Dia 54, del viatge a la marató de València.
Vaig llegir en algun lloc que les preguntes tenen una força que no
trobem en les respostes, sobretot si no ens responen. A res que ens parem,
podem comprendre que esta afirmació té molt de cert, i que la informació que es
tendix a ocultar té més d'amagar vergonyes que d'ocultar problemes de
complicada solució. Amb el temps ens van ensenyant que conforme menys sapiem
més tranquils caminem i menys complicacions se'ns presenten.
I esta actitud, que ens pot servir en una part de la nostra vida
quotidiana, no ens servix del tot quan parlem de la nostra carrera a peu, que
ha de ser pública. Quan ens enfrontem al públic, i un grup organitzat de
corredors hauria de ser-ho, quan ens enfrontem a això de tots, ens agrada
saber, volem assabentar-nos dels detalls i demanem la transparència més
exquisida. Amb la responsabilitat de les persones que volen fer-se càrrec dels
assumptes que ens afecten a tots. O no. Però pensarem bé i a considerar que el
que ens mou no és la tafaneria o assabentar-nos de l'últim desastre que ens ha
succeït.
Este últim esdeveniment, més
enllà de la reflexió sobre la realitat de tot el que no coneixem del nostre
propi grup i l'opacitat dels nostres dirigents, pot ajudar-nos a pensar en com
la informació es ve convertint en una de les principals monedes del nostre
temps.
He de dir que no queda més remei que fer preguntes, que no totes les
preguntes són iguals. A vegades ens sorgix una pregunta, alguna cosa ens
interroga, volem saber… i ens n'hi ha prou amb una busca ràpida en el mòbil per
a satisfer eixa pregunta. Poques curiositats aguanten en la nostra ment més
d'una estona, de seguida són satisfetes amb molta més informació de la que
podem assimilar. Este tipus de preguntes tenen un perill: i és que, a costa de
ser respostes en qüestió de segons, acostumen als nostres desitjos a moure's a
eixes velocitats.
Hi ha una altra classe de preguntes, les importants, les que no poden
ser respostes amb un clic. Són preguntes que operen a un ritme distint i tenen
a veure amb el més profund de les persones i de la vida. Què vull fer amb la
meua vida? Per què hi ha alguna cosa que sempre mossega per dins dient que
podria fer alguna cosa més?
Eixes preguntes són difícils de formular. A vegades queden ací, en un
racó de la nostra vida, però mentres romanen vives són com unes brases que es
tornen a encendre cada vegada que la vida les bufa. Eixes preguntes ens fan
humans i són tan importants com l'aire que respirem… a vegades també igual
d'oblidades.
En este món de la carrera a peu també existix com en la vida moltes
coses que succeïxen al nostre voltant que ens obliguen a preguntar, són
preguntes, les respostes de les quals ens obliguen a decidir entre dos opcions:
o ens fiquem i ens enllardem; o callem i ens quedem a un costat, fent realitat
aquella frase de ser amo de silencis i no esclaus de les meues paraules.
Costa un poc posicionar-se o almenys a mi em costa, perquè existixen
punts de vista diferents i perquè com a corredor tracte amb corredors que
pensen una cosa i amb els que pensen la contrària. Al final, en algunes
ocasions, ja siga per no estar segur o per por, decidisc callar-me. Però això
no significa de deixe de pensar.
A què es pot atribuir eixa carència d'una major demanda de
responsabilitats dels nostres corredors cap als que ens dirigixen? Pense que
una gran part del nostre club, no sentint-se molt responsable ells mateixos
dels assumptes de tots, no sap o no s'atrevix a atribuir la part de
responsabilitat que els correspon als seus dirigents. El corredor exigiria més,
i millor, si s'exigira més a si mateix.
Em sembla clara el tipus de confiança que genera entre els corredors
els seus dirigents. Però quina confiança tenen depositada eixos dirigents en
els seus corredors? De fet, pense que confien, però al seu mode. Tenen el tipus
de confiança de qui confia que tenen la seua aprovació; i és evident que ara
com ara la tenen. No confien a penes que els corredors participen i debaten pel
seu compte sobre els assumptes del grup; perquè creuen que, en eixe cas,
entrarien en el terreny que consideren com el seu propi.
Tota eixa llarga entrada ve al cas per la falta d'informació que tenim,
no sabem i volem saber. Al no tindre el do de l'endevinació m'és difícil opinar
sobre el que succeïx en el món de la carrera a peu que m'envolta, en eixe món
de corredors amb els quals em relacione cada dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario