Dimarts 2 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).  

Pareix que a partir de hui la nit comença la seua lenta reconquista, hui començarà a les 21:30 hores i dominarà fins a les 06:41, un minut més que ahir.

Es pensa moltes vegades que no trobem respostes a l'endevinalla que ens presenta la vida, que no som capaços de raonar bé i aclarir-nos sobre el més important de la vida, però el problema en la gran majoria dels casos, no és que no trobem respostes, sinó que ni tan sols som capaços de veure l'endevinalla que ens presenta la vida.

No ens resulta estrany que ens diguen que una casa no és una casa, ni que eixes idees de “on venim” o cap a “on anem” no tenen fonament, sinó que trobem normal que ens diguen que no ho han tingut mai. Hui en dia no és que no es veja la base filosòfica d'eixes preguntes, sinó que ni tan sols es veuen les seues causes històriques.

En cap lloc ens trobem amb res que ens indique que hem de traure les nostres pròpies conclusions, al contrari tot són facilitats perquè no tinguem la necessitat esforçar-nos, no a aprendre i saber coses sinó a fer preguntes per a comprendre-les i entendre-les. És el que s'anomena la falsa teoria del progrés, que ve a dir, que podem canviar l'examen en compte d'intentar aprovar-lo.

Ja se que buscar respostes, moltes vegades en la història, ens han portat a l'opressió i a alguns desastres, però igual que en tots els sistemes, començant amb l'actual, que solen ser despietats i cruels. És raonable i fins a bo, per a la nostra societat, atacar a institucions com l'exèrcit o la policia. Però no és normal atacar a l'exèrcit i a la policia sense saber ni haver sentit parlar dels enemics de l'estat ni dels lladres. Si volem evitar algun d'estos problemes haurem de pensar a buscar-los alguna solució i posar-los alguna barrera.

Un dels problemes que ens apressen hui en dia és que la nostra intel·ligència és capaç de destruir-se a si mateixa. Podríem impedir l'existència de la pròxima generació, tenim la intel·ligència suficient per a aconseguir-ho, només convencent a la gent que es tire des d'un penya-segat, bastaria. També podríem per tant, fins a un cert punt, ensenyar a la gent a no pensar, només ensenyant a la següent generació que el pensament humà no té validesa.

Si ho mirem bé, ens podrem donar compte que hi ha un pensament que impedix el pensament. I eixe és l'unit pensament que hauria d'atallar-se. Quan se'ns diu que totes les coses són “úniques” i per tant “diferents”, que no hi ha categories de cap tipus s'esta intentant destruir el pensament. Per a pensar es necessita poder relacionar les coses i deixem de pensar quan no hi ha res que relacionar. Si tornem unes línies arrere nos en adonarem que a més de ser un error, es tracta tamben d'una contradicció en els termes. Si totes les coses fossen diferents, no podríem referir-nos a elles dient: “Totes les coses”.

Al que assistim davant de tanta informació i la possibilitat de saber-ho tot no és al naixement d'un nou pensament lliure, sinó a la seua vellesa i a la seua dissolució final. No es pot imaginar una societat més absurda que en la que els seus habitants es pregunten per la realitat de la seua pròpia existència, igual que resulta inconcebible un món en què els seus habitants dubten de la seua existència.

Feliç Tarda.