Dia 36, del viatge a la marató de València. "Hipòcrita, trau primer la biga del teu ull, i llavors..."

     Dia 36, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!

Arran de l'entrada de l'altre dia; https://sipudieramosver.blogspot.com/2025/08/dia-26-del-viatge-la-marato-de-valencia.html , em van comentar i em van recordar la paràbola o més ben dit l'ensenyança de “la palla i la biga” i he de dir que si bé en primer moment em molesta després vaig agrair els seus comentaris.

Per si algun no ho recorda esta paràbola apareix en el sant Evangeli segons sant Mateo 7, 1-5, i en el de Lucas 6, 41-42. Us deixe la de Mateo perquè pugueu tindre una idea més exacta: “No jutges perquè no sigues jutjat. Perquè, amb el juí que jutgen seran jutjats, i amb la mesura amb què mesures seràs mesurat. Com és que mires el bri que hi ha en l'ull del teu germà i no repares en la biga que hi ha en el teu ull? O com diràs al teu germà: Deixa que et trac el bri de l'ull, tenint la biga en el teu? Hipòcrita, trau primer la biga del teu ull, i llavors podràs veure per a traure el bri de l'ull del teu germà”.

Doncs bé, la qüestió és que en eixa entrada vaig mantindre una opinió sobre el lliurament de trofeus que pel que sembla no es materialitza en la Volta a peu a Pego i per això se'm retrau que abans de mostrar el meu malestar per una manera de presentar els podis hauria d'haver evitat que això succeïra en la carrera de Pego.

Tota la raó em sembla que té el meu interlocutor si realment això va succeir en la Volta a peu a Pego ja que no li ho vaig poder ni negar ni afirmar perquè no vaig poder assistir. No vaig ara a mostrar una altra vegada com és la meua opinió. La veritat és que no se'm va ocórrer comprovar-ho ja que pensava que no s'anava a trencar i oblidar una tradició que existix des de les seues primeres edicions; que els podis han de mostrar el que ha succeït en carrera.

Entrar ara en el per què es va canviar el reglament no crec que siga el moment, primer perquè no ho sé i segon perquè la carrera ja ha passat i ja res es pot fer, no obstant això, quan ho esbrine ja siga perquè ho llija en els comentaris o se m'explique ja ho comentaré.

El que volia realment mostrar en esta entrada és que sempre sembla més fàcil culpar als altres que assumir les pròpies responsabilitats. Una temptació que es presenta moltes vegades en escriure és la de convertir-nos en una espècie d'inspectors del que ens desagrada del món de la carrera a peu o dels seus defectes.

És normal que en el procés de mirar i experimentar en el món de la carrera a peu o en observar al nostre club anem trobant uns certs aspectes que segurament no ens faran molta gràcia. Això és el primer que hem de tindre en compte, perquè els corredors som persones completament diferents i, com tota persona, podem tindre moltes característiques, però la perfecció no és una d'elles; tots tenim defectes i el més comú és que la majoria d'ells arriben a eixir en les nostres relacions amb els altres corredors a causa de la convivència que es té en córrer tantes vegades junts, com diu l'expressió popular “si vols conéixer a Inés, viu amb ella un mes”.

Arran de tot això m'estic donant compte que quan torne a mirar el funcionament d'un club, d'un organitzador o d'un corredor és important que siga realista, de tal manera que sàpia que sorgiran eixos “detalls” que no m'agraden del tot, hauré de posar a un costat les falses expectatives que puga tindre que en el meu club o grup de corredors no sorgiran este tipus d'aspectes. Començaré a pensar en els meus companys no com un ideal, sinó com les persones reals de carn i os que són, amb virtuts i desperfectes.

D'altra banda, serà vital que vaja amb compte a no “posar-me la gorra” d'inspector de defectes. Si em pose a buscar els defectes segurament trobare molts perquè, com he dit anteriorment, la persona és imperfecta, de tal manera que córrec el risc de centrar-me solament en els aspectes negatius, com si tinguera una lupa enfocada en els defectes i que, d'una banda, em faça veure de manera augmentada estos defectes i, d'altra banda, no em deixe veure clarament els aspectes positius i les virtuts que tenen.

Serà important donar-li a cada cosa el seu lloc i tindre la capacitat de veure tant els aspectes positius com els negatius en la seua justa mesura. No es tracta de negar els defectes del nostre club o dels nostres corredors ni ocultar-los, molt menys fingir que no existixen, això seria igual a enganyar-me i es tracta de tot el contrari; el bon club, company i corredor es dona quan eres conscient del grup amb el qual has decidit formar part, quan eres capaç de veure-li en la seua realitat, amb les seues fortaleses i debilitats i així decidixes continuar en ell, ací es dona la cooperació més lliure i autèntica.

No em queda més remei que d'ara en avant buscar primer la biga que pot haver-hi en el meu club, en el meu grup de corredors i fins i tot en mi abans de parlar d'uns defectes que trobe per ací.

No puc donar consells a uns altres perquè milloren sense abans fer un examen sobre eixe tema al meu voltant. Intentaré no corregir alguna cosa a algú sense haver abans corregit a la meua casa eixe mateix problema.

Veig ara un altre aspecte que també considere important, i és que si no ho faig així el meu juí estarà tort i les meues paraules poden fer més mal que bé. He de corregir des de la compassió i no des de l'orgull. Perquè el creure's “superior” o creure's “millor” perquè les meues opinions són distintes és un perill molt subtil en el qual es pot caure amb una certa facilitat.

En fi, hauré de mirar més a la meu voltant, escodrinyar el que succeïx i perquè succeïx per a després poder tindre una opinió més justa que servisca per a llevar la biga del meu ull i així després llevar la palla de l'altre.