Dia 45, del viatge a la marató de València. Un bon moment per a fer balanç.

     Dia 45, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!

Esta setmana acaba agost, per la qual cosa, fins ara, el que ve succeint és que en la següent ja ens trobarem al setembre, un bon moment per a fer balanç, per a valorar com ens trobem ara, com es troba el món de la carrera a peu per a valorar com ens ha anat en el que portem d'any i preparar el que ens queda.

Cada un ja va fent el seu balanç i ja sap que és el que ha entrenat, com es troba i com afrontarà el que queda d'any, però tal vegada a nivell de general ens falta informació.

Les converses de finals d'estiu moltes vegades ens porten la pregunta: i què tal el teu any? I sí, sempre que arriba setembre tendim interiorment a fer balanços. En principi, podríem dir que és natural perquè els cicles, en acabar, ens diuen coses importants. Però també és cert que, mentres més conscients ens fem de com ens trobem, de com es troba el nostre club, més podrem percebre per on ha anat el nostre grup de corredors i, sobretot, què és el que més hem de fer per a aconseguir tots els nostres objectius inclosa la marató.

Intuïsc que la marxa del nostre club pot ser un símbol oportú per a situar-nos en món de la carrera a peu i fer-nos algunes preguntes que ens ajuden a arreplegar els fruits del que portem d'any. Et convide a prendre't uns minuts en un lloc silenciós, respirar profund i repassar tot de baix cap amunt compassant estes preguntes.

Busca les activitats del nostre club: Quantes han sigut? Per on van caminar? Què tal els va anar esportivament? Què tal els va anar econòmicament? Què ens queda fins a cap d'any?

Mira les teues carreres: Quantes t'han eixit bé? En quantes no et van eixir els temps? Quines situacions del que portem d'any t'han fet replantejar-te el que queda? Quins han sigut els teus plans? Quins plans et queden fins a final d'any?

I en esta revisió, en recórrer tot el que ha passat des de principi d'any, m'adone que, en estos mesos, he guanyat molt més del que he perdut. I no parle de la carrera a peu, on he perdut massa. Segons escric, em faig conscient que, malgrat no haver-hi quasi usat les sabatilles de córrer, han sigut uns mesos plens d'aprenentatges, de sentiments inesperats, d'experiències noves, d'anècdotes, de trobades, retrobaments… I, sobretot, que la il·lusió per córrer la marató de València continua intacta.

Mesclant el viscut en estos últims mesos amb el que realment necessite i amb el que valore de veritat, m'estic preguntant genuïnament quins més vull. Així que acabe de decidir que el que espere en el que resta d'any és, precisament, la capacitat per a entrenar i acabar dignament la marató. No des d'una visió conformista, ni molt menys. Sinó des d'un enfocament conscient i agraït.

I pot ser que em convinga fins una mica de maduresa. Així que promet brindar per tot el que tinc i tot el que està per arribar, una vegada més, regalat sense demanar-ho.