Dia 27, del viatge a la marató de València. Aprendre a fracassar.

     Dia 27, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!  

Quan s'entrena per a córrer una marató no podem dir ni descartar que no fracassarem, és més quan s'han corregut algunes ja sabrem que això succeïx.

Em sembla recordar que va ser Winston Churchill el que va dir: "L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se". Els corredors sabem que la nostra condició humana ens fa limitats, i el normal és que els que porten corrent alguns anys ho hagen comprovat ja. Per això, els que pot dir-se que tenen èxit no és perquè no fracassen mai, o ho facen molt poques vegades: si triomfen és perquè han aprés a superar eixos xicotets i constants fracassos que van apareixent, ho vulguem o no, en la vida de tot home normal. Els que, per contra, fracassen són aquells que, amb cada xicotet fracàs, en comptes de traure experiència, es van afonant un poc més.

En este món de la carrera a peu triomfar és aprendre a fracassar. L'èxit ve de saber afrontar les inevitables faltes d'èxit. És una curiosa paradoxa de la qual depén molt el gaudir de la carrera a peu. Cada frustració, cada daltabaix, cada contrarietat, cada desil·lusió, porta amb si el germen d'una infinitat de capacitats humanes desconegudes, sobre les quals els esperits pacients i decidits han sabut anar edificant el millor de les seues vides.

Les dificultats, en una certa manera, juguen al nostre favor. Quan una carrera no ens ix bé moss trobem amb la nostra limitació i, alhora, se'ns presenta l'oportunitat per a superar-nos, de donar el millor que tenim. És així, quan ens adonem que no tot ho podrem aconseguir amb facilitat, com anirem creixent com a corredors, com anirem adquirint i millorant en els nostres punts febles.

Seria una completa ingenuïtat deixar que la nostra afició a la carrera a peu es diluïra en una desesperada busca d'una cosa tan utòpica com és el desig de romandre en un estat d'eufòria permanent, o de continus sentiments agradables. El corredor que pensara així estaria quasi sempre trist, se sentiria desgraciat, i els que li envolten probablement acabarien estant-lo també.

Per això, en la tasca de ser millors corredors és molt important no caure en cap espècie de neurosi perfeccionista.

No es tracta, per exemple, d'ensenyar als corredors al fet que mai res els eixirà malament, sinó més prompte perquè s'entrene per a ser un bon corredor i procure gaudir en cada carrera, i perquè sàpia traure força de cada error i siga capaç de tornar a entrenar amb il·lusió malgrat no aconseguir la seua marca desitjada.

Perquè errors els cometem tots. La diferència és que uns trauen d'ells ensenyança per al futur i humilitat, mentres que uns altres només obtenen amargor i pessimisme. L'èxit, repetisc, està en la capacitat de superar les ensopegades amb esportivitat.

Fa pena veure a corredors intel·ligents ensorrar-se i abandonar la seua afició al primer fracàs, a aquells altres que no poden suportar una xicoteta patacada i s'afonen miserablement: el major dels fracassos sol ser deixar de fer les coses per por de fracassar.