Dia 55, del viatge a la marató de València. Alegria.

     Dia 55, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

Després de molts mesos ahir em vaig tornar a col·locar un dorsal per a participar en una carrera i estic content, també satisfet per tornar a incloure el món de la carrera en tota la seua plenitud en la meua alegria diària, i és que em faltava l'ambient i les sensacions al complet que pot donar el córrer, i això que ni tan sols guanye, encara que pecant un poc d'orgull puc afegir que vaig estar entre els deu primers de la meua categoria, en la qual per cert hi havia massa jóvens.

L'alegria no és una cosa irreal que ens arriba d'un altre món i que experimentem en fets que ja han passat. No està per a ser un trofeu que s'exposa a la nostra sala d'estar. És una virtut que reclama ser viscuda dia a dia, no com una cosa dessaborida, sinó defesa amb totes les nostres forces. I la millor manera de defendre-la és viure-la.

La dificultat ens la trobem en què és frèvola i s'ha de cuidar com a cura, per això practicar les nostres aficions i sentir-se satisfet ens recorda que estem en la direcció correcta, i serem capaces de viure-la amb aire despreocupat, la qual cosa ens donarà forces per a afrontar els moments més durs que ens anirem trobant en la nostra vida.

I és que, somriure-li a la vida és sempre bo i ens proporciona saler i saber fer. Somriure no vol dir que ens facen gràcia els acudits que ens conten, sinó que sapiem sobreposar-nos a eixos quotidians contratemps, esforçant-nos per a descobrir cada dia un nou món, no com aquell que s'arrossega queixós a l'espera de la seua jubilació. Per contra, la lluita contínua per ser millors persones ens donarà la força precisa per a mantindre'ns sempre jóvens, independentment de l'edat que vegem passar pel calendari.

Serà bo també, encara que semble obvi, viure la vida amb ànsies d'ajudar a tota persona a traure la seua millor versió, i així créixer junts en una espècie d'espiral que ens eleva per damunt dels problemes quotidians. És una banalitat: amb l'alegria succeïx que el que no la viu, la mata.

En fi, l'alegria, l'optimisme, la visió positiva ha de ser el mode habitual de considerar els esdeveniments de la vida i no sols eixes hores tan “alegres” en les quals ens col·loquem un dorsal i gaudim d'una carrera.

No ens podem deixar enganyar per eixes manifestacions aparatoses d'una falsa alegria que és merament superficial: quan busquem l'alegria en plaers passatgers, en comportaments artificials, de seguida ens adonem —passat el primer moment d'eufòria— que ací no està la verdadera alegria.