Dia 18, del viatge a la marató de València. Què mou a cada corredor a preparar una marató?

     Dia 18, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

    Amb hui ja són díhuit els dies que porte preparant la marató, ja soc capaç de córrer quaranta minuts sense parar, així puc dir que l'entrenament va de debò.

Ja sé que saber ara quin serà el meu ritme de marató o en quines condicions ho correré és molt prematur, i fins i tot ho és afirmar que ho correré. A mi sempre m'ha costat un poc desgranar eixes respostes. En este món de la carrera a peu cada un dedica un temps a l'entrenament, deixa coses per fer per a dedicar-se a entrenar. I una pregunta que sorgix quan et planteges començar a preparar una marató és: Què sacrificaràs per a preparar la marató? Quant temps dediques a entrenar? L'estona del matí, de la vesprada, de la nit? L'estona que et sobra al final del dia? Com veus, és una pregunta que comporta més preguntes.

A mesura que van passant els anys i els entrenaments m'he anat donant compte que la resposta ha estat en els meus anhels i desitjos més profunds. I és que, la vida té diverses dimensions que no són compartiments estancs. A totes elles les unix una mateixa pregunta: què mou a cada corredor a preparar una marató? Eixa resposta canvia de corredor a corredor i residix en el fons del nostre ésser. Alguns la coneixen des que comencen a córrer i altres tarden una vida sencera a conéixer-la. És una resposta que és, al mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Ser valents per a descobrir quina és eixa resposta i, alhora, anar responent-la és el més temible i, alhora, el millor que hi ha.

La meua va començar sent: fer alguna cosa que semblava impossible. Hui ha canviat, o més prompte, he anat avançant i han anat apareixent unes altres que em ronden hui dia. El que no ha canviat (ni desitge que canvie) és que és la meua consciència qui definix els meus desitjos, els meus dubtes, les meues pors, les meues busques i tots els meus cómos.

Una bona experiència no és la que es repetix sempre de la mateixa forma i manera, sinó la que et va ensenyant cada vegada una cosa nova, la que et va descobrint noves respostes. Si no fora així, ens avorriríem en cada marató que prepararíem: la incertesa i els dubtes per descomptat, però també, l'esperança, la confiança que esta vegada serà diferent i millor, i tota l'alegria que comporta saber que estem avançant, igual no per un camí recte, però sí pel nostre. Cada entrenament, cada carrera, ens acosta més a nostra marató.

I jo, de nou, et pregunte: De què serviria que tots els entrenaments foren iguals? Què aprendríem si no arriscàrem, si no ens equivocàrem, si no començàrem de nou?

Tinc clar que cometré errors, realitzaré sessions que no deuria i només m'adonaré quan perda de vista la marató, quan veja la impossibilitat de córrer-la. Si no la veig, no sent la carrera a peu, ací no és. Al final, només espere veure la marató en cada entrenament.

No es tracta de fer els entrenaments a la babalà. Es tracta d'anar dient sís xicotets en cada sessió, sabent que, la qual cosa podia arribar a pensar que era una línia recta, era una línia torta que ens acabarà portant al que realment desitjàvem.