Dia 20, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
A moltes persones sorprén que moltes vegades relacione la carrera a peu
o més prompte li done un rerefons espiritual. Però jo pense que ho té, crec que
la carrera a peu ens pot ajudar a connectar amb el més profund de l'ésser humà.
Si haguera de destacar algun aspecte d'esta vinculació entre l'espiritualitat i
la carrera a peu em centraria en tres coses: Perseverança, esperit d'equip i
alegria.
Qualsevol que haja practicat la carrera a peu s'haurà trobat en alguna
ocasió amb la possibilitat de créixer gràcies al desenrotllament de les seues
capacitats, dels dons que ens han regalat el nàixer, i no obstant això, haurà
vist que també, després d'un gran esforç, els nostres límits se'ns han posat
davant i, després d'intentar-lo una vegada i una altra, hi ha reptes que són
molt difícils d'aconseguir.
La carrera a peu es convertix per tant en el millor tamís per a filtrar
els platònics somnis que creixen entre els nostres ideals i la realitat que es
presenta sense avisar i amb perfum de veritat. Però això no vol dir que calga
tirar la tovallola i abandonar. La perseverança és font de consolació, encara
que no eximix el sacrifici. Perseverar no és actuar des de la caparrudesa o la
sense raó. Perseverar és créixer sabent que som criatures necessitades i
reconéixer amb humilitat, des del que som, que podem seguir avant.
També en la carrera a peu ens trobem amb una de les branques
espirituals més importants que lluiten contra la tendència social més dura que
viu el nostre temps. En la carrera trobem el sentiment d'equip i de comunitat
que lluita enfront de l'individualisme que aïlla, refreda i distància. És la
unitat en la diversitat. La complementarietat des del distint. Fins i tot en el
corredor que entrena en solitari se sent la necessitat d'un grup de persones
que, des de l'ocult, transmeten confiança, coneixement o ànim, lluitant contra
la temptació del «Jo només puc», «No necessite a ningú», «Tot ho he aconseguit
jo». L'esperit d'equip fa eixir del propi amor, voler i interés.
Finalment, un dels reflexos més bonics que veiem en els corredors és
l'alegria. Entre l'esforç i el sofriment per voler donar el millor d'un mateix
per a no caure en la mediocritat, ens trobem amb una alegria interna que mostra
la presència en el nostre interior d'Algú en allò que fem. La pau de saber que
el nostre lliurament ens fa millors a nosaltres i a la resta, és símptoma que
alguna cosa habita en nosaltres i ens espenta i anima a continuar entrenant i
lluitant contra totes les temptacions egoistes, violentes o excloents.
M'alegra saber que tenim un club de corredors que ens anima, secunda i
promou la carrera a peu i que va més enllà de vestir la mateixa roba. Segur que
aquells que pensaven ingènuament que no podria estar unit espiritualitat i
esport, trobaran un nou món on no sols s'ajuden, sinó que també es
complementen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario