Dimecres 31 de juliol del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

A les 07:01 ha eixit el sol i ens acompanyarà en el dia de Sant Ignasi de Loyola fins a les 21:13, en el que a més és l'últim dia de juliol.

Tenim moltes vegades la sensació que tot al nostre voltant està malament, ho escoltem moltes vegades en els mitjans de comunicació i ens ho repetixen a tot arreu. Però la nostra societat, el nostre món, no millorarà de repetir i repetir: la societat està perduda.

Si tenim una visió negativa, està penetra en totes les nostres activitats, tal vegada perquè amb el pas dels anys veiem que no hi ha una millora, i ens desanimem, el més segur és que ens succeïsca açò perquè desitgem un món millor. 

Des que érem jóvens estem escoltant que el món va malament, però ningú s'ha pres la molèstia d'explicar-nos per què, de dir-nos que fer per a arreglar el món. Eixe constant romanç: El món va malament! Va malament! Va malament!... va erosionant la nostra ment, ens va llevant l'audàcia, ens va acostumant, ens va creant pors. I després, succeïx una cosa pitjor: perdem la força i l'espenta suficient per a nadar contra corrent, ens convencem que la societat no té solució, que està inexorablement perduda.

És trist trobar-nos queixant-nos que el món no servix per a res, que està podrit, que ningú és bo, que tots són corruptes… que no val la pena viure. Així, entre laments, la nostra esperança queda ofegada per les urpes del pessimisme.

En la nostra joventut molts moviments que cridaven i defenien la llibertat, van acabar instaurant un llibertinatge tremend. Ells van decidir anar contra corrent, llevar tots els tabus socials: desobediència, alcohol, sexe, drogues… Més el que van aconseguir va ser lligar-nos amb eixes “llibertats” que defenien. 

Ara, el que necessitem és alçar-nos contra eixes llibertats-lligams que ens oprimixen. Anar contra corrent no és una emoció passatgera, eixe desig adolescent de portar la contra a tot. No. Anar contra corrent és una actitud. Un estil de vida que pretén canviar per al bé, no per al propi capritx. És hora d'anar contracorrent, millor dit, de viure contra corrent.

Viure contracorrent és eliminar eixa concepció que la societat està perduda… Sí, hi hi ha parts espatlades, però si canviem, la societat comença a recuperar-se, perquè som part d'este món, perquè influïm en els que ens rodegen, a més a tots ens agrada anar contra corrent, només cal saber orientar eixe entusiasme opositor cap al bé.

Feliç Dia.

Miércoles 31 de julio de 2019.

"Una cosa muerta puede ir con la corriente, pero sólo un ser vivo puede ir en su contra." (G. K. Chesterton). 

A las 07:01 ha salido el sol y nos acompañará en el día de San Ignacio de Loyola hasta las 21:13, en el que además es el último día de julio.

Tenemos muchas veces la sensación de que todo a nuestro alrededor está mal, lo escuchamos muchas veces en los medios de comunicación y nos lo repiten en todos los lugares. Pero nuestra sociedad, nuestro mundo, no va a mejorar con repetir y repetir: la sociedad está perdida.

Si tenemos una visión negativa, está penetra en todas nuestras actividades, tal vez porque con el paso de los años vemos que no existe una mejoría, y nos desanimamos, lo más seguro es que nos suceda esto porque deseamos un mundo mejor.  

Desde que éramos jóvenes estamos escuchando que el mundo va mal, pero nadie se ha tomado la molestia de explicarnos por qué, de decirnos que hacer para arreglar el mundo. Esa constante cantinela: ¡El mundo va mal! ¡Va mal! ¡Va mal!... va erosionando nuestra mente, nos va quitando la audacia, nos va acostumbrando, nos va creando miedos. Y luego, sucede algo peor: perdemos la fuerza y el empuje suficiente para nadar contra corriente, nos convencemos de que la sociedad no tiene solución, que está inexorablemente perdida.

Es triste encontrarnos quejándonos de que el mundo no sirve para nada, que está podrido, que nadie es bueno, que todos son corruptos… que no vale la pena vivir. Así, entre lamentos, nuestra esperanza queda ahogada por las garras del pesimismo.

En nuestra juventud, muchos movimientos que gritaban y defendían la libertad, acabaron instaurando un libertinaje tremendo. Ellos decidieron ir contra corriente, quitar todos los tabúes sociales: desobediencia, alcohol, sexo, drogas… Más lo que consiguieron fue atarnos con esas “libertades” que defendían.  

Ahora, lo que necesitamos es levantarnos contra esas libertades-ataduras que nos oprimen. Ir contra corriente no es una emoción pasajera, ese deseo adolescente de llevar la contraria a todo. No. Ir contra corriente es una actitud. Un estilo de vida que pretende cambiar para el bien, no para el propio capricho. Es hora de ir contracorriente, mejor dicho, de vivir contra corriente.

Vivir contracorriente es eliminar esa concepción de que la sociedad está perdida… Sí, hay partes estropeadas, pero si cambiamos, la sociedad comienza a recuperarse, porque somos parte de este mundo, porque influimos en los que nos rodean, además a todos nos gusta ir contra corriente, sólo hay que saber orientar ese entusiasmo opositor hacia el bien.

Feliz Día.

Dimarts 30 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Hui que celebrem la festivitat de Sant Pere Crisólogo i a més és el dia mundial de l'Amistat, el sol ens eixirà a les 07:00 hores i estarà amb nosaltres fins a les 21:14 hores. 

Un dia interessant el de hui, doncs es dedica mundialment a l'Amistat, un tema que des de l'antiguitat ha produït milers de pàgines explicant-la i que durant la història produït grans debats.

Un dels primers que va dedicar el seu temps a explicar l'Amistat va ser Aristòtil, i ja llavors va posar tres condicions perquè poguérem descobrir on es trobava la verdadera amistat, la primera: voler el bé de l'altre, apreciar-lo pel que és en si mateix i desitjar que siga feliç, que triomfe, que es realitze plenament.

Aristòtil va posar llavors un exemple, és l'anomenat exemple del vi, un exemple que ve a dir més o menys el següent: un aficionat al bon vi pot “amar” una botella, la pot cuidar, mantindre en la temperatura i humitat ideal. Però en el fons, tot el seu afecte s'explica que simplement un dia eixa botella li podrà donar un gran plaer. Ha amat la botella pel que esperava aconseguir d'ella, no perquè ella fóra digna d'un amor desinteressat.

Resumint, no hi ha verdader amor d'amistat si este es funda en l'interés (“em pots ajudar”) o només en la busca d'una satisfacció egoista (“em fas sentir cosquerelles en la panxa...”).

La segona condició que va posar Aristòtil va ser que l'altre vullga el meu bé, m'ame a mi com jo l'estime a ell.

Com veieu ací les coses es compliquen, perquè és possible que jo ame a un altre, però l'altre no tinga pràcticament el menor interés per mi. És una cosa que ocorre moltes vegades en el món dels enamorats. L'amistat verdadera no pot ser unidireccional: ha d'anar d'un costat a un altre, i viceversa. Esta és una de les diferències que té l'Amistat amb l'Amor.

Encara ens queda l'altra condició que ens pot paréixer una favada però no ho és: que hi haja coneixement del mutu afecte, que se sàpia per les dos parts que hi ha amor. Açò passa, i no sols en les novel·les o en les pel·lícules.

Són tres condicions senzilles, que poden portar a preguntar-nos: tenim molts amics verdaders, profunds, incondicionals?

No ho puc evitar, he de tornar a Aristòtil. Per a ell, no és verdadera l'amistat basada en el plaer, com tampoc ho és la que es construïx sobre la utilitat.

Perquè, i no cal ser intel·lectuals per a donar-nos compta d'això, el plaer canvia com canvia el vent: hui em produïx plaer una persona i demà una altra. Per això fracassen tants matrimonis i tantes amistats que són artificials.

El camí per a aconseguir la verdadera amistat que tots desitjaríem és difícil i ardu. Inicia quan un deixa de ser el centre de la seua vida i comença a girar entorn de l'altre. Quan u, com repetia Aristòtil, arriba a ser “virtuós”, bo, desinteressat, capaç de deixar egoismes o avarícies per a guanyar i ser més gràcies a l'amor.

El camí és difícil, però val la pena. Els que teniu un amic de veritat ho sabeu molt bé. Potser no sigueu molts, però poden ser-ho molts més dels que imagineu. Basta amb què cada dia deixem de pensar en el propi benestar, en els interessos conjunturals, per a començar a donar-nos, per a amar i deixar-se amar. La resta depén del temps i de la fidelitat, que és l'excel·lència de l'amor.

Feliç Dia.

Martes 30 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Hoy que celebramos la festividad de San Pedro Crisólogo y además es el día mundial de la Amistad, el sol nos saldrá a las 07:00 horas y estará con nosotros hasta las 21:14 horas.  

Un día interesante el de hoy, pues se dedica mundialmente a la Amistad, un tema que desde la antigüedad ha producido miles de páginas explicándola y que durante la historia producido grandes debates.

Uno de los primeros que dedicó su tiempo a explicar la Amistad fue Aristóteles, y ya entonces puso tres condiciones para que pudiéramos descubrir donde se encontraba la verdadera amistad, la primera: querer el bien del otro, apreciarle por lo que es en sí mismo y desear que sea feliz, que triunfe, que se realice plenamente.

Aristóteles puso entonces un ejemplo, es el llamado ejemplo del vino, un ejemplo que viene a decir más o menos lo siguiente: un aficionado al buen vino puede “amar” una botella, la puede cuidar, mantenerla en la temperatura y humedad ideal. Pero en el fondo, todo su cariño se explica en que simplemente un día esa botella le podrá dar un gran placer. Ha amado la botella por lo que esperaba conseguir de ella, no porque ella fuese digna de un amor desinteresado.

Resumiendo, no hay verdadero amor de amistad si éste se funda en el interés (“me puedes ayudar”) o sólo en la búsqueda de una satisfacción egoísta (“me haces sentir cosquillas en la barriga...”).

 La segunda condición que puso Aristóteles fue que el otro quiera mi bien, me ame a mí como yo le amo a él.

Como veis aquí las cosas se complican, pues es posible que yo ame a otro, pero el otro no tenga prácticamente el menor interés por mí. Es algo que ocurre muchas veces en el mundo de los enamorados. La amistad verdadera no puede ser unidireccional: tiene que ir de un lado a otro, y viceversa. Esta es una de las diferencias que tiene la Amistad con el Amor.

Aún nos queda la otra condición que nos puede parecer una tontería pero no lo es: que haya conocimiento del mutuo afecto, que se sepa por las dos partes que hay amor. Esto pasa, y no sólo en las novelas o en las películas.

Son tres condiciones sencillas, que pueden llevar a preguntarnos: ¿tenemos muchos amigos verdaderos, profundos, incondicionales?

No lo puedo evitar, tengo que volver a Aristóteles. Para él, no es verdadera la amistad basada en el placer, como tampoco lo es la que se construye sobre la utilidad.

Porque, y no hay que ser intelectuales para darnos cuenta de ello, el placer cambia como cambia el viento: hoy me produce placer una persona y mañana otra. Por eso fracasan tantos matrimonios y tantas amistades que son artificiales.

El camino para lograr la verdadera amistad que todos desearíamos es difícil y arduo. Inicia cuando uno deja de ser el centro de su vida y empieza a girar en torno al otro. Cuando uno, como repetía Aristóteles, llega a ser “virtuoso”, bueno, desinteresado, capaz de dejar egoísmos o avaricias para ganar y ser más gracias al amor.

El camino es difícil, pero vale la pena. Los que tenéis un amigo de verdad lo sabéis muy bien. Quizá no seáis muchos, pero pueden serlo muchos más de los que imaginéis. Basta con que cada día dejemos de pensar en el propio bienestar, en los intereses coyunturales, para empezar a darnos, para amar y dejarse amar. El resto depende del tiempo y de la fidelidad, que es la excelencia del amor.

Feliz Día.

Dilluns 29 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Tornem als matins, als Bon Dia, al café matutí que tan bé ens ha funcionat durant anys i abandonem les vesprades, el canvi no ha donat els resultats que esperàvem. Així que, tornem no sols indicar l'horari del sol sinó que també li tiràrem un ullada al santoral.

Hui, comença amb l'eixida del sol a les 07:00 hores l'última setmana de juliol i quan ens abandone a les 21:15 estarem ja quasi a l'agost, en un dia on recordarem a Santa Marta.

Moltes vegades oblidem que en realitat ningú naix criminal o malfactor, no recordem la innocència del xiquet recent nascut, que no naix perdonavides, ni assassí, ni maltractador. Però tampoc naix sant, ni màrtir, ni heroi.

Si ens detenim un moment nos en adonarem que cada un de nosaltres posseïx quelcom que anomenem “lliure albir”, una facultat que hem de descobrir i cultivar, i açò es fa a través de l'educació que ens han de donar els nostres pares i educadors.

És, en eixe camí del descobriment del nostre “lliure albir” i de com el cultivem com ens podem fer malbé, o aconseguir a ser bones persones. És només l'educació la que pot proporcionar-nos eixe bagatge que ens ajudarà a enfrontar amb avantatge els durs reptes que la vida ens oferirà més avant.

Cada vegada que veiem la notícia d'un crim, d'un assassinat, no sols hauríem d'entristir-nos i queixar-nos per la vulnerabilitat i indefensió en què ens trobem. Hauríem de preguntar-nos també on van estar els pares d'eixe assassí, delinqüent i maltractador; els professors, les autoritats i els encarregats de donar-li una educació moral des que era un xiquet.

Tal vegada llavors entendríem la necessitat que tenim de tornar a l'educació familiar, eticosocial, escolar i moral de la nostra societat.

Crec que va ser Einstein, no el se segur, qui menciona una vegada que en realitat el mal no existix. És només l'absència del bé. Si va ser Einstein, tènia molta raó. Alguna cosa hem fet malament cada un de nosaltres al no mostrar tot el bé que tenim i que existix, i sabem, per la nostra experiència, que l'única forma de fer-ho és fer el bé a l'altre, sense oblidar-nos de no fer-nos el mal a nosaltres mateixos.

E. Burke va dir, ho he buscat en una web de frases celebres, que “El mal existix, perquè l'home bo no fa res”. Tal vegada en esta última frase es trobe la solució.

Feliç Dia.

Lunes 29 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Volvemos a las mañanas, a los Buenos Días, al café matutino que tan bien nos ha funcionado durante años y abandonamos las tardes, el cambio no ha dado los resultados que esperábamos. Así que, volvemos no solamente indicar el horario del sol sino que también le echáremos un vistazo al santoral.

Hoy, comienza con la salida del sol a las 07:00 horas la última semana de julio y cuando nos abandone a las 21:15 estaremos ya casi en agosto, en un día donde vamos a recordar a Santa Marta.

Muchas veces olvidamos que en realidad nadie nace criminal o malhechor, no recordamos la inocencia del niño recién nacido, que no nace matón, ni asesino, ni maltratador. Pero tampoco nace santo, ni mártir, ni héroe.

Si nos detenemos un momento nos daremos cuenta que cada uno de nosotros posee algo que llamamos “libre albedrío”, una facultad que debemos descubrir y cultivar, y esto se hace a través de la educación que nos deben dar nuestros padres y educadores.

Es, en ese camino del descubrimiento de nuestro “libre albedrío” y de cómo lo cultivemos como nos podemos echar a perder, o alcanzar a ser buenas personas. Es sólo la educación la que puede proporcionarnos ese bagaje que nos ayudará a enfrentar con ventaja los duros retos que la vida nos ofrecerá más adelante.

Cada vez que vemos la noticia de un crimen, de un asesinato, no solo deberíamos entristecernos y quejarnos por la vulnerabilidad e indefensión en la que nos encontramos. Deberíamos preguntarnos también dónde estuvieron los padres de ese asesino, delincuente y maltratador; los profesores, las autoridades y los encargados de darle una educación moral desde que era un niño.

Tal vez entonces entenderíamos la necesidad que tenemos de volver a la educación familiar, ético-social, escolar y moral de nuestra sociedad.

Creo que fue Einstein, no lo se seguro, quien digo una vez que en realidad el mal no existe. Es sólo la ausencia del bien. Si fue Einstein, tenia mucha razón. Algo hemos hecho mal cada uno de nosotros al no mostrar todo el bien que tenemos y que existe, y sabemos, por nuestra experiencia, que la única forma de hacerlo es hacer el bien al otro, sin olvidarnos de no hacernos el mal a nosotros mismos.

E. Burke dijo, lo he buscado en una web de frases celebres, que “Lo malo existe, porque el hombre bueno no hace nada”. Tal vez en esta última frase se encuentre la solución.

Feliz Día.

Divendres 26 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Esta vesprada ens arribarà la nit a les 21:17 hores i no serà fins a les 06:58 hores de dema quan tornem a veure el sol, hores, que espere siguen les suficients perquè ens abaixe la temperatura.

Em comentaven ahir a la vesprada, després d'una suculenta paella, perquè ens servix tant de pensar i raonar sobre el que ens succeïx, i succeïx al nostre voltant, i vist des d'un cert sentit el filosofar sobre el que ens rodeja no ens deuria servir per a res que ens puga donar un benefici material. És, per dir-ho així, inútil. I mirat des d'un cert punt de vista “no servix per a res”, és més: ni pot ni ha de servir per a res!  I així ha de ser. 

Com és normal, ara he de fer alguns aclariments: meditar, reflexionar, pensar, fantasiejar, analitzar i m'atreviria a afegir raonar són actes que deurien transcendir a tot la quotidianitat, haurien de passar per damunt de la nostra rutina diària, del nostre treball, de l'estar sempre buscant el rendint i competint, d'estar fixant-se només en la immediatesa i d'estar tot el dia aclaparat. El filosofar deu distanciar-nos de tot això, deuen ser moments en què mirem, com es deia en una pel·lícula: “el que realment sap, mira en una altra direcció”, cap a un altre lloc.

Trencar amb la rutina diària és molt relaxant, apartar-se del tràfec quotidià ens ajuda a descansar i a traure noves forces per a seguir amb la nostra vida diària,  pel que eixos moments en què els nostres pensaments transcendixen la quotidianitat, en eixos moments en què som capaços d'oblidar-nos de tot i que imaginem bogeries ens ajuden a convertir la nostra vida en més agradable.

Són els raonaments que es fan sense cap afany d'obtindre un benefici, deixant arrere tot càlcul, quan més ens acostem a eixa classe de bogeria que ens trau del nostre món i ens conduïx cap a altres llocs que transcendixen el nostre món rutinari, llavors sorgix eixe acte filosòfic que tantes vegades és necessari per a "sobreviure" en un món difícil, és una manera de mantindre la serenitat, si el dia a dia és insuportable.

Em pareix que era Plató el que ens mostrava el “Eros filosòfic”, eixe plaer que s'assembla al de l'amant i al del poeta, que no sols ama la veritat de les coses i la busca sinó que l'anhela.

L'amor, l'art, la religió i també eixos moments en què raonem estan relacionats en certa manera. Es contraposen a la manipulació del nostre món. No es deixen utilitzar per a obtindre determinats beneficis materials, perquè si ho feren la religió i les nostres reflexions es transformarien en ideologies, i l'amor, es convertiria en una indústria del sexe.

Quan ens acostumem a eixos moments de reflexió som capaços de transcendir del món quotidià i no ens deixem absorbir pels nostres problemes habituals, entonces advertim que no podem satisfer tots els desitjos del nostre cor, donant-nos comter que hi ha algo més a lo que  ens volem dedicar.

I la busca de “aixe més” és el que ens porta a voler, amb més ànsia, estar més temps reflexionat.

Feliç Vesprada.

Viernes 26 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Esta tarde nos llegará la noche a las 21:17 horas y no será hasta las 06:58 horas de mañana cuando volvamos a ver el sol, horas, que espero sean las suficientes para que nos baje la temperatura.

Me comentaban ayer por la tarde, después de una suculenta paella, para que nos sirve tanto pensar y razonar sobre lo que nos sucede, y sucede a nuestro alrededor, y visto desde cierto sentido el filosofar sobre lo que nos rodea no nos debería servir para nada que nos pueda dar un beneficio material. Es, por decirlo así, inútil. Y mirado desde cierto punto de vista “no sirve para nada”, es más: ¡ni puede ni debe servir para nada!  Y así debe ser.  

Como es normal, ahora debo hacer algunas aclaraciones: meditar, reflexionar, pensar, fantasear, analizar y me atrevería a añadir razonar son actos que deberían de trascender a todo lo cotidiano, deberían pasar por encima de nuestra rutina diaria, de nuestro trabajo, del estar siempre buscando el rindiendo y compitiendo, de estar fijándose solo en lo inmediato y de estar todo el día agobiado. El filosofar debe de distanciarnos de todo eso, deben de ser momentos en los que miremos, como se decía en una película: “el que realmente sabe, mira en otra dirección”, hacia otro lugar.

Romper con la rutina diaria es muy relajante, apartarse del ajetreo cotidiano nos ayuda a descansar y a sacar nuevas fuerzas para seguir con nuestra vida diaria, por lo que esos momentos en los que nuestros pensamientos trascienden lo cotidiano, en esos momentos en los que somos capaces de olvidarnos de todo y que imaginamos locuras nos ayudan a convertir nuestra vida en más agradable.

Son los razonamientos que se hacen sin ningún afán de obtener un beneficio, dejando atrás todo cálculo, cuando más nos acercamos a esa clase de locura que nos saca de nuestro mundo y nos conduce hacia otros lugares que trascienden nuestro mundo rutinario, entonces surge ese acto filosófico que tantas veces es necesario para "sobrevivir" en un mundo difícil, es un modo de mantener la serenidad, si el día a día es insoportable.

Me parece que era Platón el que nos mostraba el “eros filosófico”, ese placer que se asemeja al del amante y al del poeta, que no solo ama la verdad de las cosas y la busca sino que la ansía.

El amor, el arte, la religión y también esos momentos en los que razonamos están relacionados en cierta manera. Se contraponen a la manipulación de nuestro mundo. No se dejan utilizar para obtener determinados beneficios materiales, pues si lo hicieran la religión y nuestras reflexiones se transformarían en ideologías, y el amor, se convertiría en una industria del sexo.

Cuando nos acostumbramos a esos momentos de reflexión somos capaces de trascender del mundo cotidiano y no nos dejamos absorber por nuestros problemas habituales, advertimos que no podemos satisfacer todos los deseos de nuestro corazón dándonos cuenta que hay algo más a lo nos queremos dedicar.

Y la búsqueda de “ese algo más” es lo que nos lleva a querer, con más ansia, estar más tiempo reflexionado.

Feliz Tarde.

Dijous 25 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Torne per hui als matins, és el dia de Sant Jaume i cal anar-se'n de paella, així que hui no tindrem Bona Vesprada. El sol ens ha eixit, com ja vaig dir ahir a les 06:56 hores i el tindrem amb nosaltres fins a les 21:18 hores. Les suficients hores perquè es puga disfrutar d'este dia de paelles.

Vaig haver de fer alguns aclariments al que vaig escriure ahir, aclariments que vaig fer mentres ens preníem un “aigua llimo” a l'espera que la temperatura baixara prou per a poder anar-se'n a dormir amb la seguretat que la basca ens ho permetera.

 La forma en la qual vegem i visquem el món de la política o el polític estarà sempre relacionada amb les nostres idees sobre el ser humà i de la societat. Si veiem a la nostra societat com un lloc sempre en conflicte i ple de tensions o com un orde que cal buscar i formalitzar, marcarà una comprensió diferent del que entenem per política i és per això que hi ha grans diferències a l'hora de pensar solucions per als problemes de cada temps.

A cada idea política li correspon una idea de ser humà i per això esta divisió un tant simple ens mostra que, encara que apel·lem al bé comú com a fi de la política, no tots ho entenen de la mateixa manera.

És per açò que moltes vegades ens preguntem si la pràctica de la política ha de ser una qüestió d'experts o tots podem ser política o millor dit participar en política. És un tema complicat, hi ha qui pensa que la política no pot ser una ciència rigorosa sotmesa a lleis lògiques i que per això no pot ser una ciència estricta, sinó que ha d'acontentar-se amb una aproximació i comprensió de les situacions sempre canviants que ens anem trobant, i que hauria de ser un saber practicomoral, un coneixement reflexiu i un discerniment prudencial i permanent de cada situació.

Per un altre costat ens trobem amb els que presenten la política com una ciència rigorosa que ens conduïx a una professionalitat d'esta, perdent així la seua dimensió moral, pràctica, del quefer polític, caminant així cap a una “expertocracia” en detriment del ciutadà de peu, sense coneixements “polítics”.

Tal vegada la millor visió de la pràctica política hauria de ser la que conjuga la racionalitat cientificotècnica i de les lleis econòmiques i socials, amb lo raonable que procedix del món de l'experiència humana en comunitat, dels desitjos, valors i afectes de les persones.

Ciència i tècnica política o saber pràctic i moral? Bona pregunta per a respondre en este dia en què l'activitat política esta al màxim nivell.

Si fem de la política una mera qüestió cientificotècnica correrem el risc de fer desaparéixer el saber practicomoral en habilitats estratègiques i tècniques, baix el manto legitimador de les ciències socials, amb les seues metodologies d'anàlisi sobre pràctiques i processos polítics concrets.  Però també hem de ser conscients de la dimensió estructural de la nostra societat i dels grans fenòmens socials. Qui vullga vetlar pel bé comú ha de comprendre el caràcter estructural de la nostra societat i la seua complexitat, ajudat per les ciències socials i les seues possibilitats d'investigació i comprensió. Perquè per a canviar estructures es necessiten coneixements tècnics.

Crec que hui en dia, només amb bons desitjos i valors ètics no es poden fer front als complexos mecanismes econòmics i socials.

És necessària una mescla entre el saber tècnic i analític amb el saber practicomoral. Cap pot suplantar a l'altre. L'acció política hauria de contrastar-se amb les perspectives dels experts, amb els interessos morals de la majoria i amb la pròpia reflexió racional.

L'activitat política és necessària per a la construcció d'una societat i un home verdaderament humà. Si es vol humanitzar la societat no es pot eludir l'activitat política. Si bé és un quefer complex que ens va a exigir coneixements tècnics, hem d'apel·lar a la nostra responsabilitat moral i ens exigirà la informació necessària per a tindre un juí sensat a l'hora de prendre de decisions, la política és una activitat profundament humana i d'una gran responsabilitat.

Feliç Dia. 

Jueves 25 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Vuelvo por hoy a las mañanas, es el día de San Jaume y hay que irse de paella, así que hoy no tendremos Buenas Tardes. El sol nos ha salido, como ya dije ayer a las 06:56 horas y lo tendremos con nosotros hasta las 21:18 horas. Las suficientes horas para que se pueda disfrutar de este día de paellas.

Tuve que hacer algunas aclaraciones a lo que escribí ayer, aclaraciones que hice mientras nos tomábamos un “agua limón” a la espera que la temperatura bajase lo suficiente para poder irse a dormir con la seguridad de que el bochorno nos lo permitiera.

 La forma en la cual veamos y vivamos el mundo de la política o lo político estará siempre relacionada con nuestras ideas sobre el ser humano y de la sociedad. Si vemos a nuestra sociedad como un lugar siempre en conflicto y lleno de tensiones o como un orden que hay que buscar y formalizar, marcará una comprensión distinta de lo que entendemos por política y es por ello que existen grandes diferencias a la hora de pensar soluciones para los problemas de cada tiempo.

A cada idea política le corresponde una idea de ser humano y por ello esta división un tanto simple nos muestra que, aunque apelemos al bien común como fin de la política, no todos lo entienden del mismo modo.

Es por esto que muchas veces nos preguntemos si la práctica de la política debe ser una cuestión de expertos o todos podemos ser políticos o mejor dicho participar en política. Es un tema complicado, hay quien piensa que la política no puede ser una ciencia rigurosa sometida a leyes lógicas y que por eso no puede ser una ciencia estricta, sino que tiene que contentarse con una aproximación y comprensión de las situaciones siempre cambiantes que nos vamos encontrando, y que debería ser un saber práctico-moral, un conocimiento reflexivo y un discernimiento prudencial y permanente de cada situación.

Por otro lado nos encontramos con quienes presentan la política como una ciencia rigurosa que nos conduce a una profesionalidad de esta, perdiendo así su dimensión moral, práctica, del quehacer político, caminando así hacia una “expertocracia” en detrimento del ciudadano de a pie, carente de conocimientos “políticos”.

Tal vez la mejor visión de la práctica política debería ser la que conjuga la racionalidad científico-técnica y de las leyes económicas y sociales, con lo razonable que procede del mundo de la experiencia humana en comunidad, de los deseos, valores y afectos de las personas.

¿Ciencia y técnica política o saber práctico y moral? Buena pregunta para responder en este día en el que la actividad política esta al máximo nivel.

Si hacemos de la política una mera cuestión científico-técnica vamos a correr el riesgo de hacer desaparecer el saber práctico-moral en habilidades estratégicas y técnicas, bajo el manto legitimador de las ciencias sociales, con sus metodologías de análisis sobre prácticas y procesos políticos concretos.  Pero también tenemos que ser conscientes de la dimensión estructural de nuestra sociedad y de los grandes fenómenos sociales. Quien quiera velar por el bien común debe comprender el carácter estructural de nuestra sociedad y su complejidad, ayudado por las ciencias sociales y sus posibilidades de investigación y comprensión. Porque para cambiar estructuras se necesitan conocimientos técnicos.

Creo que hoy en día, solamente con buenos deseos y valores éticos no se pueden hacer frente a los complejos mecanismos económicos y sociales.

Es necesaria una mezcla entre el saber técnico y analítico con el saber práctico-moral. Ninguno puede suplantar al otro. La acción política debería contrastarse con las perspectivas de los expertos, con los intereses morales de la mayoría y con la propia reflexión racional.

La actividad política es necesaria para la construcción de una sociedad y un hombre verdaderamente humano. Si se quiere humanizar la sociedad no se puede eludir la actividad política. Si bien es un quehacer complejo que nos va a exigir conocimientos técnicos, tenemos que apelar a nuestra responsabilidad moral y nos exigirá la información necesaria para tener un juicio sensato a la hora de tomar de decisiones, la política es una actividad profundamente humana y de una gran responsabilidad.

Feliz Día. 

Dimecres 24 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

La vesprada acabarà a les 21:19 hores quan el sol ens abandone i no serà fins demà a les 06:56 hores quan tornarà per a donar-nos llum i calor, mentrestant disfrutarem de la vesprada i d'una nit que esperem siga un poc més fresca.

No és casualitat el descrèdit i el desinterés que té l'activitat política, tampoc ho és el desgast i l'avorriment de moltes persones davant del compromís polític. Es deu a un procés que ve unit a la crisi que estan experimentant les institucions i a les moltes transformacions que patix la societat moderna. Però no sempre va ser així.

Si tenim en compte que el polític és l'espai del públic, llavors és també un espai de tots, que interessa a tots, que ens afecta tots i al que tots tenim d'alguna manera en compte. Sabem per tant que en política es parla del que interessa a tots i que s'apel·la a la raó de tots. Pel que la política és un espai perquè tots participem i per tant és transparent a tots.

Tot l'anterior d'alguna manera ho sabem, som conscients d'això, però, hi ha normes, lleis, regles de joc que cal respectar perquè puga funcionar en la vida en comú en la que es fonamenta la societat. Una d'eixes normes és que l'espai públic esta delimitat, és diferent del territori privat. El “públic” i el “privat” no han d'enfrontar-se, encara que en cada època i cultura puguen variar els seus límits. Un perill que sempre existix en la vida política és l'oposició entre ambdós àmbits.

En la nostra tradició democràtica hi ha un element central que mai hem d'oblidar; la igualtat de cada ciutadà, on cada un té els mateixos drets. Tots poden parlar, proposar, contradir, en igualtat de condicions amb tots i cada un dels altres ciutadans. Al seu torn, les persones designades per tots per a funcions públiques són responsables davant de tots i han de donar comptes de la seua gestió.

On es troba llavors el problema amb la política? Per on comencen llavors els problemes? Tal vegada, si mirem el que succeïa en l'antiga Grècia ens podem fer una idea. Un dels trets més significatius de la democràcia grega era el seu caràcter gratuït, es renunciava a qualsevol benefici particular per a ocupar-se del polític, es feia gratuïtament o en algunes ocasions amb una espècie de “salari mínim”, evitant així qualsevol busca del benefici personal. Però clar, llavors hi havia un problema, que només els rics podien dedicar-se a la política, era una bona idea però limitava l'accés a la política a la majoria de les persones.

S'han buscat durant tota la història diferents formes per a solucionar este problema, i tal vegada en la solució que s'està donant ara es trobe la llavor del descrèdit i el desinterés que es té per la política.

Podem veure algunes de les solucions que s'han plantejat durant la història per a saber fins que punt l'actual és la millor, però això ja serà un altre dia.

Feliç Vesprada.

Miércoles 24 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

La tarde terminará a las 21:19 horas cuando el sol nos abandone y no será hasta mañana a las 06:56 horas cuando volverá para darnos luz y calor, mientras tanto vamos a disfrutar de la tarde y de una noche que esperemos sea un poco más fresca.

No es casualidad el descrédito y el desinterés que tiene la actividad política, tampoco lo es el desgaste y el aburrimiento de muchas personas ante el compromiso político. Se debe a un proceso que viene unido a la crisis que están experimentando las instituciones y a las muchas trasformaciones que sufre la sociedad moderna. Pero no siempre fue así.

Si tenemos en cuenta que lo político es el espacio de lo público, entonces es también un espacio de todos, que interesa a todos, que nos afecta a todos y al que todos tenemos de alguna manera en cuenta. Sabemos por lo tanto que en política se habla de lo que interesa a todos y que se apela a la razón de todos. Por lo que la política es un espacio para que todos participemos y por lo tanto es trasparente a todos.

Todo lo anterior de alguna manera lo sabemos, somos conscientes de ello, pero, hay normas, leyes, reglas de juego que hay que respetar para que pueda funcionar en la vida en común en la que se fundamenta la sociedad. Una de esas normas es que el espacio público esta delimitado, es distinto del territorio privado. Lo “público” y lo “privado” no deben enfrentarse, aunque en cada época y cultura puedan variar sus límites. Un peligro que siempre existe en la vida política es la oposición entre ambos ámbitos.

En nuestra tradición democrática hay un elemento central que nunca debemos olvidar; la igualdad de cada ciudadano, donde cada uno tiene los mismos derechos. Todos pueden hablar, proponer, contradecir, en igualdad de condiciones con todos y cada uno de los demás ciudadanos. A su vez, las personas designadas por todos para funciones públicas son responsables ante todos y deben dar cuentas de su gestión.

¿Dónde se encuentra entonces el problema con la política? ¿Por dónde empiezan entonces los problemas? Tal vez, si miramos lo que sucedía en la antigua Grecia nos podemos hacer una idea. Uno de los rasgos más significativos de la democracia griega era su carácter gratuito, se renunciaba al cualquier beneficio particular para ocuparse de lo político, se hacía gratuitamente o en algunas ocasiones con una especie de “salario mínimo”, evitando así cualquier búsqueda del beneficio personal. Pero claro, entonces había un problema, que solo los ricos podían dedicarse a la política, era una buena idea pero limitaba el acceso a la política a la mayoría de las personas.

Se han buscado durante toda la historia diferentes formas para solucionar este problema, y tal vez en la solución que se está dando ahora se encuentre la semilla del descrédito y el desinterés que se tiene por la política.

Podemos ver algunas de las soluciones que se han planteado durante la historia para saber hasta que punto la actual es la mejor, pero eso ya será otro día.

Feliz Tarde.

Dimarts 23 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Ja estem de tornada, ha sigut pràcticament una setmana en què hem canviat els nostres costums, i ara, tornem a la mateixa calor que teníem i a uns minuts menys de sol,  un sol que esta vesprada ens abandonarà a les 21:20 hores i que tornarà demà a les 06:55.

He tornat, i em torne a trobar amb la mateixa calor i el mateix debat polític que deixe, hui i ahir ho he vist reflectit en l'elecció del president de la nació en el congrés dels diputats. He vist que es continua patint en el discurs programàtic del president d'un greu inconvenient: es tracta del menyspreu per la família, la maternitat, i la descendència, també de la natalitat, un dels majors problemes que amenacen a Espanya.

No entenc molt bé eixe silenci programàtic, no comprenc per que es margina el tema en l'agenda política quan es diu que hi ha un problema amb la sostenibilitat de les pensions a llarg termini. Ja se que els efectes beneficiosos de l'augment de la natalitat necessita del menys 25 anys perquè es puguen apreciar, però per això mateix es requerix començar com més prompte millor amb una política que recolze a la família i a la maternitat.

És curiós que en el discurs en què es mostra i s'explica el programa que es pensa aplicar en la pròxima legislatura es parle tant de la morta i res de la vida, del nàixer. Espere que este no siga el verdader sentir dels que ens van a governar perquè Espanya és l'únic país a Europa sense política familiar,  pel que s'esta oblidant contínuament dels fills i del que és el seu fonament, la família. Per què no som europeus en açò? Per què el nostre feminisme acaba on comença la maternitat? No m'agrada que es córrega “un atapeït vel” sobre el tema.

Per cert, sí que es va parlar encara que de manera supèrflua de les pensions, però es va fer amb les paraules del manual del políticament correcte, ni una sola paraula de l'important: com pagar-les. Això sí, es va presumir de tindre fibra òptica i que som una potència europea per esta raó, oblidant-se que els que fan gran a un país són les famílies i el capital moral de les seues gents.

En fi, tot continua en les mateixes condicions en què estava abans d'anar-me, unes condicions en què molta gent continua sense entendre que es diu quan sa nomena la llei natural.

Feliç Vesprada.

Martes 23 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Ya estamos de vuelta, ha sido prácticamente una semana en la que hemos cambiado nuestras costumbres, y ahora, volvemos al mismo calor que teníamos y a unos minutos menos de sol,  un sol que esta tarde nos abandonará a las 21:20 horas y que volverá mañana a las 06:55.

He vuelto, y me vuelvo a encontrar con el mismo calor y el mismo debate político que deje, hoy y ayer lo he visto reflejado en la elección del presidente de la nación en el congreso de los diputados. He visto que se continúa adoleciendo en el discurso programático del presidente de un grave inconveniente: se trata del menosprecio por la familia, la maternidad, y la descendencia, también de la natalidad, uno de los mayores problemas que amenazan a España.

No entiendo muy bien ese silencio programático, no comprendo por que se margina el tema en la agenda política cuando se dice que hay un problema con la sostenibilidad de las pensiones a largo plazo. Ya se que los efectos beneficiosos del aumento de la natalidad necesita de al menos 25 años para que se puedan apreciar, pero por eso mismo se requiere empezar cuanto antes con una política que apoye a la familia y a la maternidad.

Es curioso que en el discurso en el que se muestra y se explica el programa que se piensa aplicar en la próxima legislatura se hable tanto de la muerte y nada de la vida, del nacer. Espero que este no sea el verdadero sentir de quienes nos van a gobernar pues España es el único país en Europa sin política familiar, por lo que se esta olvidando continuamente de los hijos y de lo que es su fundamento, la familia. ¿Por qué no somos europeos en esto? ¿Por qué nuestro feminismo termina donde empieza la maternidad? No me gusta que se corra “un tupido velo” sobre el tema.

Por cierto, sí que se habló aunque de manera superflua de las pensiones, pero se hizo con las palabras del manual de lo políticamente correcto, ni una sola palabra de lo importante: cómo pagarlas. Eso sí, se presumió de tener fibra óptica y que somos una potencia europea por esta razón, olvidándose en que quienes hacen grande a un país son las familias y el capital moral de sus gentes.

En fin, todo continúa en las mismas condiciones en que estaba antes de marcharme, unas condiciones en las que mucha gente continúa sin entender de que se habla cuando se nombre la ley natural.

Feliz Tarde.

Divendres 12 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Dins d'unes hores el sol ens abandonarà durant el temps que transcorrerà des de les 21:27 hores fins a les 06:47 de matí, espere que siguen les suficients perquè la temperatura baixe prou per a poder disfrutar, demà, d'un dia no tan calorós.

Em pareix veure que en la nostra societat i en molts mitjans de comunicació hi ha una hostilitat cap a una certa creença i la seua forma d'entendre la vida. Ho advertisc quan sempre se situa el focus en les seues faltes, i s'ignoren els seus encerts i algunes de les seues bones aportacions.

Davant de qualsevol fet o declaració, que com tots sabem es pot interpretar de diferent manera, sempre es busca cridar l'atenció sobre la interpretació més negativa, deformant així eixa realitat. Es donen per certs absurds estereotips que no suporten la més mínima comparació amb el que ha succeït. 

Sempre s'oblida la immensa labor que es fa amb desenes de milers de xiquets i adolescents, de com els seus centres acullen tot tipus d'activitats, incloses veïnals, culturals, o de suport a alguna causa, alcohòlics anònims, drogodependents, i tantes altres, i que són focus inesgotables d'una solidaritat tangible, immediata i desburocratitzada. Però no, només es recorden fets que es presenten per a mostrar hostilitat.

És una concepció que no pot fer-se present en la vida pública. Jo puc raonar des de la perspectiva de gènere, des del feminisme o del marxisme. Puc sostindre raons des de l'animalisme, veganisme, puc donar raons des de l'Islam. Però quan parle des del cristianisme o més concretament des del catolicisme,  funcionen dos tipus d'hostilitats per a forçar el meu silenci: “No ens importen les teues raons, formen part d'una creença privada”.

Però, des de quan i per què és privada una concepció col·lectiva i pública? O bé, “vols imposar les teues creences”. Com si parlar, postular, raonar, proposar, fóra una imposició. I el que es diu des dels altres punts de vista no són imposicions? On radica la diferència?

Podria posar alguns exemples, però supose que no cal, tots ens recordem com es realitzen actes que ridiculitzen o ofenen deliberadament a l'usar imatges religioses per a usos indecents i que són aclamats en nom de la llibertat d'expressió, però quan algun catòlic destacat fa sentir la seua veu i qüestiona, per exemple, l'avortament, ha de ser silenciat perquè va contra la llibertat.

Ja se que es diu que la societat és laica, però és que eixa afirmació és falsa, una societat formada per persones, el que és, és plural. En tot cas, el que serà és neutral, laica no laïcista són les institucions que representen a la societat. Hi ha molta diferència, una diferència que no es vol veure.

En fi, cap reconeixement, molt de menyspreu, ofensa, desqualificació. Per què?

El cristianisme com a cultura, arreplega i ensenya cada dia, cada diumenge especialment, a actuar bé, a donar sense esperar rebre, a amar com a donació, hi hi ha fer-ho no sols amb els “teus” sinó amb els “enemics”, ensenya el respecte, la contenció, l'educació en la virtut, la fidelitat, la veritat, el treballar amb els que no pensen com tu, el servir. Els que seguixen tals màximes, els catòlics que volen viure com a tals, es comporten en el respecte als altres. Ja se, que se'm pot dir, amb raó, que hi ha catòlics que no es comporten així, i en este sentit, este és un argument que reforça la bondat del fet cristià, i no constituïx un argument en contra, perquè la responsabilitat no està en el que se li diu que ha de fer, sinó en el que fa.

La majoria de les grans tendències que hui en dia més es valoren tenen les seues bases en el cristianisme: l'atenció de la naturalesa, la vida senzilla i millor adaptada a ella en les nostres vides i en el tracte al nostre entorn, la celebració de la família, els valors de dignitat i respecte de totes les persones, siga quin siga el seu estat i condició, la busca i la realització de la bellesa, la celebració de la cultura, la solidaritat, la fraternitat, el bé comú, el perdó i la redempció.

Tot açò i molt més és la traducció a la vida secular del fet cristià. És més, en algunes, prou, d'estes tendències sense la seua arrel cristiana, o es pervertixen o moren. És el que està succeint, per exemple, en la nostra societat amb l'esperit del perdó, que va desapareixent, o el de l'amor entés com a acte de donació gratuït, que cada vegada es confon més amb l'acte de possessió de l'altre, quant al que em donen o em neguen, és a dir, amor limitat a aconseguir els meus desitjos.

Tinc la impressió que tota esta hostilitat cap al cristià, com fet social, és quelcom així com voler entrar en una espiral de bogeria, encara que també cal dir que és molt humà tindre una vocació temerària i suïcida, sobretot en els sectarismes, però la  gent sensata, la majoria amb independència de les seues creences hauria de compartir el propòsit d'una normalització de la concepció cristiana i de la seua cultura en la vida sòcial i en la vida pública, que pot ajudar-nos a eixir de la majoria de les dificultats en què ens trobem i de les que ens amenacen en el futur. 

Qui vullga seguir esta fe que ho faça. Esta sí que és una qüestió personal, però escoltem les seues raons amb atenció i respecte perquè gran part de les respostes estan en elles.

Me'n vaig uns dies de vacacions.

Feliç Vesprada.