Dia 79, del viaje a la maratón de Valencia. ¡Entrenamos!

 Dia 79, del viaje a la maratón de Valencia.   

¡Buenos días!

Vamos a entrar en octubre, un mes que voy a utilizar para acumular kilómetros con la idea de ir aumentando mi resistencia para poder estar 4 horas corriendo.

Me gusta esta fase del entrenamiento porque va a consistir en utilizar la carrera continua a ritmo estable como base principal y lo voy a hacer a un ritmo que debe estar un poco por debajo de mi ritmo de maratón. Y es lo que pienso yo, si las series cortas a ritmos rápidos me van a dar un aumento de mi velocidad, pero que voy a ser incapaz de sostener en los 42195 metros, para que la quiero. No me interesa arriesgarme a una lesión en esas series si no las voy a aprovechar.

Y si voy a correr a un ritmo que se encuentre muy por debajo de mi ritmo de maratón y lo voy a hacer durante muchos kilómetros lo que vienen a ser los largos o los larguísimos, es verdad que voy a mejorar y mucho mi habilidad para el consumo de grasas, pero esto no me va a asegurar que pueda correr una maratón rápida, o al menos a la velocidad que me gustaría.

Lo que voy a intentar es correr algunos días a un ritmo que se sitúe alrededor del 103% de mi ritmo de maratón unos pocos kilómetros y otros lo haré al 97%, los restantes días me conformare con un ritmo del 85%.

Después de este poco de teoría sobre cómo voy a entrenar este mes me he dado cuenta de una característica que tenemos muchos corredores a la hora de entrenar. Resulta que muchos de nosotros no diferenciamos bien entre salir a correr y entrenar.

Cuando nos incorporamos a este mundo de la carrera a pie solemos cometer ese error, que en algunos casos dura demasiados años.

La sucesión de nuestros entrenamientos se podría resumir de esta forma: empezamos a correr y salimos 3,4 o 5 veces en la semana y lo hacemos a un ritmo que podemos soportar tranquilamente, y en una distancia que resistimos sin problemas, y van pasando los meses y vamos notando una mejoría en nuestro estado de forma, los kilómetros y el ritmo que llevamos siempre es el mismo, en unos meses nos damos cuenta de que estamos estancados, no mejoramos y decidimos hacer lo que nos parece más lógico aumentar un poco los kilómetros y nuestra velocidad, pasan unas semanas y empezamos otra vez a mejorar, pero después de unos meses nos volvemos a estancar y volvemos a decidir aumentar los kilómetros y el ritmo, y volvemos a mejorar pero el error se encuentra en que no podemos continuar aumentando los kilómetros y la velocidad continuamente porque llegaríamos a necesitar muchas horas en el día y esto nos llevaría seguramente a una lesión o un estancamiento para después caer en una fase de fatiga crónica.

Llegado a ese punto inevitablemente ya no encontramos ningún beneficio al estar corriendo tantos kilómetros y es entonces cuando no nos queda más remedio que salir a entrenar.

Hay muchas definiciones del que es entrenar, pero podríamos decir que es un proceso en que aplicamos una serie de estímulos para conseguir una mejora en la condición física.

En nuestro mundo de corredor se podría resumir de una forma muy breve y sencilla de la manera siguiente: el ritmo de los entrenamientos no será nunca constante, variará, tendremos ritmos para carrera lenta, ritmos para carrera media, ritmos para diferentes tipos de distancia, carreras en progresión, subidas y sobre todo diferentes tiempos de recuperación según sea el ejercicio que estemos realizando, después de una sesión de entrenamiento dura tendremos otra de recuperación, así como después de algunas semanas fuertes nos tomaremos otras de descanso para que nuestro organismo se regenere, en fin como veis muchas cosas.

En este punto es donde entra la habilidad del corredor a saber organizarse y variar sus entrenamientos teniendo en cuenta tres aspectos importantes (intensidad, cantidad y clase de recuperación).

En definitiva, de salir a correr pasamos a entrenar, a tener una organización adecuada en la forma y en los tiempos a fin de conseguir mejores resultados con menos esfuerzo.

Si queremos mejorar nuestros tiempos no nos queda otro remedio que ser un poco esclavos de nuestro entrenamiento.

Dia 73, del viaje a la maratón de Valencia. Prudencia.

Dia 73, del viaje a la maratón de Valencia.   

¡Buenos días! 

Cuando afrontamos una maratón la prudencia siempre suele ser un valor complicado de gestionar a menos que nuestro objetivo sea solo el de terminar sin tener en cuenta el tiempo.

Por lo demás, la prudencia puede ser un valor compartido por todos, ya que es la mejor ayuda con la que contamos para discernir, es decir, para distinguir lo que sucede en nuestro estado de forma y en cómo estamos entrenando, y poder optar por lo que más nos conduce a alcanzar nuestro objetivo.

Es verdad que, con la excusa de no precipitarse, pueden colarse, bajo apariencia de prudencia, el miedo que nos hacen dilatar indefinidamente determinadas decisiones. También, bajo el título de prudencia, puede asomar la excusa perfecta para que nos pongamos de perfil ante los retos que la carrera a pie nos presenta.

Pero, en estos casos, rápidamente saltan las alarmas, porque todos sabemos lo que es la prudencia, aprendida e interiorizada a base de ser, precisamente, imprudentes: ¿quién no ha metido la pata en alguna carrera, y se ha propuesto ser más prudente para la próxima? Esto no sucederá de la noche a la mañana: exige esforzarme en ser prudente, examinar cómo he andado de prudencia (o imprudencia) hoy en mi entrenamiento o carrera, buscar dónde y cómo puedo ser más prudente mañana, aprender los ‘modos’ de la prudencia (que cambian, porque lo que es prudente en determinadas situaciones, es completamente imprudente en otras) …

En este combate cotidiano por crecer en prudencia, no estamos solos: la experiencia es nuestra aliada y nos debemos aprovechar de ello. A esa unión de prudencia y experiencia es donde debemos mirar y donde debemos calibrar nuestra brújula interna que nos ayude a correr, entrenar y competir mejor.

En fin, un buen corredor debe tener capacidad de mirar adelante, de mirar lejos, de prever y proveer, de ver el posible objetivo a cumplir o de elegirlo mediante comparaciones con lo que le ha sucedido en el pasado. O sea que el corredor prudente es el que ve antes, mira más allá de una situación puntual y, ante todo, el que prefigura el recorrido adecuado para alcanzar el fin. La prudencia no tiene porque establecer el fin último, la marca a realizar, sino que busca los medios.

De ahí la importancia fundamental de la prudencia en el proceso de discernimiento para tomar las decisiones correctas.

Dia 72, del viaje a la maratón de Valencia. "Dijiste que era débil. Dijiste que no podía hacerlo. Te lo agradezco..."

     Dia 72, del viaje a la maratón de Valencia.   

¡Buenos días!

Algún día os contaré quién era Steve Prefontaine y su especial manera de entender la carrera a pie y que se puede ver reflejada en sus frases como ejemplo la de: "El mejor ritmo es un ritmo suicida, y hoy parece un buen día para morir" pero hoy voy a quedarme con esta otra: "Dijiste que era débil. Dijiste que no podía hacerlo. Te lo agradezco. Me diste todo lo que necesitaba para demostrar que te equivocabas."

Con vistas a la maratón de Valencia y a mi planteamiento para este año la primera frase no voy a tenerla en cuenta, sin embargo, la segunda es perfecta ya que refleja cual es mi espíritu hasta diciembre.

Lo que hago con esa frase es transformar las dudas que se han puesto en mis posibilidades en combustible para intentarlo y conseguirlo. No recibo las críticas con resentimiento, sino todo lo contrario con gratitud, porque encuentro que esas dudas las puedo convertir en motivación.

La debilidad, que, por supuesto que la tengo, la intentó transformar en fuerza que alimenta mi voluntad y perseverancia. Los que subestiman mis posibilidades me dan la chispa para entrenar cada mañana y demostrar que sí puedo.

Cada vez que surge en una conversación la cuestión de la maratón de Valencia, siempre hay alguien que me dice alguna de estas frases: “eres demasiado mayor”,” no lo conseguirás”, “mejor deja esas locuras”, “no terminarás”, “estás cansado” o “ya no vas a poder”. Al principio esas palabras pesan, porque parecen sentencias. Pero con el tiempo intentó encontrar ahí la llave que me permite abrir la puerta de la maratón, en no ver esas palabras como obstáculos en el camino, sino como la gasolina que me permite dejarlos atrás.

Cada entrenamiento realizado, cada metro recorrido, cada cambio de ritmo en una serie es una respuesta que me doy: “sí puedo”.

Aquí no se trata de hacer la contraria ni de vencer al que me critica, al que no cree en mí, sino de ir creciendo, de mostrarme que la perseverancia y el esfuerzo van a dar sus frutos. Como decía Prefontaine, incluso la duda de mí amigo se convierte en un regalo, porque despierta lo mejor que hay en mí.

Así, el objetivo para la maratón de Valencia no está solo en cruzar el arco de meta, sino en saber que puedo vencer a la desconfianza, en saber que esa debilidad que tengo la puedo transformar en fortaleza y que la próxima vez que alguien me diga “no puedes”, sonreiré en silencio porque en realidad me está regalando un motivo más para intentarlo.

Dia 71, del viaje a la maratón de Valencia. “Puedo creer lo imposible pero no lo improbable”.

        Dia 71, del viaje a la maratón de Valencia.   

¡Buenos días! 

He entrado esta semana en una parte del entrenamiento para la maratón que un año más, y creo que ya van tres, que es imposible. Me encuentro en una parte del entrenamiento donde debería de asentar el fondo para resistir los 42195 metros o la velocidad para realizarlos, pero no los dos a la vez.

Y resulta que ni tengo la resistencia suficiente para terminar la maratón ni tengo en mis piernas el ritmo para hacerlo en menos de cuatro horas, así que un corredor lo que debería de hacer es asegurar en estos dos meses el poder llegar a meta y olvidarse de bajar de las cuatro horas.

Sin embargo, como buen Chestertoniano no puedo olvidarme de una de sus paradojas que más me gustan: “Puedo creer lo imposible pero no lo improbable”. Lo cual es una manera de decir que podemos soñar, pero teniendo los pies en el suelo. Lo imposible no puede ser y lo improbable simplemente no ocurrirá. Y aquí entramos en el terreno de la fe, en lo que parece imposible y no en aquello que sabiendo que técnicamente es posible me parece demasiado complicado y forzado dentro de la lógica del entrenamiento para que lo pueda realizar.

Lo “imposible” de la situación me sitúa ante nuevos horizontes que me invitan a salir de mi zona de confort y a creer en algo más grande que el mérito de terminar una maratón, a pensar que los milagros existen.

En cambio, lo improbable de la situación me genera desconfianza. Cuando alguien me dice que ha tirado una moneda al aire cien veces y siempre le ha salido cara, aunque puede ser posible no me lo creo porque es improbable que suceda. En el entrenamiento para la maratón eso se traduce en atajos, trampas y seguridades en productos que me permitirán realizar entrenamientos que mi sentido común me dice que no voy a poder soportar.

Prefiero creer en lo imposible, en el esfuerzo honesto de cada entrenamiento que pueda soportar y realizar, creer en recuperarme simplemente descansando, creer en una sencilla y normal alimentación, en fin, creer que ese día puede realizarse un milagro y que es aquí donde voy a plantar la semilla de la maratón. Se que parece imposible, pero yo creo que no lo es.  

Al final, de lo que se trata es de buscar un inconformismo vital que nos haga ir hasta donde nunca creíamos poder llegar para, ya desde ahí, seguir avanzando. Esta sociedad nuestra nos alienta no a mejorar sino a ser perfectos, nos oculta una cara para mostrar la que interesa. A todos nos gustaría ser excelentes corredores, ganar carreras o hacer marcas personales casi sin esfuerzo. De hecho, querríamos todo a la vez. Pero resulta, lo siento, que la perfección no existe, y lo que es peor aún: pasa con todo. Es que yo nunca seré tan extrovertido como me gustaría, tan divertido, tan profundo y cariñoso como el resto se merecen.

Existe una corriente de pensamiento que nos hace creer que podríamos ser lo que quisiéramos, y yo habría dado lo que fuera por ser perfecto… pero no se puede. La perfección resulta un camino inacabado, como el sistema operativo de un ordenador: puedo tener la última y mejor versión de Windows, pero debo saber que ésta no es la perfecta, que en un tiempo saldrá algo mejor y puedo quedarme atrasado o actualizar. Las mismas dos opciones se presentan en nuestra vida: la del derrotismo que conduce a no llegar a intentarlo, o la de presentar batalla, conscientes de que iremos de fracaso en fracaso hasta la victoria final.

Como corredor mi opción es clara: una invitación a ser mejor que no que sea una frustración al no llegar, sino un gozo al saber que en el entrenamiento estoy buscando mi mejor versión.

Dia 63, del viatge a la marató de València. Más recuperación.

     Dia 63, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

El otro día ya comenté lo que la mayoría de los corredores ya sabe, lo importantes que son los carbohidratos, pero las vitaminas, los minerales y los sustratos energéticos (proteínas, carbohidratos y grasas) también juegan un papel importante en una óptima recuperación.

Si concentramos toda nuestra recuperación en un sólo alimento o sustrato energético lo que puede pasar es que nuestro cuerpo no alcance una recuperación optima. Por lo tanto, los carbohidratos no deben ser el foco exclusivo de nuestra atención como estrategia para acelerar la recuperación. Los alimentos que contienen una alta proporción de carbohidratos, pero también algo de proteínas y pequeñas cantidades de grasas, son adecuados para propiciar la recuperación.

Las cantidades necesarias van a depender de nuestra talla, el grado de agotamiento de los carbohidratos y la severidad de la pérdida de líquido. Los corredores como yo, más bajitos he calculado que 200 – 250 calorías de algún alimento que contenga principalmente carbohidratos, seguido por 350 a 475 ml de agua o de alguna bebida deportiva puede ser suficiente en el momento de terminar. Después de ducharse hay que repetir.

Tengo que insistir pues lo considero importante en la recuperación de los líquidos, pues la carrera a pie, independientemente de las condiciones ambientales, produce un incremento en la producción de calor corporal y por lo tanto, pérdida de sudor, lo cual puede ocasionar deshidratación. En invierno con frecuencia nos sorprendemos de que nuestra ropa termine empapada en sudor, a pesar de que la temperatura del ambiente esté terriblemente fría. La estrategia ideal es mantener el balance de fluidos durante la carrera para evitar la deshidratación. 

Las pérdidas en el sudor pueden exceder a nuestra capacidad para reemplazar los fluidos adecuadamente, particularmente en ambientes calientes, por lo tanto, prestando una especial atención al consumo de líquidos en cada oportunidad se reduce el riesgo de que las pérdidas de agua puedan producir una fatiga prematura. Como objetivo, el corredor debe consumir tanto como pueda tolerar, tan frecuente como sea posible durante la carrera, y luego una cantidad suficiente para retornar el peso corporal al valor que tenía antes de la carrera o entrenamiento.

¡Ah! Se me olvidaba, los carbohidratos en las bebidas tienen el efecto de incrementar la tasa de absorción por los intestinos, la mezcla ideal se sitúa entre 6 a 7 % de carbohidratos, y el carbohidrato también ayuda a reemplazar el glucógeno muscular usado durante el ejercicio.

En fin, otro día añadiré alguna cosa más ya que para recuperarse muscularmente tendremos que hacer algo más.

Dia 61, del viatge a la marató de València. Un poc més de recuperació

     Dia 61, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

Ja sé que ahir vaig passar molt per damunt del tema de la recuperació després d'una carrera o d'un entrenament fort, així veig que resultarà interessant que aprofundisca un poc més.

Tots sabem més o menys que la recuperació és el procés a través del qual passa el corredor per a tornar a estar llest per a córrer a un cert nivell. En eixe procés es troba el restabliment de les reserves d'energia i nutrients, tornar a la funció fisiològica normal, reduir els dolors musculars i la desaparició de símptomes psicològics associats amb una fatiga extrema. 

Els corredors tenim com a objectiu principal estar llestos per a competir de nou o fer que la pròxima sessió d'entrenaments millore el nostre rendiment. No existixen dubtes que els atletes que entrenen o competixen sense una recuperació completa, no rendiran al màxim de les seues capacitats.

Supose que tots més o menys estarem d'acord amb tot l'anterior, però com ho fem? O ho estem fent bé? Són preguntes que intentaré anar contestant.

No obstant això, ara no em puc aguantar i he d'afegir alguna cosa sobre el grup de WhatsApp, i és que no comprenc algunes coses.

Vegem, jo, i espere que la majoria estiguem d'acord que un grup de WhatsApp ha de tindre entre els seus objectius, així per damunt i amb la seguretat que em deixaré alguns, els següents fins: Donar Informació pràctica com puga ser: avisos ràpids, canvis d'horari, quedades, entrenaments, celebracions, esdeveniments, etc.

Coordinar als corredors per a prendre decisions sense haver de cridar un a un.

Que servisca de suport entre corredors, a saber: compartir experiències, consells, ànims i mantindre el vincle del grup.

Ens ha de servir per a evitar confusions ja que tots rebem el mateix missatge i alhora.

Per a organitzar entrenaments i eixides: hora, lloc, ruta i ritme al qual s'ha de córrer.

Avisar d'imprevistos: canvis d'horari, cancel·lar alguna activitat, etc.

Compartir experiències que ens siguen útils a tots com: consells sobre material, nutrició, lesions, carreres.

Estar informat de les activitats del club i qualsevol cosa que repercutisca en ell.

Mantindre la motivació: felicitar després d'un triomf, animar quan algú està baix de forma.

Enfortir l'amistat: encara que el central siga l'esport, també és un espai per a la proximitat i la companyonia.

L'important és que el grup no perda la seua finalitat: ser una ferramenta que ajude al fet que tots puguen gaudir millor de la carrera a peu.

Doncs bé, si tots estem d'acord amb tot l'anterior, perquè raó compartir un document de Word amb les entrades i eixides del Trail, un document amb les entrades i eixides de la Volta a peu, un altre amb les entrades i eixides de la barra de la Gala és portar mal rotllo al grup. Per què?

Per què quan ho vaig preguntar fa unes setmanes la resposta ha sigut el silenci? No ho comprenc.

Jo pense que eixos documents no causen mal rotllo, tot el contrari, ens donen seguretat i tranquil·litat de que tot està funcionat bé.

En fi, ho deixe, i és que dir que eixa informació dona mal rotllo, sí que és un mal rotllo.

Demà seguiré amb el tema de la recuperació, però hui crec que havia de donar la meua opinió.

Dia 60, del viatge a la marató de València. La recuperació

     Dia 60, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

Totes les impressions semblen dir-me que la setmana que ve ja hauré de necessitar accelerar la recuperació després d'alguns entrenaments, ja que ja necessitaran d'un esforç un poc més intens. Per això, ara, és bon moment per a repassar quins són els punts claus d'eixa recuperació.

Una de les coses més importants i que moltes vegades ens oblidem, i sobretot quan acudim a les carreres és la de continuar corrent o tal vegada la paraula més exacta seria trotant de 10 a 20 minutos a una intensitat progressivament més lenta per a accelerar la dissolució de l'àcid làctic dels músculs i la sang. Després d'esta activitat hauria de començar a realitzar un estirament de tots els grans grups musculars.

Juntament amb tot l'anterior hauríem de beure i prendre una mica de carbohidrats, en general en una carrera no hi ha problema si passem per l'avituallament de meta i per descomptat en un entrenament encara menys ja que en general estarem a casa. La intenció no és una altra de la d'ajudar al fet que el cos reemplace els fluids perduts en la suor i recuperar les reserves de glucogen muscular.

Si volem ser un poc més estrictes no tinc més que donar l'exemple d'un corredor de 70 kg, que hauria de consumir entre 50 i 150 grams de carbohidrats o siga de 200 a 600 calories entre les primeres 2 hores després de córrer per a reemplaçar les reserves de glucogen muscular.

Una quantitat de tan sols 6 grams de proteïnes, ja que més no és millor, pot accelerar la síntesi de proteïnes en els músculs després de córrer. Els costosos suplements de pólvores de proteïnes i aminoàcids no són més efectius que els aliments comuns, com, per exemple: Carn, peix, ous o un bon esmorzar amb un entrepà de truita amb formatge per a subministrar els aminoàcids necessaris.

Tot l'anterior té un problema, i és que l'hem de fer quan més ganes tenim de preguntar i sobretot de comptar com ens ha anat la carrera, i esta és una activitat tan agradable que pensar a recuperar-nos se'ns oblida, encara sort que som aficionats a realitzar les tertúlies després de córrer al voltant d'una taula.

En la nostra cultura mediterrània, en la qual tanta importància li donem a eixes reunions al voltant d'una taula sabem que el més important mai són els aliments, sinó els comensals i ací és on els corredors mediterranis fallem, i és que ens agrada la cervesa, la cervesa com ha de ser amb alcohol, el vi també amb alcohol i per a acabar no eu fem amb un café sol, sinó amb un carajillo o un “cremaet”, i si la carrera o l'entrenament ha sigut interessant ens acomiadem amb una mistela o un “vaqueret”.

Possem el cor en la taula, una taula sense estovalles individuals, sense mòbils al costat dels coberts; una taula on xarrem i compartim les carreres i els entrenaments. És a dir que ens oblidem de tot el que cal fer per a recuperar-nos.

En fi, és el que té esta cultura mediterrània, que no ens deixa ser bons corredors, però si uns corredors alegres.

Dia 59, del viatge a la marató de València. Celebrar la vida.

     Dia 59, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

En este món de la carrera a peu o almenys en el qual tinc a la meu voltant, veig que se celebren entre molts altres esdeveniments els aniversaris, per cert, abans que se m'oblide: Linda, PER MOLTS ANYS!

Em centraré este matí en eixa festa que se celebra per a recordar l'aniversari del naixement i que se sol sustentar en el fet de "complir anys". D'una manera o una altra, el nostre èmfasi se centra en l'edat i els anys o siga celebrem una quantitat i quan esta quantitat té una significació especial, la celebració és, si cap, més especial: els setze, els díhuit, els quaranta, els cinquanta, etc. i en els corredors especialment el canvi de categoria.

Personalment no soc aficionat a celebrar els meus aniversaris, ni els anys complits, el temps passat, la xifra, la quantitat… sinó que preferisc celebrar la vida, la vida com a regal, la vida com a acció de gràcies, la vida en si mateixa. Donar gràcies per la meua existència. Per això m'agrada que els meus pares siguen els festejats.

Els nostres pares mereixen que se'ls recorde i se'ls torne a festejar el mateix dia en què vam nàixer i quan solem ser nosaltres la part central de la celebració, i encara que nosaltres no ens recordem, el dia del nostre naixement els abraços, gestos de carinyo, els regals i pastissos van ser per a ells. I hui cal seguir-ho fent amb tot el nostre carinyo, particularment quan encara són presents si no és que ja descansen en pau.

Hi ha moltíssimes més raons per les quals es pot celebrar un aniversari, i és que cada aniversari té un significat de més pes que el de l'any anterior.

Per a començar celebra i agraïx amb tota la teua ànima que hàgem nascut. No som un error de càlcul, no som un fill no desitjat. Som el somni de Déu! I els cristians ho sabem molt bé.

Celebra que és un nou any complit, que vas córrer moltes carreres, vas arribar a moltes metes. Any el qual va estar ple de creixement, d'experiències, unes agradables i altres no i d'aprenentatges -tant dolorosos com gojosos- per a la teua vida. Cada aniversari significa que seguixes ací, amb vida i vida significa oportunitat per a ser cada dia millor persona i continuar corrent.

Complir anys ens recorda que encara ens queden moltes portes per obrir, molts camins per recórrer, moltes persones amb els qui coincidir, molts errors que cometre i lliçons per aprendre. Celebra que és l'inici d'eixa bella aventura la qual viuràs amb un any més d'experiència.

Celebra que hi ha moltes persones que encara seguixen al teu costat, estimant-te i acceptant-te tal qual eres. També celebra i agraïx per les que ja no estan i que potser ja no tornaran.

Celebra que cada any et sents més lliure per a estimar i per a estimar-te. Per a acceptar a la vida com ve, sense inclinacions i fent tot per transformar les teues pors en amor i en oportunitats.

Celebra que cada any eres més madura i que hui saps el que et fa feliç. Eixa maduresa t'ajuda a enfocar-te només en allò que et fer ser una persona plena, altruista i servicial. A més de que saps controlar les teues emocions i vas deixar de ser esclava de les teues passions o dels teus arravataments hormonals.

Celebra que ja no convides a festejar amb tu a persones només per quedar bé, sinó que t'envoltes de les que saps que de cor gaudixen el que tu existisques. Ja vas aprendre que qualitat i quantitat no és el mateix.

Com veus, hi ha molt que donar gràcies el dia del teu complix. Recapitula el que va ser el teu any; abraça't amb moltíssim amor i dona't les gràcies per tots els obstacles i les crisis que vas poder véncer i superar. Oblida't de nostàlgies i de tristeses, de records melancòlics. Gaudix el teu dia! Festeja la teua vida! Enfoca't en els que sí que estan i que continuen gaudint de la teua presència. Agraïx cada crida, cada missatge, cada paraula com si este fora a ser l'últim complix de la teua vida… I així cada any…

Dia 58, del viatge a la marató de València. Humilitat

     Dia 58, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

He estat pensant en les coses que ens ensenya i que hauríem de posseir tots els corredors, i si ahir vaig dir que la perseverança és molt important, m'he adonat que la humilitat també ho és.

Veig que la humilitat és necessària, però és molt difícil reivindicar-la. Ara que he d'escriure algunes línies sobre ella em trobe que no sé com fer-li publicitat. Què puc promocionar ací? a quins estímuls he d'acudir?

No em queda més remei que acudir al diccionari per a trobar-me la definició i veure si ella m'ajuda, vegem; es tracta d'una virtut que consistix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i a obrar d'acord amb este coneixement. Molt bona definició, però això vol dir que li he de dir al corredor que no és perfecte, i que ha de reconéixer les seues limitacions. Per tant, això implica que eixe corredor ha de veure en els altres corredors més ràpids no a uns competidors, sinó a uns mestres, en tant que són millors que ell en alguns aspectes.

Si jo dic ara que un corredor ha de ser humil o que és humil; què estic dient? És complicat. Em sembla que he d'enfocar-ho d'una altra manera.

Vegem, la humilitat d'un corredor, segons la meua opinió s'ha de basar en l'esportivitat que tot esportista hauria de posseir i per tant ens diu que un corredor ha de ser honest i agraït.

I és que la humilitat, en el fons, es pot reduir a ser honest amb un mateix. I ací l'esportivitat apareix com a cavall de batalla enfront de tantes situacions i corredors sense escrúpols que volen guanyar de qualsevol manera: sense respectar normes ni reglaments, sense començar amb igualtat de criteris i oportunitats, acceptant dreceres i camins més fàcils que el que l'esperit de l'esport demana. No hi ha dubte que el parany, el xantatge, el dopatge, l'engany, etc., apareixen com a enemics de qualsevol valor esportiu, i l'honestedat apareix com a veu en la consciència que ens demana denunciar-los i combatre'ls, en un mateix i en els altres.

Però a més la carrera a peu ens diu que cal viure amb una convicció moral: tot el que ocorre és veritat. De fet, quan un corredor falta a l'honestedat simulant alguna cosa que no és, suscita rebuig en els qui li envolten. És important, en la carrera a peu i en la vida, viure conscients que en molts àmbits no hi ha segones oportunitats i que els meus actes tenen conseqüències. De tal manera que no hi ha lloc per a la simulació ni per a jugar a l'amagatall. Qualsevol corredor pot patir les conseqüències d'una carrera de la qual participa: ser derrocat, frenat, penalitzat, colpejat… I si no ho accepta o s'amaga davant això, ha de ser honest i reconéixer que no està preparat per a participar en una carrera. I ja està, no s'és menys per això!!! Però el que no és honest, ni en la vida ni en l'esport, és gaudir de “la butla dels genis”, és a dir, que s'admeta d'algú uns certs enganys i carències pel mer fet de destacar.

I, acabe amb l'agraïment. Perquè és impossible ser humil sense ser agraït. I esta és una dimensió educable, és a dir, que es pot entrenar, així com la força o la velocitat. I entrenant-la es pot arribar a adquirir una nova mirada que ajude a gaudir més de les coses, percebent qui estan darrere de cada entrenament, de cada carrera, de cada organització… Són corredors i companys els esforços dels quals fan possible el gaudir corrent: entrenadors, rivals, organitzadors, voluntaris, etc. Ha de veure amb saber reconéixer-se com a criatura i no com un Déu, per a poder situar-nos en el nostre lloc i rebre amb alegria i gratitud tot el que se'ns oferix, i per a créixer així en esportivitat i humanitat.

Amb els corredors del nostre club i amb els rivals cal aprendre a no veure's per damunt ni per davall: allà on es córrega, es forme part d'un club o d'un altre, siguen quins siguen els trofeus conquistats. Per a ser més ben corredor, per a no frustrar-se per creure's més del que s'és, per a poder servir millor, per a guanyar-se el respecte dels altres, cal ser humil. I les dos dimensions estan relacionades: la carrera a peu ajuda a ser més humil, i la humilitat ajuda a ser més ben corredor.

I és que la carrera a peu com qualsevol esport en si comporta una dinàmica que convida a la humilitat: perquè ningú ha guanyat i ha sigut el millor sempre, perquè tot esportista ha viscut el fracàs i la limitació, i perquè tots –encara que l'èxit esportiu està ple d'esforç– saben que no tot depén d'ells, sinó que les capacitats físiques i mentals els van ser regalades. I és que en la vida com en l'esport es fa necessari tindre els peus ben plantats en el sòl, sent capaç de reconéixer els propis dons sense vanagloriar-se, i les pròpies fragilitats sense castigar-se.

Dia 57, del viatge a la marató de València. Perseverança

     Dia 57, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

Una de les virtuts de la carrera a peu i per tant una de les seues ensenyances és la perseverança, que no és una altra cosa que “mantindre's constant en la prossecució del començat…” així almenys ens ho diu el diccionari de la llengua espanyola.

I dic que ens ensenya perquè ho estem oblidant, la nostra societat està substituint-la per la “cultura d'usar i tirar” el que com ja suposareu ens està allunyant de tindre qualsevol classe de compromís durador. I entrenar una marató és sens dubte un compromís durador. Enfront d'esta nova moda, la carrera peu ens ensenya que val la pena comprometre's amb desafiaments a llarg termini, atés que la verdadera felicitat i el que dona sentit autèntic a la vida és que triem les causes per les quals barallar, els objectius pels quals treballar, els somnis que perseguir, l'horitzó cap al qual caminar… en definitiva: els projectes en els quals es fonamenta el mon del corredor.

A més, sabem que no es pot voler tot, sinó que toca triar. I tractar de comprometre's amb un entrenament per a córrer una marató aspirant a aconseguir el nostre objetiu implica, com tota il·lusió, obrir algunes portes tancant unes altres. Suposa triar entre la nostra vida de corredor i la nostra vida quotidiana, i esta elecció exigix un compromís seriós amb ella mateixa. Ací és on la carrera a peu es pot convertir en escola perquè ensenya, en primer lloc, a triar entre fins i objectius als quals s'aspira, acceptant que és necessari optar per a no córrer el risc d'acabar sense tindre res autèntic. I, en segon lloc, ensenya a lluitar per allò que es va triar orientant el temps i les preocupacions per a avançar cap a això.

Viure un compromís en la carrera peu també implica acceptar dos realitats complementàries: la rutina i la perseverança. La rutina del corredor suposa entrenar i repetir una vegada i una altra les sèries, els llargs i competicions, per a anar millorant físicament. Acceptar la rutina de la vida demana aprendre a valorar el quotidià enfront de la novetat urgent o l'estar a l'última. Perquè la felicitat gaudix amb el nou, però sap acollir i acceptar el que la vida té d'anodí i repetitiu.

I la perseverança perquè es fa imprescindible per a suportar els mals moments com són les lesions o èpoques de mals resultats. Perseverar és no escoltar eixa veu que ens murmura que no té sentit ni val la pena continuar apostant per allò que es va triar, és la veu que ens demana desistir i llançar la tovallola prometent-nos una pau fictícia. Viure la carrera a peu és aprendre a perseguir les metes triades en el dia a dia, sense fugir de les incerteses i desafiaments que es presenten. Sens dubte, la vida s'assembla més a una marató que a una carrera de velocitat, perquè toca passar per moltes etapes i algunes molt difícils de superar.

Dia 56, del viatge a la marató de València. Antiinflamatoris

     Dia 56, del viatge a la marató de València.   

Bon dia!

Des de fa molt temps es pensava que quan es produïa una inflamació en els nostres músculs per causa d'un colp havia de ser parat amb els mitjans terapèutics disponibles, la qual cosa ens ha portat a l'ús de fàrmacs antiinflamatoris que han convertit el seu ús en una pràctica habitual entre els corredors. No obstant això, els coneixements de la biologia i fisiologia de la reparació dels teixits demostren cada vegada amb més freqüència que el procés inflamatori posa en marxa els mecanismes intrínsecs de reparació i regeneració dels teixits danyats de manera traumàtica, circumstància freqüent en les nostres lesions.

Resulta que la inflamació és un conjunt de fenòmens bioquímics i cel·lulars que posen en marxa els mecanismes per a la restauració del teixit lesionat. Per tant, l'evolució d'un teixit danyat cap a la regeneració completa dependrà de quin fet bioquímic o cel·lular predomine en el focus de la lesió durant la fase inflamatòria, per este fet hauríem de començar a parlar de la regulació de la inflamació i abandonar l'anti- inflamació.

 Estem vivint el canvi de concepte d'anti- inflamació, de bloquejar els fenòmens bioquímics i cel·lulars a considerar que la inflamació que es produïx després d'un mal muscular és un tipus d'inflamació positiva que hem de començar a conéixer per a regular-la, controlar-la i reconduir-la cap als aspectes positius de la restauració d'un teixit, això és la regeneració tissular. Haurem d'anar amb compte amb els antinflamatoris perquè no detinguen l'estimulació cel·lular que ens ha de curar la lesió.

Tot l'anterior ho considere molt important perquè veig que els corredors estem recorrent al ibuprofeno o una altra classe d'antiinflamatoris no sols per a rebaixar una inflamació, sinó que ja es prenen per a poder entrenar o per a competir sense dolor pensant que així s'evitaran molèsties musculars. I esta és un costum que cada un de nosaltres ha d'analitzar amb cura i pensar que per als nostres músculs treballen bé s'han de calfar o siga s'han d'inflamar per a fer-ho i una pastilla no veurà la diferència entre la inflamació necessària perquè el muscul treballe a ple rendiment o d'una inflamació per un mal muscular.

Entre les moltes pegues que tenen quan es prenen abans o durant una carrera és que, si tenim algunes molèsties, estes s'ocultaran pel que no notarem l'aparició del dolor el que ens portarà a una lesió més greu.

I és que hem de tindre clar que el dolor muscular és un senyal d'alarma que ens dona el nostre cos i que l'amagarem en prendre'ns eixa pastilla, és com un senyal de trànsit que ens indica com hem d'actuar, no podem amagar un senyal de stop i menys encara deixar de fer-li cas.

Una vegada que estem lesionats i encara que puga sonar paradoxal, bloquejar la inflamació natural és frenar tots els processos de reparació muscular pel que tardarem més temps a recuperar-nos.

Així que: No prengues antiinflamatoris “per si de cas” abans d'entrenar o a córrer una carrera. Si has d'usar-los, que siga sempre sota la mirada d'un metge. Ah! I dona-li prioritat a lo més elemental: una bona hidratació, gel, fisioteràpia, estiraments i descans quan faça falta.

I, sobretot, fes cas al teu cos. El dolor és el nostre amic, ens està avisant d'alguna cosa que no va bé.

Dia 55, del viatge a la marató de València. Alegria.

     Dia 55, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

Després de molts mesos ahir em vaig tornar a col·locar un dorsal per a participar en una carrera i estic content, també satisfet per tornar a incloure el món de la carrera en tota la seua plenitud en la meua alegria diària, i és que em faltava l'ambient i les sensacions al complet que pot donar el córrer, i això que ni tan sols guanye, encara que pecant un poc d'orgull puc afegir que vaig estar entre els deu primers de la meua categoria, en la qual per cert hi havia massa jóvens.

L'alegria no és una cosa irreal que ens arriba d'un altre món i que experimentem en fets que ja han passat. No està per a ser un trofeu que s'exposa a la nostra sala d'estar. És una virtut que reclama ser viscuda dia a dia, no com una cosa dessaborida, sinó defesa amb totes les nostres forces. I la millor manera de defendre-la és viure-la.

La dificultat ens la trobem en què és frèvola i s'ha de cuidar com a cura, per això practicar les nostres aficions i sentir-se satisfet ens recorda que estem en la direcció correcta, i serem capaces de viure-la amb aire despreocupat, la qual cosa ens donarà forces per a afrontar els moments més durs que ens anirem trobant en la nostra vida.

I és que, somriure-li a la vida és sempre bo i ens proporciona saler i saber fer. Somriure no vol dir que ens facen gràcia els acudits que ens conten, sinó que sapiem sobreposar-nos a eixos quotidians contratemps, esforçant-nos per a descobrir cada dia un nou món, no com aquell que s'arrossega queixós a l'espera de la seua jubilació. Per contra, la lluita contínua per ser millors persones ens donarà la força precisa per a mantindre'ns sempre jóvens, independentment de l'edat que vegem passar pel calendari.

Serà bo també, encara que semble obvi, viure la vida amb ànsies d'ajudar a tota persona a traure la seua millor versió, i així créixer junts en una espècie d'espiral que ens eleva per damunt dels problemes quotidians. És una banalitat: amb l'alegria succeïx que el que no la viu, la mata.

En fi, l'alegria, l'optimisme, la visió positiva ha de ser el mode habitual de considerar els esdeveniments de la vida i no sols eixes hores tan “alegres” en les quals ens col·loquem un dorsal i gaudim d'una carrera.

No ens podem deixar enganyar per eixes manifestacions aparatoses d'una falsa alegria que és merament superficial: quan busquem l'alegria en plaers passatgers, en comportaments artificials, de seguida ens adonem —passat el primer moment d'eufòria— que ací no està la verdadera alegria.

Dia 54, del viatge a la marató de València. No tinc el do de l'endevinació.

     Dia 54, del viatge a la marató de València.   

Vaig llegir en algun lloc que les preguntes tenen una força que no trobem en les respostes, sobretot si no ens responen. A res que ens parem, podem comprendre que esta afirmació té molt de cert, i que la informació que es tendix a ocultar té més d'amagar vergonyes que d'ocultar problemes de complicada solució. Amb el temps ens van ensenyant que conforme menys sapiem més tranquils caminem i menys complicacions se'ns presenten.

I esta actitud, que ens pot servir en una part de la nostra vida quotidiana, no ens servix del tot quan parlem de la nostra carrera a peu, que ha de ser pública. Quan ens enfrontem al públic, i un grup organitzat de corredors hauria de ser-ho, quan ens enfrontem a això de tots, ens agrada saber, volem assabentar-nos dels detalls i demanem la transparència més exquisida. Amb la responsabilitat de les persones que volen fer-se càrrec dels assumptes que ens afecten a tots. O no. Però pensarem bé i a considerar que el que ens mou no és la tafaneria o assabentar-nos de l'últim desastre que ens ha succeït.

Este últim esdeveniment,  més enllà de la reflexió sobre la realitat de tot el que no coneixem del nostre propi grup i l'opacitat dels nostres dirigents, pot ajudar-nos a pensar en com la informació es ve convertint en una de les principals monedes del nostre temps.

He de dir que no queda més remei que fer preguntes, que no totes les preguntes són iguals. A vegades ens sorgix una pregunta, alguna cosa ens interroga, volem saber… i ens n'hi ha prou amb una busca ràpida en el mòbil per a satisfer eixa pregunta. Poques curiositats aguanten en la nostra ment més d'una estona, de seguida són satisfetes amb molta més informació de la que podem assimilar. Este tipus de preguntes tenen un perill: i és que, a costa de ser respostes en qüestió de segons, acostumen als nostres desitjos a moure's a eixes velocitats.

Hi ha una altra classe de preguntes, les importants, les que no poden ser respostes amb un clic. Són preguntes que operen a un ritme distint i tenen a veure amb el més profund de les persones i de la vida. Què vull fer amb la meua vida? Per què hi ha alguna cosa que sempre mossega per dins dient que podria fer alguna cosa més?

Eixes preguntes són difícils de formular. A vegades queden ací, en un racó de la nostra vida, però mentres romanen vives són com unes brases que es tornen a encendre cada vegada que la vida les bufa. Eixes preguntes ens fan humans i són tan importants com l'aire que respirem… a vegades també igual d'oblidades.

En este món de la carrera a peu també existix com en la vida moltes coses que succeïxen al nostre voltant que ens obliguen a preguntar, són preguntes, les respostes de les quals ens obliguen a decidir entre dos opcions: o ens fiquem i ens enllardem; o callem i ens quedem a un costat, fent realitat aquella frase de ser amo de silencis i no esclaus de les meues paraules.

Costa un poc posicionar-se o almenys a mi em costa, perquè existixen punts de vista diferents i perquè com a corredor tracte amb corredors que pensen una cosa i amb els que pensen la contrària. Al final, en algunes ocasions, ja siga per no estar segur o per por, decidisc callar-me. Però això no significa de deixe de pensar.

A què es pot atribuir eixa carència d'una major demanda de responsabilitats dels nostres corredors cap als que ens dirigixen? Pense que una gran part del nostre club, no sentint-se molt responsable ells mateixos dels assumptes de tots, no sap o no s'atrevix a atribuir la part de responsabilitat que els correspon als seus dirigents. El corredor exigiria més, i millor, si s'exigira més a si mateix.

Em sembla clara el tipus de confiança que genera entre els corredors els seus dirigents. Però quina confiança tenen depositada eixos dirigents en els seus corredors? De fet, pense que confien, però al seu mode. Tenen el tipus de confiança de qui confia que tenen la seua aprovació; i és evident que ara com ara la tenen. No confien a penes que els corredors participen i debaten pel seu compte sobre els assumptes del grup; perquè creuen que, en eixe cas, entrarien en el terreny que consideren com el seu propi.

Tota eixa llarga entrada ve al cas per la falta d'informació que tenim, no sabem i volem saber. Al no tindre el do de l'endevinació m'és difícil opinar sobre el que succeïx en el món de la carrera a peu que m'envolta, en eixe món de corredors amb els quals em relacione cada dia.