Dia 25, del viatge a la marató de València.
Molt bon dia a tots!
En alguna ocasió m'han dit que posseïsc una addicció a la marató, i
alguna vegada m'he parat a pensar-ho, reflexionant sobre les addiccions, sobre
el desig i sobre l'amor a la marató.
Tots sabem i hem experimentat que de l'amor naixen moltes coses:
desitjos, pensaments, actes. Però tot això que de l'amor naix, no és l'amor
mateix. El que estimem, efectivament ho desitgem, és veritat. Però també
desitgem moltes coses que no estimem, coses que en si mateixes ens resulten
indiferents. És molt perillós identificar desig i amor. Desitjar un bon vi no
és estimar-lo. Desitjar la droga no és estimar-la. Desitjar sexualment a una
persona no és estimar-la. Desitjar córrer una marató no és estimar-la.
És interessant reflexionar sobre la naturalesa d'eixe sentiment que
tenim cap a la marató. En general si el nostre amor cap a la marató fora
simplement un sentiment, que va i ve com vol, que comença i s'acaba sense
comptar amb la nostra llibertat, seria tant com dir que és una simple emoció
cega que s'apodera de nosaltres i davant la qual res podem fer. Però segons
eixe criteri, la marató seria com una exaltació momentània que simplement ens
porta a satisfer el nostre desig, com un passatemps agradable, centrat i regit
primordialment per un plaer, i que abans o després s'enfonsa.
Però la nostra passió per la marató és sobretot un acte de voluntat,
que és la facultat que tenim per a triar, per a rebutjar, per a modular la
pròpia activitat, per a governar-se a un mateix, per a encaminar-se cap a una
cosa determinada, per a estimar amb unes arrels duradores.
La marató és compromís, no un simple desig ni una simple inclinació
natural, encara que les dos coses puguen estar contingudes en eixe sentiment.
En el fons de la nostra personalitat, com si es tractara d'un bon vi, sol anar
prenent cos eixe sentiment noble de lliurament i de donació d'un mateix que és
l'amor. Però una donació que ha de ser total, perquè la unió de l'amor requerix
compartir completament el projecte de vida. L'amor no pot ser un trànsit
purament epidèrmic, centrat sobre sentiments que en la seua arrel són més
prompte egoistes. La clau per a entrar i perseverar en la marató és el
sacrifici gustós per eixos 42195 metres. Quan arriba la dificultat, les
lesions, que sempre fa la seua aparició abans o després, el nostre amor a la
marató, si és verdader i fidel, unix més, ajuda a superar eixos esculls, i ix
reforçat.
La marató és també fidelitat, una condició que ha d'anar unida a eixe
sentiment. Sense ella, la marató seria una simple carrera, sotmesa al tentinege
de les emotivitats, i que dura només el que dura l'entrenament. Este mode
d'entendre-la ha portat molts fracassos, ja que no s'ha sigut capaç de confiar
un poc més, no sols en ella, sinó en la nostra capacitat per a assimilar-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario