Dia 33, del viatge a la marató de València. “Errare Humanum est”

     Dia 33, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

    Quan cometem un error ja siga perquè tenim un concepte equivocat sobre alguna cosa o ens hem fet un juí fals, fins i tot si hem fet alguna cosa desencertada o equivocada el normal hauria de ser reparar-ho i intentar no tornar-ho a cometre.

Doncs bé, en la carrera a peu existixen uns errors que són bàsics i que en alguna ocasió hem comés, estic segur que ja no els cometem, però sempre està bé recordar-los.

Un dels quals fins i tot veig quan isc a entrenar, sobretot en els quals comencen, és que pensen que, per córrer, per exemple, vint minuts a un ritme més fort del normal cremaran més calories que fer-ho a un ritme més suau i durant quaranta minuts.

Unit a l'anterior sol anar pegat el pensar que corrent amb molta roba i suant més perdràs més pes, perquè si penses així estes equivocat. Això només contribuirà a una progressiva deshidratació ja que només perdràs aigua. El millor és córrer amb poca roba i molt transpirable. El pes es perd després d'unes quantes setmanes consecutives entrenant.

Un altre error és pensar que patir és sinònim d'entrenar, una altra equivocació. Hem d'estar atents com ja vaig comentar a les molèsties normals d'un entrenament i saber diferenciar-les del dolor que és sempre perillós perquè és el pas immediatament anterior a la lesió.

Ja sé que “Errare Humanum est”, Perquè som humans i els errors són humans. Podem ficar la pota no sols quan entrenem sinó també en la nostra vida i fer alguna cosa malament, equivocar-nos en alguna part de la planificació de l'entrenament, i generar-nos trastorns, incomoditat o situacions de veritat indesitjables. Tant de bo eixos errors que tinguem no comporten conseqüències nefastes. I tant de bo aprenguem a afrontar-los, en cada cas tenint en compte i equilibrant unes actituds que ens són necessàries com són: humilitat per a reconéixer-los; maduresa per a encaixar-los; responsabilitat per a afrontar el que impliquen y tendresa per a assumir-los.

 En fi, anem a córrer, però a cura.