Dia 58, del viatge a la marató de València. Humilitat

     Dia 58, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

He estat pensant en les coses que ens ensenya i que hauríem de posseir tots els corredors, i si ahir vaig dir que la perseverança és molt important, m'he adonat que la humilitat també ho és.

Veig que la humilitat és necessària, però és molt difícil reivindicar-la. Ara que he d'escriure algunes línies sobre ella em trobe que no sé com fer-li publicitat. Què puc promocionar ací? a quins estímuls he d'acudir?

No em queda més remei que acudir al diccionari per a trobar-me la definició i veure si ella m'ajuda, vegem; es tracta d'una virtut que consistix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i a obrar d'acord amb este coneixement. Molt bona definició, però això vol dir que li he de dir al corredor que no és perfecte, i que ha de reconéixer les seues limitacions. Per tant, això implica que eixe corredor ha de veure en els altres corredors més ràpids no a uns competidors, sinó a uns mestres, en tant que són millors que ell en alguns aspectes.

Si jo dic ara que un corredor ha de ser humil o que és humil; què estic dient? És complicat. Em sembla que he d'enfocar-ho d'una altra manera.

Vegem, la humilitat d'un corredor, segons la meua opinió s'ha de basar en l'esportivitat que tot esportista hauria de posseir i per tant ens diu que un corredor ha de ser honest i agraït.

I és que la humilitat, en el fons, es pot reduir a ser honest amb un mateix. I ací l'esportivitat apareix com a cavall de batalla enfront de tantes situacions i corredors sense escrúpols que volen guanyar de qualsevol manera: sense respectar normes ni reglaments, sense començar amb igualtat de criteris i oportunitats, acceptant dreceres i camins més fàcils que el que l'esperit de l'esport demana. No hi ha dubte que el parany, el xantatge, el dopatge, l'engany, etc., apareixen com a enemics de qualsevol valor esportiu, i l'honestedat apareix com a veu en la consciència que ens demana denunciar-los i combatre'ls, en un mateix i en els altres.

Però a més la carrera a peu ens diu que cal viure amb una convicció moral: tot el que ocorre és veritat. De fet, quan un corredor falta a l'honestedat simulant alguna cosa que no és, suscita rebuig en els qui li envolten. És important, en la carrera a peu i en la vida, viure conscients que en molts àmbits no hi ha segones oportunitats i que els meus actes tenen conseqüències. De tal manera que no hi ha lloc per a la simulació ni per a jugar a l'amagatall. Qualsevol corredor pot patir les conseqüències d'una carrera de la qual participa: ser derrocat, frenat, penalitzat, colpejat… I si no ho accepta o s'amaga davant això, ha de ser honest i reconéixer que no està preparat per a participar en una carrera. I ja està, no s'és menys per això!!! Però el que no és honest, ni en la vida ni en l'esport, és gaudir de “la butla dels genis”, és a dir, que s'admeta d'algú uns certs enganys i carències pel mer fet de destacar.

I, acabe amb l'agraïment. Perquè és impossible ser humil sense ser agraït. I esta és una dimensió educable, és a dir, que es pot entrenar, així com la força o la velocitat. I entrenant-la es pot arribar a adquirir una nova mirada que ajude a gaudir més de les coses, percebent qui estan darrere de cada entrenament, de cada carrera, de cada organització… Són corredors i companys els esforços dels quals fan possible el gaudir corrent: entrenadors, rivals, organitzadors, voluntaris, etc. Ha de veure amb saber reconéixer-se com a criatura i no com un Déu, per a poder situar-nos en el nostre lloc i rebre amb alegria i gratitud tot el que se'ns oferix, i per a créixer així en esportivitat i humanitat.

Amb els corredors del nostre club i amb els rivals cal aprendre a no veure's per damunt ni per davall: allà on es córrega, es forme part d'un club o d'un altre, siguen quins siguen els trofeus conquistats. Per a ser més ben corredor, per a no frustrar-se per creure's més del que s'és, per a poder servir millor, per a guanyar-se el respecte dels altres, cal ser humil. I les dos dimensions estan relacionades: la carrera a peu ajuda a ser més humil, i la humilitat ajuda a ser més ben corredor.

I és que la carrera a peu com qualsevol esport en si comporta una dinàmica que convida a la humilitat: perquè ningú ha guanyat i ha sigut el millor sempre, perquè tot esportista ha viscut el fracàs i la limitació, i perquè tots –encara que l'èxit esportiu està ple d'esforç– saben que no tot depén d'ells, sinó que les capacitats físiques i mentals els van ser regalades. I és que en la vida com en l'esport es fa necessari tindre els peus ben plantats en el sòl, sent capaç de reconéixer els propis dons sense vanagloriar-se, i les pròpies fragilitats sense castigar-se.