“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui que celebrem la festivitat de Sant Pere
Crisólogo i a més és el dia mundial de l'Amistat, el sol ens eixirà a les 07:00
hores i estarà amb nosaltres fins a les 21:14 hores.
Un dia interessant el de hui, doncs es dedica
mundialment a l'Amistat, un tema que des de l'antiguitat ha produït milers de
pàgines explicant-la i que durant la història produït grans debats.
Un dels primers que va dedicar el seu temps a
explicar l'Amistat va ser Aristòtil, i ja llavors va posar tres condicions
perquè poguérem descobrir on es trobava la verdadera amistat, la primera: voler
el bé de l'altre, apreciar-lo pel que és en si mateix i desitjar que siga
feliç, que triomfe, que es realitze plenament.
Aristòtil va posar llavors un exemple, és
l'anomenat exemple del vi, un exemple que ve a dir més o menys el següent: un
aficionat al bon vi pot “amar” una botella, la pot cuidar, mantindre en la
temperatura i humitat ideal. Però en el fons, tot el seu afecte s'explica que
simplement un dia eixa botella li podrà donar un gran plaer. Ha amat la botella
pel que esperava aconseguir d'ella, no perquè ella fóra digna d'un amor desinteressat.
Resumint, no hi ha verdader amor d'amistat si este
es funda en l'interés (“em pots ajudar”) o només en la busca d'una satisfacció
egoista (“em fas sentir cosquerelles en la panxa...”).
La segona condició que va posar Aristòtil va ser
que l'altre vullga el meu bé, m'ame a mi com jo l'estime a ell.
Com veieu ací les coses es compliquen, perquè és
possible que jo ame a un altre, però l'altre no tinga pràcticament el menor
interés per mi. És una cosa que ocorre moltes vegades en el món dels enamorats.
L'amistat verdadera no pot ser unidireccional: ha d'anar d'un costat a
un altre, i viceversa. Esta és una de les diferències que té l'Amistat amb
l'Amor.
Encara ens queda l'altra condició que ens pot
paréixer una favada però no ho és: que hi haja coneixement del mutu afecte, que
se sàpia per les dos parts que hi ha amor. Açò passa, i no sols en les
novel·les o en les pel·lícules.
Són tres condicions senzilles, que poden portar a
preguntar-nos: tenim molts amics verdaders, profunds, incondicionals?
No ho puc evitar, he de tornar a Aristòtil. Per a
ell, no és verdadera l'amistat basada en el plaer, com tampoc ho és la que es
construïx sobre la utilitat.
Perquè, i no cal ser intel·lectuals per a donar-nos
compta d'això, el plaer canvia com canvia el vent: hui em produïx plaer una
persona i demà una altra. Per això fracassen tants matrimonis i tantes amistats
que són artificials.
El camí per a aconseguir la verdadera amistat que
tots desitjaríem és difícil i ardu. Inicia quan un deixa de ser el centre de la
seua vida i comença a girar entorn de l'altre. Quan u, com repetia Aristòtil,
arriba a ser “virtuós”, bo, desinteressat, capaç de deixar egoismes o avarícies
per a guanyar i ser més gràcies a l'amor.
El camí és difícil, però val la pena. Els que teniu
un amic de veritat ho sabeu molt bé. Potser no sigueu molts, però poden ser-ho
molts més dels que imagineu. Basta amb què cada dia deixem de pensar en el
propi benestar, en els interessos conjunturals, per a començar a donar-nos, per
a amar i deixar-se amar. La resta depén del temps i de la fidelitat, que és
l'excel·lència de l'amor.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario