Només el primer pas és el que costa?

     Molt bon dia a tots!

Salut a tots vosaltres, honrats corredors que us agrada córrer, siga el que siga el tipus de carrera a peu que preferiu, i salut també a vosaltres, els crítics (per als qui estes entrades seran de triple profit); salut, sí, i totes les altres coses que puga donar-vos sense costar-me res. Si desitgeu conéixer com intentaré córrer la marató de València només heu de tindre paciència per a llegir.

Després d'uns mesos, tal vegada massa, en els quals m'he dedicat a la pràctica d'eixe germà de la carrera a peu que és el ciclisme, torne a calçar-me unes sabatilles de córrer. Hui acabe de realitzar el meu primer entrenament, el meu primer pas d'un llarg viatge cap a la marató de València.

I he de contradir als que sense pensar ni reflexionar són tan aficionades a animar a les persones a córrer una marató amb frases de l'estil de “Només el primer pas és el que costa”, frase que és una veritat a mig fer i que ha causat i continua causant molts maldecaps i sobretot de cames als maratonians.

“Només el primer pas és el que costa”, ha sigut repetida en tantes ocasions i per tants motius amb un embafador content per una gran quantitat de gent la missió de la qual sembla que siga la de trastornar i pertorbar la tranquil·litat de les persones que no tenen en el seu interior l'esperit aventurer necessari per a emprendre una empresa com l'entrenament d'una marató, que necessitarà de grans dosis d'esforç i sacrifici.

Va amunt -anima un amic corredor- i correrem! Comencem a entrenar una marató, que no siga només una ximple fantasia! I així el pobre corredor que gaudix de les seues carreres matutines torna de nou a estar presoner d'un entrenament, el pobre corredor que espera amb il·lusió la carrera del cap de setmana ha de xafar en el seu lloc l'asfalt amb eixos llargs recorreguts que es fan avorridíssims. Amb això queda satisfet l'amic del nostre corredor, sabedor que aconseguirà un adepte més a la marató, que li farà entrar en un món de lesions i sobreesforços. I sempre que l'entusiasta de la marató aconseguix el seu propòsit, és comú que continue amb frases com ara: “El principi és la mitat de la batalla”; o “Cosa començada, casi acabada”; o com la primera; “Només el primer pas és el que costa”.

D'això cal deduir que en el cas de la marató estos proverbis que es recolzen en esta classe de metàfores són usats per maratonians que necessiten reflexionar un poc més sobre el que representa una marató ja que fins on jo arribe, l'expressió “metàfora” no és sinó un mode, més llarg i en grec, de dir “mentida”.

Certs corredors que saben que exposar la veritat nua seria tediós o desagradable recorren comunament a estes metàfores, i eixos corredors són gent deslleial que desitja adquirir subtil i injusta influència sobre el nostre pobre corredor.

Per a provar la fal·làcia d'eixes metàfores em centraré en la primera: “Només el primer pas és el que costa”. Moltes coses en una empresa són difícils després del principi, com sabem per experiència qui haja corregut una marató, i a més mai és possible recordar el “primer pas” amb precisió. És veritat que en algunes ocasions sí que hi ha molta dificultat en el començament, com a redactar les primeres línies d'una redacció, però no en l'entrenament d'una marató.

El primer entrenament es fa agradable i pensant en les musaranyes; i el que es fa sentir a les cames i sobretot al cap és l'entrenament número trenta. Però jo sé, i els maratonians saben, i el què ens ha dit aquella frase sabia (per desgràcia) quina classe de cosa descoratjada i artera feia en dir-nos-la. Perquè esta ve a ser com obligar-nos a sentir una veu en el nostre interior que ens diguera: “Bé sé que eres incapaç de començar res”. I, si no, què has fet? Ja portes cinc anys corrent i no has corregut ni una mitja ni una marató. Qué fas en el món de la carrera a peu? Res, perquè eres insuportablement peresós, i (cosa pitjor) eixe és el teu destí. Per a tu els començaments són barreres insuperables. Què hi ha d'aquell 10K en el qual volies baixar de 45? Per què fins i tot no baixes de 4’ 30’’ minuts el quilòmetre? Perquè no eres capaç de començar a entrenar de debò. Ací tens als teus companys i companyes, amb molta menys experiència, pujant al podi en moltes carreres. I tu, en canvi, qué fas?

Així, ens trobem en el dur tràngol que significa començar, pensant que el més dur ja està passant i a les poques setmanes ens adonem que no és així, i ens entra el descoratjament, l'enuig, la irritabilitat i també comparacions tan diverses com la gent que acudix a veure un espectacle com és la marató. Mirem l'exemple de la vida de l'home, on ens trobem amb la dificultat de nàixer, la dificultat de morir i la dificultat de la Gran Permuta.

La Gran Permuta? Què és la Gran Permuta? Us preguntàreu. Perquè no tinc temps per a explicar-ho, perquè això ens conduiria a una discussió astrològica, i després potser a una qüestió de ciència física, i al final potser vosaltres pensaríeu que soc un heterodox i em miraríeu malament.

Mes, com anava dient, eixa dificultat de començar és imprecisable, i entra en la naturalesa de les coses, i s'advertix de manera molt especial en l'Art de la Marató. En tota Marató existix la Dificultat de començar, la Dificultat d'arribar al punt crucial (que és la Gran Permuta de la carrera a peu) i la Dificultat de concloure.

I, ara, us preguntàreu una altra vegada; què és, en una marató, la Gran Permuta? I, ara si que us puc dir que és el moment en què el corredor s'interessa, s'endinsa en el món de la marató i desitja continuar entrenant-lo.

I després se'ns presenta la dificultat de concloure i, si no veieu quina dificultat pot haver-hi a concloure un entrenament de marató, prova que mai heu entrenat ni corregut cap. Perquè res en l'entrenament d'una marató és tan difícil -res, ni tan sols l'elecció del tipus d'entrenament- com acabar-lo. D'ací ve que només els que són maratonians, que es troben per damunt dels entrenaments comuns, estiguen exempts de fatigues en la conclusió de la marató.

Però no m'interessa hui i ara el final de la marató, sinó el seu començament; i garantisc que el principi de qualsevol entrenament de marató és difícil, encara que resulte laboriosa l'explicació de tal dificultat. Més diré, i és que una discussió interminable sobre la dificultat de començar a entrenar constituïx un pèssim auguri per a la seua continuació, i un gastat subterfugi en el millor dels casos.

Així, per què -en nom de totes les coses comunes, habituals i decents- no llançar-me d'una vegada, sense més marrades?