Dia 32, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia!
Estic segur que coneixem la vella història del rei Mides, doncs bé, el
que ens ensenya és que qui és capaç de córrer amb una certa austeritat, sense
esclavitzar-se pel desitjos de posseir i atresorar unes grans marques, és capaç
de gaudir realment de la carrera a peu i gaudir-la per molts anys.
Un club és potser el millor àmbit perquè un corredor cultiva la
sobrietat i la temprança. Educar en eixos valors impulsa al corredor per damunt
dels desitjos d'èxits desmesurats, el fa més lúcid, més apte per a entendre el
món de la carrera a peu. En canvi, la destemprança lliga al corredor a la seua
pròpia debilitat. Per això, els clubs que ensenyen als seus corredors en un
maldestre afany de satisfer-los tots els seus desitjos, els fan un mal gran. És
una condescendència que pot aparéixer per agradar als seus corredors, però que
també –i potser més sovint– naix de l'egoisme, del desig d'estalviar-se
l'esforç que suposa mostrar com es deu la carrera a peu.
Com la dinàmica del consumisme és de per si mateix insaciable, porta
als corredors a modes de ser capritxosos i antojadizos, i els introduïx en una
espiral de busca constant d'un rendiment i a vegades tambe de la seua
comoditat. Se'ls eviten els sofriments normals de la carrera a peu, i es troben
després febles i mal acostumats, amb una de les hipoteques vitals més doloroses
que es poden patir, perquè sempre entrenaren poc, i a més eixe poc els costarà
molt. Per això m'atreviria a dir que una política de club excessivament
indulgent, que facilita la peresa i la destemprança –solen anar unides–, és una
de les formes més tristes d'arruïnar la carrera, valga la redundància, en un
corredor.
Per això sempre veig amb tristesa els signes d'excés de comoditat.
També patisc veient com perden eixa llibertat que desapareix en el moment en
què comença l'excés de busca de marques. L'afany per les marques i els rècords
porta amb si un despullament, una aposta equivocada pels números que deixa als
corredors sense defenses davant els desafiaments que cada dia els posa per
davant la carrera a peu. Per això la tragèdia del rei Mides és plenament actual
en l'existència de molts corredors. Quan se centra l'atenció en les marques, en
els premis, es tracta amb menys consideració als altres corredors i cau en una
roda d'enyorances i desassossecs que pertorben l'equilibri psicològic del
corredor. Quant millor és la seua marca, més desitgen millorar-la, i en comptes
d'omplir-se, obrin en ells un buit.
Mides va saber admetre el seu error i va eixir d'ell. En això sí que
podem imitar-li.
No hay comentarios:
Publicar un comentario