Dia 29, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
En este món de la carrera a peu existix un nou ardit, o potser no tan
nou, de corredors aficionats a perseguir objectius que no costen res. Perquè
aposten sempre a cavall guanyador. Es tracta d'un heroi que és un batallador de
causes guanyades.
Es pot un esvarar per este món de la carrera a peu sense entregar-se
enèrgicament a ell. No exposar-se als fracassos, als errors, a les decepcions,
als atzars adversos, al dolor. Són formes tímides de negar l'esperit de
l'esport, de no valorar la carrera a peu com un joc o competició, la pràctica
de la qual suposa un entrenament i seguir unes regles. Altres vegades, es pot
un trobar amb un immoderat afany de seguretat, de temor a exposar-se, a
arriscar. O d'estar dominat per la peresa, per evitar el cansament i l'esforç.
Hi ha corredors extremadament modestos quant als seus dots físics, però
que són esplèndids per la intensitat i el lliurament amb què viuen la carrera a
peu, malgrat la limitació de les seues qualitats. I ens podem trobar amb
exemples evidents en cas contrari: corredors admirablement dotats, plens de
possibilitats, l'actuació de les quals mostra una pobresa confrontant amb la
misèria. Corredors sense risc, sense compromís, sense il·lusió, un trist
panorama de corredors sense vida.
L'esport de la carrera a peu és arriscar-se. No importa perdre una
batalla si estem ben situats. Tindre esperança és arriscar-se a fracassar. Però
un poc cal arriscar, perquè el risc més gran en la vida és no arriscar-se. Els
que no arrisquen res, no fan res, estan encadenats per les seues pors, són
esclaus d'ells, han perdut la seua llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario