Molt bon dia a tots els corredors!!!!
Hui vull destacar dos notícies que ens han d'omplir
de satisfacció, i és que l'atletisme que ens envolta és de molta qualitat. Els
clubs d'atletisme valencians tenen un nivell extraordinari.
Vegem, en els passats campionats d'Espanya de clubs
en pista coberta o pista curta com es comença a denominar ara, els dos clubs
són valencians. En dones el Diputació València C.A,
i en hòmens
el Facsa-Platges de Castelló. Sent segons en hòmens el CA Fent Camí Mislata.
Això ens hauria de fer reflexionar sobre la sort que tenim d'estar tan prop dels millors atletes d'Espanya.
En quina mesura esta proximitat ens fa millors?
Molts són els esports que es juguen en equip, però,
encara que estiguem en un club de corredors la carrera a peu la veiem com una
cosa individual, els nostres triomfs són individuals no obstant això som un
club d'atletisme i també hauríem de buscar un triomf en equip.
A més dels valors que podem trobar en la carrera a
peu individualment existixen valors que es multipliquen en participar en equip
i que ens fan créixer com a persones: l'aprendre a treballar amb uns altres, el
comprometre's amb una causa comuna, el perseverar junts en uns entrenaments que
fan que les carreres cobren un altre sentit… I és que, enfront de
l'individualisme que sembla imperar en la carrera a peu, poques coses en la
vida podem fer sols.
Al final no és més que aprendre a viure que «soc
perquè som». I és que córrer com a club té la capacitat d'evitar que algú crega
que pot fer-ho tot sols, ensenyant la necessitat de companys.
Un club de corredors, sent un, té molts corredors, i
els corredors, sent molts, formen un sol club. Ara bé, els corredors són molts,
el club és un. Igual que en el nostre cos no pot l'ull dir a la mà: No et
necessite; ni el cap als peus: No els necessite, el mateix succeïx en un club.
I és que cada corredor és únic i contribuïx de mode particular a l'equip i,
sense difuminar-se l'individu en el conjunt, ha de ser valorat en la seua
especificitat perquè fa al bloc més fort. Els millors equips estan fets sempre
de grans individus que no juguen per a si, sinó que saben posar-se al servici
anteposant l'èxit del conjunt al seu propi.
Hem d'entendre també que, més encara, els corredors
d'un club que es consideren més febles són indispensables. Competir en equip
suposa saber-se part d'un cos que cal cuidar, portant al reconeixement i
acceptació no sols de les capacitats i limitacions pròpies, sinó també de les
dels altres.
I no suposa un mer respecte de la debilitat dels
altres sinó una major cura. Igual que en la carrera a peu, en la vida es torna
necessari aprendre a posar una major atenció i suport sobre les persones amb
més dificultats, i això ajuda a desenrotllar la capacitat de no excloure a
ningú i de viure atent a les necessitats de l'altre, especialment dels últims i
més febles.
I quan es pren consciència que el meu “club” és més
ampli que els qui fan part dels meus entrenaments diaris i s'eleva la mirada,
s'obri la possibilitat de percebre i prendre consciència de tantes realitats
que existixen que ens ajudaran a ser millors.
Hui, com ha sigut més llarg no hi ha vídeo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario