concepció que no pot fer-se present en la
vida pública. Jo puc raonar des de la perspectiva de gènere, des del feminisme
o del marxisme. Puc sostindre raons des de l'animalisme, veganisme, puc donar
raons des de l'Islam. Però quan parle des del cristianisme o més concretament
des del catolicisme, funcionen dos tipus
d'hostilitats per a forçar el meu silenci: “No ens importen les teues raons,
formen part d'una creença privada”.
Però, des de quan i per què és privada una
concepció col·lectiva i pública? O bé, “vols imposar les teues creences”. Com
si parlar, postular, raonar, proposar, fóra una imposició. I el que es diu des
dels altres punts de vista no són imposicions? On radica la diferència?
Podria posar alguns exemples, però supose que no
cal, tots ens recordem com es realitzen actes que ridiculitzen o ofenen
deliberadament a l'usar imatges religioses per a usos indecents i que són
aclamats en nom de la llibertat d'expressió, però quan algun catòlic destacat
fa sentir la seua veu i qüestiona, per exemple, l'avortament, ha de ser
silenciat perquè va contra la llibertat.
Ja se que es diu que la societat és laica, però és
que eixa afirmació és falsa, una societat formada per persones, el que és, és
plural. En tot cas, el que serà és neutral, laica no laïcista són les
institucions que representen a la societat. Hi ha molta diferència, una
diferència que no es vol veure.
En fi, cap reconeixement, molt de menyspreu,
ofensa, desqualificació. Per què?
El cristianisme com a cultura, arreplega i ensenya
cada dia, cada diumenge especialment, a actuar bé, a donar sense esperar rebre,
a amar com a donació, hi hi ha fer-ho no sols amb els “teus” sinó amb els
“enemics”, ensenya el respecte, la contenció, l'educació en la virtut, la
fidelitat, la veritat, el treballar amb els que no pensen com tu, el servir.
Els que seguixen tals màximes, els catòlics que volen viure com a tals, es comporten
en el respecte als altres. Ja se, que se'm pot dir, amb raó, que hi ha catòlics
que no es comporten així, i en este sentit, este és un argument que reforça la
bondat del fet cristià, i no constituïx un argument en contra, perquè la
responsabilitat no està en el que se li diu que ha de fer, sinó en el que fa.
La majoria de les grans tendències que hui en dia
més es valoren tenen les seues bases en el cristianisme: l'atenció de la
naturalesa, la vida senzilla i millor adaptada a ella en les nostres vides i en
el tracte al nostre entorn, la celebració de la família, els valors de dignitat
i respecte de totes les persones, siga quin siga el seu estat i condició, la
busca i la realització de la bellesa, la celebració de la cultura, la
solidaritat, la fraternitat, el bé comú, el perdó i la redempció.
Tot açò i molt més és la traducció a la vida
secular del fet cristià. És més, en algunes, prou, d'estes tendències sense la
seua arrel cristiana, o es pervertixen o moren. És el que està succeint, per
exemple, en la nostra societat amb l'esperit del perdó, que va desapareixent, o
el de l'amor entés com a acte de donació gratuït, que cada vegada es confon més
amb l'acte de possessió de l'altre, quant al que em donen o em neguen, és a
dir, amor limitat a aconseguir els meus desitjos.
Tinc la impressió que tota esta hostilitat cap al
cristià, com fet social, és quelcom així com voler entrar en una espiral de
bogeria, encara que també cal dir que és molt humà tindre una vocació temerària
i suïcida, sobretot en els sectarismes, però la
gent sensata, la majoria amb independència de les seues creences hauria
de compartir el propòsit d'una normalització de la concepció cristiana i de la
seua cultura en la vida sòcial i en la vida pública, que pot ajudar-nos a eixir
de la majoria de les dificultats en què ens trobem i de les que ens amenacen en
el futur.
Qui vullga seguir esta fe que ho faça. Esta sí que
és una qüestió personal, però escoltem les seues raons amb atenció i respecte
perquè gran part de les respostes estan en elles.
Me'n vaig uns dies de vacacions.
Feliç Vesprada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario