Dia 47, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia!
Quantes vegades no heu sentit i us han dit, tal vegada amb un poc de
raó, que hem d'expressar tot el que portem dins, a no guardar-nos res. Que és
bo deixar clar el que ens molesta dels altres. Perquè en cas contrari, el que
callem anirà creixent en el nostre interior i acabarà per explotar. Que ens
mereixem que se sàpia el que pensem. Tal vegada també perquè en ser sincers
farem l'efecte de transformar-nos en coherents. És una forma i no l'única de
veure les coses, entre callar-se, però no callar-se.
Si tot l'anterior és aplicable a la nostra vida també ho pot fer en
este món de la carrera a peu, per què callar el que jo sé? per què amagar allò
que pot servir als altres? per què no mostrar el que desbarata el nostre món de
corredors?
No obstant això, és veritat, que també hi ha silencis que ens tanquen i
ens bloquegen. Són els silencis que naixen del temor al que puguen fer-nos (o
al que ja ens han fet). Estos silencis poden fer mal, poden estar fent mal ja a
massa gent.
I, no obstant això, també és veritat que, no seria bo callar-nos de
tant en tant? Em referisc a assossegar unes certes crítiques que estan dins:
crítiques a rivals, companys, maneres d'entendre la realitat, projectes… No són
sovint les nostres queixes, tristes mostres de supèrbia, per molt que les
adornem amb anàlisis clarividents, de lúcids discursos o de paraules
profètiques? No pot succeir que acabem esclavitzats per les nostres critiques?
No s'hauran apoderat ja de la nostra memòria, el nostre mode de pensar, sentir,
desitjar?
Enfront de la nostra queixa crònica –convertida en hàbit– es necessita
recuperar unes sanes regles i pràctiques encaminades a l'alliberament de les
nostres paraules. Ens tocarà expressar la nostra opinió de manera ferma i amb
seguretat, respectant les idees dels altres, sens dubte; però també amb
nosaltres mateixos i nostres derives. Véncer-se a un mateix exigix encara
l'esforç de callar-se per moments les crítiques i les queixes.
Això no implica resignar-se a ser espectadors cecs, ni fingir que tot
val, que no hi ha veritat, ni bé, ni bondat. Tampoc és convéncer-nos que callats
no molestem i estem més bonics. Ni renunciar a parlar les coses amb qui les
puga solucionar. Necessitem saber per a poder valorar el que en realitat
succeïx.
En este món de la carrera a peu que ens envolta es pot viure d'esquena
al que succeïx en el nostre al voltant i gaudir de la carrera a peu,
oblidant-nos de tota la resta sobretot si no rebem cap classe d'informació per
a així almenys tindre una opinió.
No s'ha de ser com el neci que mira el dit en comptes de la lluna. Els
corredors necessitem estar informats: sí o sí. No per morb ni per cultura
general. Senzillament perquè no s'estima el que no es coneix. Al cap i a la fi,
si no ens adonem que hi ha coses que necessiten arreglar-se i es necessita la
nostra ajuda, serà impossible que posem els mitjans per a canviar-ho.
Encara que a vegades semble el contrari, la majoria de les persones no
és tan ximple com alguns es creuen, i saben valorar la constància, la
profunditat, la serietat, el sentit comú i el rigor, alguna cosa que massa
vegades brilla per la seua absència. Però, sobretot, hem de ser conscients que
estar informat del que succeïx en tot el que envolta al nostre món de
corredors, és la realitat que ens connecta amb la resta dels corredors del món
i, d'alguna forma, ajuda a configurar els nostres afectes, el nostre mode de
pensar i el nostre mode de veure la carrera a peu.
Al cap i a la fi, de la mateixa forma que no es coneix el que no
s'estima, com més coneixem més estimem, ja siga al nostre propi club com al
conjunt dels corredors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario