Dia 5, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
Hui primer dia de descans, han sigut quatre dies seguits, ahir, igual
que tots els dies d'esta setmana, el meu entrenament és senzill, vint minuts a
ritme lent, ja que el primer objectiu a complir per a arribar a València en les
condicions mínimes per a córrer la seua marató és córrer quaranta minuts de
manera consecutiva i el segon objectiu córrer una hora sense parar.
Per a arribar als quaranta minuts m'he proposat fer-ho en tres
setmanes, augmentant deu minuts cada una d'elles amb cinc dies de carrera a
peu, després per a arribar a l'hora hauré d'anar amb un poc més de cura i
augmentaré en cinc minuts cada setmana. Cal tindre en compte també que cada
tres setmanes seguides d'entrenament he de realitzar una setmana de
recuperació.
Així podria dir que durant les quatre setmanes que venen tinc
l'entrenament ja tancat, ara falta complir-lo perquè cal estar atent a l'excés
d'eufòria.
He de cuidar amb molta atenció eixa eufòria que em pot fer participar
en una carrera com la d'ahir sense estar en les condicions adequades per a
fer-ho, encara que en la carrera d'ahir l'eufòria no haguera sigut suficient ja
que amb la calor que feia no crec que haguera corregut. Pense que el meu sentit
comú m'ho hauria impedit. Soc de l'opinió que un corredor popular no ha
d'exposar-se a un perill tan gran per a la seua salut per a practicar un
entreteniments tan bo i saludable com la carrera a peu i que tant de benefici
ens dona.
Però la carrera es va celebrar i els nostres corredors van córrer eixe
risc, i els va ser molt bé, cinc van pujar a l'escenari i, el van fer tres en
l'escaló més alt, un en el segon i un altre en el tercer, tot un èxit sens
dubte. És clar que el nostre nivell es troba a una bona altura.
Per culpa d'eixe bon nivell és pel que he d'estar encara més concentrat
a controlar l'excés d'eufòria. Que és una “malaltia” que ataca principalment al
corredor que comença, ja que pot succeir i de fet succeïx en la majoria dels
casos. En la carrera a peu després d'uns dies entrenant en la que hem superat
la fase en la qual les nostres cames ja s'han adaptat i el nostre cos ja no
presenta símptomes d'un excés de cansament, som conscients del progrés que hem
obtingut i ens ataca el “virus” de la “eufòria del corredor”.
Succeïx, llavors, que ens saltem algunes etapes del nostre entrenament
amb l'afany de millorar més ràpid i deixem anar la duració de l'entrenament i
la seua intensitat. I cal tindre paciència i tindre present que la millora en
la nostra condició no és directament proporcional a la quantitat de quilòmetres
que recorrem, ja que una quantitat de quilòmetres X a una intensitat X ens dona
una millora I, però doblegant X no dobleguem I, i el risc de patir lesions i
sobre entrenament sí que ho fa.
Els temps perquè el nostre cos s'adapte són llargs i cal recórrer-los.
No hay comentarios:
Publicar un comentario