Dia 46, del viatge a la marató de València. El VO2 màx.

     Dia 46, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia! 

Doncs bé, ahir a la vesprada, una altra vegada després del final de l'etapa de la Volta que per cert em sap greu això d'Ayuso, vaig estar mirant que és això que tants entrenadors s'obstinen que millorem ja que ens diuen que és el que limita el nostre rendiment. I és que una mica de raó han de tindre ja que estem parlant de la capacitat del cos per a absorbir i utilitzar l'oxigen. És a dir, el VO2 màx.

Veient ja la paraula ens adonem que la “V” ha de significar una cosa important ja que el “O2” tenim clar que es tracta del símbol de l'oxigen, màxim significa la velocitat màxima d'eixa “V” que no és una altra cosa que la taxa del flux volumètric. Per tant, ens podem atrevir a dir que el VO2 màx. és la manera d'expressar la quantitat màxima d'oxigen que el cos pot processar. Per cert, el flux volumètric no és una altra cosa que la quantitat d'un líquid que passa a través alguna cosa en un temps determinat, més o menys eixe és el concepte.

Com ens hem assabentat d'això? Com hem arribat a pensar en la importància del VO2 màx.? Tot això comença quan en 1920 dos britànics, A. V. Hill i Hartley Lupton, van demostrar que el nostre consum d'oxigen augmenta en funció lineal amb la velocitat de carrera. És a dir, com més ràpid correguem, major quantitat d'oxigen utilitzarem.

Per a això es van basar en alguns supòsits que no està del tot clar que siguen encertats, van dir que poc abans que un corredor arriba a la seua màxima velocitat, la seua quantitat de consum d'oxigen arriba a un nivell i després no puja ja més. A pesar que podria córrer un poc més ràpid, el seu cos serà incapaç d'utilitzar més oxigen. És en este moment, es va dir que el corredor a aconseguit el seu màxim consum d'oxigen. Els que han realitzat el VAEMAL si repassen les seues dades s'adonaran que les seues pulsacions augmenten molt poc en l'últim tram a pesar que han augmentat la seua velocitat i això que nosaltres denominem com VAM podria tindre la seua equivalència al que ens deien eixos anglesos.

El més important d'eixa teoria és que sosté que ja que el corredor ha aconseguit el màxim consum d'oxigen, augments addicionals en la velocitat de carrera no són possibles perquè l'oxigen addicional per a suportar l'augment de velocitat no està disponible. Això forma la base per a la teoria del VO2máx.

En el moment en què es va arribar a la conclusió que el consum d'oxigen era el que limitava el rendiment de carrera, els entrenadors es van posar a buscar programes d'entrenament per a augmentar el VO2 màx. Després de tot, si el VO2 màx. és el factor que limita el rendiment, llavors, una millora del VO2 màx. significa un augment en la velocitat de carrera.

No obstant això, hi havia un problema, i és que el VO2máx. no és fàcil de mesurar. Es necessita un equip de laboratori i fisiòlegs entrenats, els que no estan disponibles per a la majoria dels corredors. La solució que es va trobar va ser que, ja que existix una correlació entre el VO2 i l'FC, la solució ha consistit en l'entrenament basat en un percentatge del ritme cardíac màxim.

Quan ens trobem amb un programa d'entrenament que ens diu que hem de córrer a un cert percentatge de la nostra freqüència cardíaca màxima, ja sabem que el programa es basa en la teoria del VO2 màx., que està dissenyat per a augmentar el seu VO2máx. i, per tant, augmentar la velocitat a la qual podem córrer.

En fi, ho deixe per hui, però encara no s'ha acabat la història i la teoria del VO2máx. i és que em queda un dubte: és el VO2máx. el factor limitant en el rendiment de resistència? Que per a córrer la marató és el que m'interessa.