Dia 4, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
Ahir, mentres acabava d'escriure em vaig recordar d'un llibre que tenia
en algun lloc de Haruki Murakami amb el títol de: “De què parle quan parle de
córrer”. Ho vaig buscar i ara ho rellegiré perquè me done algunes idees.
La qüestió és que en l'entrada anterior no especifique de què parlar
mentres es corre, ja sé que es pot parlar de tot i que hauria de ser així, no
obstant això, el món dels corredors a peu que ens envolta té tantes coses que
comentar que no es fa necessari intentar resoldre la majoria dels problemes que
té la resta del món, només amb els nostres tenim ja bastant per a ocupar totes
les hores d'entrenament.
En realitat, no és complicat buscar molt per a tindre converses amb
nosaltres mateixos sobre el món dels corredors a peu. Principalment podria
resumir els temes en quatre apartats. En pertànyer a un grup bastant nombrós de
corredors ja consolidat ens apareix la faceta d'organitzador, la de promotor,
la del simple corredor i la labor de liderar la carrera a peu en el nostre
entorn.
A l'ésser els organitzadors de diversos esdeveniments esportius ens
trobem amb qüestions diferents de les que aconseguixen al simple corredor. En
tindre la quasi obligació de promocionar el nostre esport augmenten els
enfocaments des d'on mirar la carrera a peu. En ser corredors tenim també tot
un món d'entrenaments, alimentació, material, tàctiques, tècniques i de
carreres per davant. I, a l'ésser la imatge de la carrera a peu en el nostre
entorn tenim la necessitat de donar una bona imatge de la carrera a peu amb tot
el que això representa.
Molts temes i molt divertits alguns d'ells. És veritat, i és així, que
molts dels nostres corredors són de l'opinió que s'ha d'expressar tot el que
portem dins sobre qualsevol d'eixes qüestions, i a no guardar-nos res. Què és
bo deixar clar el que ens molesta d'elles. Perquè si no, allò que callem
s'anirà fent bola i acabarem explotant. Perquè mereixem que se sàpia el que
pensem.
No obstant això, no seria també bo callar-nos de tant en tant? Em
referisc a fer callar unes certes crítiques que portem dins: crítiques a
institucions, companys, maneres d'entendre la realitat, projectes…
Això no implica resignar-se a ser espectadors cecs, ni fingir que tot
val, que no hi ha veritat, ni bé. Tampoc és convéncer-nos que “calladitos” no
molestem i estem més bonics. Ni renunciar a parlar les coses amb qui les puga
solucionar.
Amb totes les coses polèmiques que passen al nostre al voltant, sembla
que només hi ha dos opcions: o et fiques, i t'enllardes; o calles i romans al
marge, fent veritat això de ser amo dels meus silencis i no esclau de les meues
paraules. Al final, si decidixes callar-te no significa que deixes de pensar.
No pots fer-ho sense ajuda exterior, no hi ha manera de desconnectar el nostre
cervell.
Moltes vegades és més fàcil baixar els braços i parlar de temes
indiferents. Això se'ns dona bé, encara que no és el millor.
És temps de posar un poc de criteri, que no valga tot, de no deixar-nos
portar per solucions a curt termini que només servisquen a uns quants. És temps
de discerniment, de respostes raonades, de més profunditat i menys respostes
improvisades. calle, però no calle.
En fi, m'entrenaré ara, encara que havia quedat que ho faria en el
calfament de la carrera d'Ador, però esta vesprada farà massa calor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario