Dia 19, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
Hui és el primer dia d'agost i és el moment que tots aquells que
tinguen un dorsal per a la marató de València i a més en un moment d'eufòria
hagen arribat, equivocadament, a la conclusió que poden aguantar el meu ritme
de marató sense massa problemes, els dic que es desperten i que comencen a
entrenar.
No serà fàcil, us ho assegure, si no entreneu. Ocasions, llocs i
persones per a dur a terme eixe entrenament no faltaran, acabe de veure en el
grup una ocasió i una oportunitat immillorable per a fer-lo.
Que difícil és moltes vegades deixar-se ajudar! El corredor pot pensar
que, amb córrer tots els dies, amb mirar i llegir alguns plans d'entrenament en
les xarxes té suficient per a córrer una marató i, és veritat que en moltes
ocasions no necessitarà més, però buscar un grup d'entrenament és un nivell
superior, un a vegades necessita deixar-se secundar. No és senyal de debilitat,
ni de flaquesa. No és motiu de vergonya buscar ajuda. No indica cap forma de
fracàs descobrir que un no és suficient, o reconéixer que no és necessari –de
fet, és bastant equivocat– anar sempre amb l'actitud de qui tot el pot.
I a vegades, i això és el més valent de tot, un necessita demanar eixe
suport, encara que al temps ha d'estar disposat a rebre'l, o no.
Perdoneu-me, però no record on i qui va dir la frase: “Els campions es
fan quan ningú està mirant”. En l'entrenament la part més important és la que
ningú veu, la que no es diu i la que ningú escolta. Eixa part silenciosa que
només depén de nosaltres, de la nostra voluntat i del desig de millorar. D'eixe
moment en què tries com i amb qui prepararàs eixe entrenament.
Triar el grup d'entrenament que ens ajudarà a millorar en la nostra
preparació per a la marató és fonamental i no obstant això no es veu. Eixos
entrenaments de sèries amb la companyia adequada donen un millor rendiment que
la soledat de la pista. La majoria dels corredors de marató realitzem una gran
part del nostre entrenament quan ningú mira, “sense públic”, i no obstant això
de tant en tant resulta agradable una bona companyia.
És veritat que un maratonià es forja en el silenci de la carrera
contínua, on no hi ha competició ni “piques” amb els companys, i que va
creixent en eixos xicotets i amagats detalls en la seua alimentació que
l'ajudaran a competir com desitja, és veritat. I, no obstant això, triar bé com
entrenar i amb qui fer-ho li resultarà una decisió que marcara tot
l'entrenament i el seu resultat.
Sempre he cregut que veure a un corredor corrent una marató, entrenant
en la pista és un moment màgic, diria, fins i tot, miraculós. Poder ser
testimoni d'eixa batalla personal d'un corredor amb si mateix, creixent en
confiança i barallant contra les seues adversitats em sembla una cosa
extraordinària. Un corredor de marató vol baixar la seua marca i per a això ha
de millorar la tècnica, la seua capacitat d'esforç i la seua confiança en si
mateixos. Sap i reconeix que ha d'entrenar i que ha de fer-ho bé, s'esforça per
fer “un passet més” en el seu pla per a millorar.
El maratonià està cridat a fer “un passet més” en la seua manera
d'entrenar. Som corredors de marató i el nostre entrenament és exigent.
Mantindre'ns ferms en l'adversitat; reconéixer l'ajuda d'un bon pla o realitzar
les sessions ben fetes no és tasca fàcil quan l'entrenament es torna quotidià.
El maratonià, abans d'arribar al
dia de la carrera, tenen un llarg període d'entrenament. És ací on es trenquen
els límits que li permetran continuar creixent en el seu compromís esportiu.
M'agrada veure als corredors entrenant i competint, perquè crec que
s'està produint un xicotet miracle, s'està creant alguna cosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario