"Una
cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra
seu." (G. K. Chesterton).
Bon
Dia: Ens enfrontarem hui al sol a partir de les 07:58 hores i no serà fins a
les 17:40 hores quan ens abandonarà. En este dijous que promet ser d'allò més
interessant, ja que celebrem la festivitat, entre altres, de santa Caterina
Labouré.
Em
comentaven anit que tal vegada m'estic passant amb la meua insistència en què
cal pensar i raonar, em remarcaven que molts dels mals que han afligit a la
humanitat en el segle passat, el XX, es troben en l'aplicació de la filosofia
moderna. Em recordaven que ja siga per l'individualisme de Descartes, el
col·lectivisme de Marx o el nihilisme de Nietzshe, totes ens han portat a
desastres. Em feien veure que el problema més greu hui en dia és que la cultura
ha adoptat una mala filosofia, o siga que es tenia un sistema erroni de
pensament. Anit em pareixia que tenien prou raó, però este matí ja no ho veig
tan clar.
Donant-li
voltes al tema, veig que eixa posició resulta relativament còmoda, perquè
trasllada la solució de tots els problemes del pensament actual al treball
d'uns especialistes, els filòsofs, que són els que haurien de proporcionar les
solucions, mentres que es creu que l'individu de peu, lamentablement no pot fer
res.
No
obstant això, esta manera d'enfocar les coses, de considerar que hi ha filosofies
bones i roïnes com si foren productes de consum, em pareix que no és la millor
manera d'abordar esta qüestió tan important. No és que no sapiem el que ens
passa, com Deia Ortega, ni tampoc que pensem malament o que hàgem optat per una
mala filosofia. El que ens passa és més aïna que en la nostra societat s'ha
renunciat a pensar. Qui es para un moment a reflexionar es dóna compte de
seguida que en este món global qualsevol forma de pensament lliure i creatiu ha
caigut víctima de l'ensordidor soroll general.
Recorde
ara aquella frase que va escriure Pascal que “tota la desgràcia dels hòmens ve
d'una sola cosa: el no saber quedar-se a soles en la seua habitació” em pareix
que és ara més veritat que mai. Pensar és difícil. No proporciona una
gratificació instantània com la major part de les coses que consumixen els
jóvens. Qui pensa és considerat sovint com un ser estrany, com un
extraterrestre.
Precisament
són els filòsofs els que tenen com a professió recordar a la gent que no es pot
viure sense pensar, que no podem traslladar les nostres decisions a altres,
siguen les modes, les majories o la tradició. Si veiem la història de la
filosofia ens trobem amb Sòcrates, el primer dels filòsofs, que es veia a si
mateix com un borinot posat sobre la seua ciutat, Atenes, perquè no s'ensopira.
La seua tasca era ensenyar a pensar amb llibertat. “Val més patir el mal que
cometre'l”, deia, i afirmacions com esta li van portar a ser condemnat a mort.
Possiblement mai ha estat de moda pensar.
La
conflictivitat és un tret inevitable de la convivència humana en tots els seus
nivells: des de la família fins a la comunitat internacional, passant per la
comunitat de veïns, l'organització professional o, per descomptat, el Congrés.
Molts renuncien a pensar precisament per a evitar-se conflictes: basta de fer
el que fa la majoria. “Ho fan tots” és l'argument moral definitiu en favor
d'una posició qualsevol perquè ens eximix de pensar.
Quan
era jove, recorde que jo usava este argument davant dels meus pares, sobretot
davant de ma mare, ella sempre em responia amb enorme convicció “si tots es
tiraren per la finestra, tu et tiraries?”. Davant d'eixa pregunta, jo sempre
considerava l'altura, “per si de cas”, deia, però només vaig arribar a entendre
la força del seu argument molts anys després.
L'important
era el convenciment de ma mare i potser es trobe en ella l'origen de la meua
vocació filosòfica. Ma mare em donava les seues raons perquè estava convençuda
de la veritat de la seua posició, però sobretot perquè volia ensenyar-me a pensar
pel meu compte. Transferir les decisions personals a “el que fan tots” equival
a tirar-se per la finestra, açò és, a deixar de pensar.
Feliç
Dia.