Dia 9, del viatge a la marató de València. La moda del “hui”,

     Dia 9, del viatge a la marató de València. 

Molt bon dia a tots! 

Ahir vaig descansar, un descans que entra dins de l'entrenament i que no el trenca ni l'interromp. De moment i fins que no tinga la necessitat de passar dels 70 quilòmetres setmanals correré 5 dies a la setmana i no seran ni els divendres ni els dilluns.

Plantejar l'entrenament d'esta marató basant-me solament des del dia hui, fer-lo únicament des del present em pot portar a simplificar tots els entrenaments d'anys anteriors. No puc obviar el que soc com a corredor, el que soc és gràcies als meus errors i els meus encerts en tots estos anys de carrera a peu.

La moda del “hui” ens està obligant a pensar que els nostres entrenaments de fa anys ja no servixen per a res, i ara ens creiem tan “llestos”, que oblidem que el que hui és imprescindible i necessari serà vist d'ací a uns anys com una cosa estranya i innecessaria.

Qui no s'ha sorprés en veure l'entrenament de la marató de fa 10 anys? En veure les sabatilles de llavors, la alimentació, la roba de abans. No estic dient que ara tot no siga millor, que sens dubte ho és, el que vull dir és que no ens podem oblidar de tot el que hem fet, hem conegut i hem provat. No ens podem oblidar de l'experiència que hem acumulat en estos anys.

Sabem, perquè ho hem fet que amb unes sabatilles que rondaven els 300 grams cada una es podia baixar de tres hores, que amb un café una hora abans era més que suficient per a emprendre els 42195 metres, que amb el menjar de la pasta ens sobrava per a carregar carbohidrats, que amb dos pastilles de maltodextrina teníem bastant per a arribar a meta i que amb el menjar que ens preparaven cada dia a casa estàvem més que alimentats.

Per això ara quan vaig a les carreres i veig eixes super sabatilles, eixa quantitat de gels i batuts que es beuen els corredors abans, durant i després de les carreres, quan sent les dietes que els donen els nutricionistes no tinc més remei que guardar silenci i esbossar un lleuger somriure.

I sent danya per eixos corredors que al no poder accedir a tot l'anterior, cal no oblidar que costa bastant diners, que al no poder obtindre tot el que ara està de moda en este món de la marató, pensen que no podran acabar bé eixos 42195 metres.

I el secret de la marató no es troba en res d'això, la marató és una carrera de fons i l'única cosa que es necessita és això, fons. I el fons són quilòmetres.

Jo sé que no podré baixar de tres hores i mitja en la marató de València, també sé que no serà per culpa de no tindre res de l'anterior, de tot el que ara està de moda. No podré baixar de tres hores i quaranta-cinc minuts perquè l'excés d'anys i la falta de condició física per a realitzar més de huitanta quilòmetres setmanals ho fan impossible per molta sabatilla que tinga, per molts productes que em prenga i per moltes dietes que realitze, són només els quilòmetres els que necessite per a realitzar una bona marató.

Gran part dels entrenaments d'estos dos o tres últims anys tenen molt a veure amb la memòria, amb el que recorde, amb el que he viscut. No puc saber que ocorrerà en l'entrenament de demà, ni en de la setmana vinent, ni l'any que ve. Però sí que puc saber el que va ocórrer fa anys, i puc mirar eixos entrenaments i deixar que m'ajuden a córrer la marató d'enguany.

Si puc fer-li cas a l'experiència almenys intentaré repetir els encerts i evitar els errors.