El meu somriure.

“La imparcialitat és un nom pompós per a la indiferència, que és un nom elegant per a la ignorància.” (G. K. Chesterton) 

Desseté dia de la quarantena i nou rècord, esta vegada de morts, un desastre a què encara no se li veu el final. Paciència, i com diu el refrany: “No hi ha mal que cent anys dure ni cos que ho resistisca”.

Passarà, segur, però mentrestant el COVID – 19 m'ha llevat les trobades i les rialles dels cafés de mitja vesprada i el contacte físic, m'ha llevat les reunions, els passejos amb bicicleta i eixir a córrer.

M'ha robat moltes coses i ho comprenc, m'ha parat en sec. Hi ha un bé més gran que eixa felicitat superficial que em donen eixes xicotetes coses. Eixa felicitat d'estar jo bé, sense problemes, eixe afany meu per tindre, per fer, per aconseguir. Eixe somni tan humà, tan de terra.

El coronavirus m'ho ha llevat tot de colp. I m'ha portat a cuidar-me per a cuidar a altres. I jo estic content. Perquè si alguna cosa no pot llevar-me és l'alegria i l'esperança. No pot aconseguir que la meua vida perda el seu sentit. No pot, obligant-me a quedar-me a casa que perda el meu somriure.

No ha pogut parar l'arribada de la primavera, ni apagar els aplaudiments per als que estan donant la seua vida per salvar altres vides. No pot, tampoc, anul·lar la meua escassa creativitat per a ocupar alguna hora a escriure les “Bona Nit”. No pot aombrar el meu ànim.

Continuaré contant coses, somiant els meus somnis i preparant les meues il·lusions. Lluitaré, resistiré, venceré. No sols jo, sinó espere que tots.

M'alçaré feliç demà. I tornaré a disfrutar d'un altre dia de la meua vida de què no haurà desaparegut el somriure dels meus llavis i sentiré que la vida creix cada vegada amb més força en el meu interior.

I quan açò acabe, estos problemes m'hauran fet més lliure i més ple, potser hauré aprés alguna cosa nova. M'hauré acostumat a estar amb mi mateix. Sense pors ni aclaparaments, perquè la soledat d'estos dies no és mala companyia, encara que ens obliguen a ella. I sentiré que sóc més vell, o potser més jove. Però més savi a la fi si he sabut enfrontar-me a les meues pors.

En fi, ací estic, en este suposat mal somni que és esta vida que Déu m'ha donat. Esta vida i no una altra. I eixe Déu a què a vegades increpe, o suplique esperança, eixe mateix Déu és el que dibuixa un somriure en el meu rostre perquè done esperança en esta nit. I siga jo un més dels que repetisca que el bé sempre venç al mal.

Bona Nit.