Dia 13, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
Si ja em molesta fa un parell de mesos que el TAS sancionara fins a
2029 als atletes espanyols Hamid ben Daoud i Abdelaziz Merzougui per dopatge
sanguini, i us vull recordar que Ben Daoud va igualar al desembre de 2021 el
rècord d'Espanya de marató (2h 6m 35s), i el passat 16 de març es va proclamar
campió d'Espanya de la distància en ser nové (2h 6m 49s) en la marató de
Barcelona, títol que perdrà, ja que la sanció inclou la desqualificació de
totes les competicions en què va participar a partir de 2023.
Ara, fa uns dies m'apareix que Ruth Chepngetich, que com ja sabeu és la
posseïdora d'eixe rècord mundial de marató que a tots ens va meravellar de dos
hores i nou minuts, ha sigut suspesa de manera provisional per la Unitat
d'Integritat de l'Atletisme (AIU) de World Athletics després d'un positiu en HCTZ,
hidroclorotiazida, és a dir, un diürètic que es recepta per a la retenció de
líquids i la hipertensió que està prohibit perquè sol usar-se per a emmascarar
altres substàncies prohibides en les anàlisis d'orina que són les que realment
milloren el rendiment. Perquè això, ara no sols estic molest sinó
desil·lusionat.
Crec que els corredors populars hem d'estar atents al dopatge, no sols
a intentar no dopar-nos conscientment sinó a eixe dopatge inconscient que podem
cometre en prendre'ns alguns productes que si ho són. Per exemple; Gelocatil
Grip, Iniston, Frenadol, Termalgin o Vincigrip, que poden produir dopatge en
contindre pseudoefedrina. De fet, i seguint amb eixos exemples és molt comú
veure com la pseudoefedrina, que és la causant del problema, sol combinar-se
amb expectorants o analgèsics, és per això que cal mirar-lo bé, perquè nia que no
la contenen, perquè una cosa és prendre estos medicaments quan patim un
refredat i una altra molt distinta prendre'ls abans d'una carrera, no és el
mateix.
Tinc clar que el dopatge és una xacra en l'esport no sols d'elit sinó
en el popular ja que encobrix al meu mode de veure, una altra xacra, la
comercialització esportiva. Existix tot un entramat econòmic al nostre voltant
que ens obliga a consumir uns productes que en la majoria dels casos no
necessitem, amb un treball de màrqueting tan potent que arriba a uns contractes
de patrocini tan grans que crea en els atletes una necessitat tan gran de
mantindre'ls que d'alguna manera els obliga a sobrepassar la línia roja del
dopatge.
Sabem que la carrera a peu és un lloc per a aprendre coses que ens han
de servir també en la nostra vida diària i abans de res la importància de la
disciplina; per a cuidar de la ment i el cos; per a aprendre a col·laborar amb
els altres i saber relacionar-se amb gent diferent que posseïx altres
habilitats i capacitats; un lloc per a aprendre a conviure amb la frustració o
decepció quan no s'aconseguix l'objectiu desitjat; per a reconéixer que cal
entrenar dur per a aconseguir els objectius; per a saber que aconseguir un
trofeu, una medalla o la mera satisfacció personal es requerix moltes hores de
soledat i esforç, llavors, per què embrutar-ho, pertorbar-ho, manipular-ho amb
argúcies grosseres i repugnants?
La carrera a peu i sobretot les carreres populars a les quals acudim
cada cap de setmana són un lloc per a les amistats nobles i sanes, per a la
realització d'una activitat des de la justícia personal i grupal. Per què,
llavors, hem d'enterbolir la gran escola de vida que suposa córrer?, per què la
seua comercialització ha d'arrabassar la noblesa d'este esport?, serà el poder
dels diners, l'interés del benefici o la necessitat estratègica més forta que
la noblesa de l'esport? Em resistisc a pensar que sí.
Deixem que els corredors mostren la seua màxima capacitat natural en
les carreres sense demanar-los que siguen superhòmens i superdones. Que mostren
la seua força i el seu límit. Que ennoblisquen la carrera a peu des del seu
esforç i dedicació i oblidem, així, que altres factors tòxics cobrisquen
d'ombra i sospita el lliurament constant.
En fi, si algú vol fer paranys diguem NO!
No hay comentarios:
Publicar un comentario