Dia 7, del viatge a la marató de València. Però és tot dolor?

     Dia 7, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

Dins d'uns moments eixiré a córrer, una llàstima no acudir a Orba, però les circumstàncies així ho demanden. I no obstant això sí que recordaré mentres realitze els vint minuts de rigor eixe “Gran Fons d'Orba”.

El “Gran Fons d'Orba” sempre ha sigut present en el “Open summer circuit training” de Dorsal 19, i recorde amb satisfacció totes les edicions anteriors en les quals he participat, perquè era il·lusió el que em subministrava. En general molta gent en recordar temps passats se sent trist, nostàlgic. Ens pot succeir també quan mirem cap arrere i ens trobem amb les nostres marques. Però pot sobreviure la il·lusió al pas del temps? És esta una delicada qüestió.

Pot un corredor sentir la mateixa il·lusió ara que quan va acudir a la primera edició del Gran Fons d'Orba?

És un tòpic del pensament medieval que la memòria del ben perdut és el més trist. Si recordeu a Dante Alighieri quan en la Divina Comèdia posa en boca de Francesca: “Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice nella misèria”, (No hi ha major dolor que recordar moments feliços en la misèria), ens ho diu d'una forma bellíssima i ha quedat com un clar exemple d'esta idea.

Quan una persona “vinguda a menys” ens parla del seu esplendor passad apareixen guspires d'infortuni, tristesa, dolor: això se sent indubtablement en recordar una cosa bonica que s'ha perdut, una felicitat passada. Però és tot dolor? Pense que la clau es troba en la “il·lusió”. Sabem que recordar és reviure; en rememorar un passat alegre, es renova la situació originària. La tristesa i el dolor són inevitables, i poden ser punyents però eixe lleu somriure que apareix quan s'evoca l'esplendor passad correspon, pense jo, a la il·lusió que no s'ha esvaït, que reverdix en el record.

 Podem girar els ulls amb il·lusió a aquella felicitat que se'ns va marxar, i precisament per això és la seua desaparició el que més fa mal. Es tracta doncs de la persistència d'eixa il·lusió el que no permet el consol, enganyant-nos, dient que aquella il·lusió perduda no va ser per a tant, que aquells objectius no eren reals. Una cosa és la desil·lusió, la pèrdua de la il·lusió, una altra ben distinta és la pèrdua del que donava il·lusió, del que la suscitava. Per davall del que se'ns va escapar, d'aquelles marques i rècords que no tornaran i que ja mai batrem, entristint-nos, la il·lusió sobreviu.

I és que si la il·lusió per córrer, per continuar corrent no la podem expressar en la seua màxima plenitud, si no la podem manifestar en cada entrenament, en cada carrera a la qual acudim, alguna cosa ens falta encara per a ser verdaders corredors.

Podem estar desil·lusionats per aquelles carreres que no tornaran, per aquells corredors que ja no ens acompanyaran, per aquelles marques que ja no realitzarem, però el que ens va portar a aspirar a eixes marques, lo que ens va espentar a acudir a carreres al voltant del món, això encara està dins de nosaltres, només hem de buscar, agafar-ho i traure-ho a la llum.