“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Encara que el fosquejar començarà a la mateixa hora
que ahir, 21:29 hores, demà, amanecerá un minut més tard, a les 06:43 hores, un
minut menys de sol.
Ahir, arribe a la conclusió que ens sobra populisme
i que anem escassos de “altura de mires”, vivim estancats en el curt termini
sense que siguem capaços de mirar cap a un projecte de llarg termini. Intentaré
expressar-ho.
Em pareix que estarem tots d'acord a desitjar viure
en una societat justa i tindre un nivell de vida digne en un entorn que ens
genere confiança i estabilitat. Tots coincidirem en l'anterior, el problema
serà com aconseguir-ho.
I si vos dic la veritat, les solucions són poques,
però molt simples. Veurem; no és possible prosperar sense un esforç i compromís
personal. L'Estat, per més que ens encabotem en el contrari, no està per a
assegurar-nos una ocupació o una vida digna, sinó per a promoure un marc social
i econòmic que, amb el nostre esforç i compromís, permeta desenrotllar-nos com
a persones en igualtat d'oportunitats. Aconseguir-ho exigix tindre clar que les
empreses són fonamentals per a l'ocupació i, per tant, que el primordial és
promoure un marc de confiança i estabilitat que incentive la seua creació.
Si l'ambient és d'inseguretat jurídica, el
creixement econòmic va ser lent; i si la percepció és que se “castiga” a qui
crea riquesa, esta tindrà dificultats. Cal dignificar per tant la creació de
riquesa. Reconéixer públicament l'esforç i el compromís a aconseguir-la; a
millorar l'eficiència; a investigar; a apostar per les noves tecnologies; a
invertir en formació.
Cal premiar la iniciativa i la presa de risc;
promoure als emprenedors. Formar i comprometre a les empreses en el
desenrotllament de polítiques socials; que fomenten l'acció i la
responsabilitat social; a promoure empreses “sanes” i de “qualitat”; en empreses
que aposten per polítiques que reduïsquen les desigualtats; que siguen
socialment responsables; per companyies capitalitzades que aposten pel llarg
termini, l'estabilitat i el creixement, i no pel curt termini i l'especulació;
empreses transparents.
Es tracta que existisca una estreta col·laboració
public-privada que facilite eixe marc social i econòmic atractiu per a la
creació d'empreses i la contractació laboral. Un marc d'equilibri en què els
impostos són imprescindibles per a finançar una educació i sanitat de qualitat;
per a redistribuir la riquesa amb justícia i equitat.
De res servixen les polítiques universals si els
seus usuaris no som tots. Alguna cosa tara. I això és el que hui ocorre en gran
part del “públic”. Públic i privat no poden estar en conflicte; han de
conviure. És el que es denomina com una economia de bé comú o social de mercat.
Però si l'anterior crec que és necessari, no és
suficient. Necessitem una política d'austeritat. L'obligació constitucional de
pagar impostos, no es pot desvincular de la seua inevitable raó de ser:
sufragar el gasto públic; gasto que s'ha de gestionar d'una forma exquisida en
termes d'eficiència i eficàcia, que requerix que es responga legalment en cas
d'inversions desproporcionades, duplicitats, permanents desviacions pressupostàries,
falta de justificació econòmica en la presa de decisions i un llarg etcètera
que exigix desburocratitzar l'Administració i professionalitzar la seua gestió
abordant els verdaders “tabús” com el de la funció pública i els seus
privilegis.
Austeritat, deia, que exigix transparència i
exemplaritat. Transparència en la gestió; en els costos dels servicis públics;
en l'esforç fiscal; en la pública valoració de les polítiques públiques i en el
seu retorn social i econòmic; en la seua eficiència.
Per a açò, el sistema tributari el devem veure com
a just, els impostos no han de percebre's com un castic, sinó com una obligació
ciutadana, com una labor de solidaritat basada en una justa, raonable i
equilibrada redistribució de la riquesa, l'èxit de la qual per cert no residix
tant en la progressivitat sinó més aïna a aplicar polítiques socials
redistributives destinades a reduir les desigualtats socials; la pobresa i
l'exclusió social.
El sistema deuria ser senzill i sobretot sense privilegis;
però també ha d'existir un marc jurídic inflexible amb les irresponsabilitats,
incloses les empresarials, en el que el centre d'atenció siga la persona i el
seu desenrotllament. Un marc que no subvencione el deficitari, sinó que promoga
el creixement personal, social, ètic i responsable; en el que els drets
exigixen les seues correlatives obligacions; en el que l'Estat és l'àrbitre,
però no el jutge; en el que s'eradique la cultura del gratuït i es visualitzen
i accepten els impostos.
Tot açò, que pense és possible, exigix no
centrar-se en el curt termini i prendre decisions estratègiques, tal vegada
impopulars, i amb resultats a mitjà i llarg termini, tindre perspectiva i
apostar per allò del “interés general”. Requerix valentia, responsabilitat, fermesa
i lideratge, sense oblidar els seus efectes col·laterals: reforma educativa,
redefinició del “públic”, reforma de la justícia, prioritzar polítiques, i un
llarg etcètera.
A l'opció que tant se'ns presenta del populisme
curt-placista i amb el seu etern enfrontament amb la riquesa, cal presentar-li
l'alternativa de la riquesa responsable, de l'austeritat, i de la
redistribució.
Feliç Vesprada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario