Dia 35, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia!
Quan ens decidim a preparar una marató cal que la nostra autoestima es trobe en bones condicions per a proposar-se aspiracions altes com ho és acabar-la amb els problemes justos, però cal fer-ho sobre una escala de valors i d'expectatives encertada. I una bona manera de millorar en autoestima és avançar en la pròpia millora personal. El corredor pot i deu aspirar a millorar cada dia. Es tracta d'una tasca que sempre produïx grans satisfaccions, i que, en una certa manera, omplirà de sentit la nostra afició a la carrera a peu.
Mai s'arribarà a ser perfecte, és veritat, i per això no ha de
confondre's l'ideal de buscar ser cada dia més ben corredor amb un malaltís
afany perfeccionista. Voler aproximar-se el més possible a un bon i millor
estat de forma és molt diferent del perfeccionisme, o d'embarcar-se en la
utòpica pretensió d'arribar a ser el número u, (o la més perillosa encara, de
voler que els altres tampoc ho siguen).
El corredor ha d'enfrontar-se als seus defectes de mode intel·ligent,
aprenent de cada error, procurant evitar que succeïsquen de nou, coneixent les
seues limitacions —sense por de mirar-les de front— per a evitar exposar-se
innecessàriament a ocasions que superen la nostra resistència.
La tasca de millorar-se a un mateix no ha d'afrontar-se com una cosa
crispada, angoixant o estressant. Ha de ser una obstinació contínua, que
s'aborda en cada entrenament amb ànim seré, de mode cordial i amb esperit
esportiu, sabent les dificultats amb les quals ens enfrontarem i la importància
radical de la constància en eixe propòsit.
Últimament estic notant que els clubs s'estan esforçant per enfortir
l'autoestima dels seus corredors prodigant lloances fins i tot quan els
resultats són desoladors. Es tracta, abans de res, de no desanimar. La idea és
que, així, eixos corredors tindran en el futur molts menys problemes, perquè la
seua elevada autoestima els impediria desanimar-se i abandonar la carrera a
peu.
Crec que eixa no és una bona idea, ja que eixa falsa autoestima pot
causar problemes. Si es posa obstinació a no culpabilitzar a ningú i acceptar
qualsevol excusa, el resultat és que eixe corredor acabarà parapetant-se
darrere d'elles i es farà impermeable al consell i a qualsevol crítica
constructiva, ja que cada observació que se li faça la rebrà negativament.
La conclusió sembla clara: l'excés d'autoindulgència, el lloar-lo tot,
o relativitzar-lo tot, conduïx a més problemes dels que evita. Dir als nostres
corredors que tot el que fan està bé, o que facen el que els semble mentres ho
facen amb convicció, o coses per l'estil, acaba per deixar-los en una posició
molt vulnerable. Eixos corredors se sentiran tremendament defraudats quan al
final xoquen amb la dura realitat en una carrera i no dic res si es tracta de
la marató.
L'autoestima és millor basar-la en assoliments reals. A pensar a fer
coses que els porten a sentir-se que van creixent com a corredors. No es tracta
de fer cavar rases, lloar eixe treball, i després tornar a tapar-les. Es tracta
d'avançar com a corredors, deixar de lamentar-se tant dels nostres problemes i
acceptar-los per a millorar. Si ensenyem als nostres corredors a esforçar-se
per entrenar millor, l'autoestima vindrà sola. I si no s'aconseguix, almenys
estaran corrent en el món real.
No hay comentarios:
Publicar un comentario