Molt bon dia, corredors!!!
El diumenge passat va començar a Xàbia el nostre Circuit, un circuit que no sols parim, sinó que a més hem estat alimentant durant vint set anys, l'hem vist créixer i convertir-se en el més veterà de tota la Comunitat Valenciana.
Si el divendres passat em sentia orgullós de veure triomfar als dorsalers, és veritat, que, en un circuit veí, amic i germà amb el qual ens unixen intensos llaços, com em sentiré quan això succeïx en el nostre?
Ja sé que és important guanyar fora de casa i té molt mèrit, però és que els partits de casa tenim quasi l'obligació de guanyar-los o almenys lluitar per a fer-ho bé. Ho vam fer a Xàbia, vam córrer i vam donar suport al nostre circuit, el córrer a casa ens espenta a fer-ho bé perquè estàvem envoltats de tots els clubs i corredors de la comarca als qui coneixem de sobres.
L'important és el que som i no el que siguem capaços d'aconseguir, encara que sempre perseguim ser i alhora estar. I és veritat. Però clar, també és veritat que “el nostre és estar”.
Ser i estar ni es discriminen ni es poden excloure. Som dorsalers i, per tant, compte amb fixar-nos més a estar que a ser. Això sí, el que fem com dorsalers ha de ser orientat i entés. Ordenat cap al que siga bo, entés per a no confondre'ns en el que és un club de corredors.
Vint quatre van ser els dorsaleros en la línia d'eixida representant-nos de maneres distintes. Per cert, Linda; l'ENHORABONA! Per eixa segona posició que ens prepara per a un més que interessant circuit.
Estem en “el nostre” Circuit, també estem en “el nostre” club i dir “el nostre” no és a dir “meu” ni “teu” ni “seu”. A vegades ens costa passar del propi al comú, de pertànyer excloent a pertànyer incloent. Tal vegada d'això es tracta. Perquè dir “nostre”, amb veritat i honestedat, implica i inclou.
Dir “nostre” ens obliga a eliminar les nostres barreres més íntimes i personals per a incloure a uns altres en eixe dir. Un llevar barreres que moltes vegades no és gens fàcil perquè suposa desestabilitad, eixir de les nostres zones més còmodes, suposa implicar-nos en el que diem. Però per sort, un eliminar que, al mateix temps, també construïx. Construïx fraternitat i acolliment. I estem anomenats a això.
Dir “nostre” ens fa més família, més empàtics, més amics. Ens convida a obrir les nostres portes, per a donar cabuda al que arriba, al qué ens oferix un altre punt de vista, al qué ens ensenya un altre mode de sentir, al qué ens provoca un altre mode de mirar, al qué ens suscita aquella nova pregunta o ens dibuixa aquella incertesa que ens impulsa a nous intents, tal vegada encara no imaginats, que ens llancen a descobrir altres modes de ser i d'existir. Perquè és ací on el dir “nostre” té el seu sentit més ple.
En resum, dir “el nostre” Circuit o “el nostre” club ens endinsa en el terreny comú de la carrera a peu, del ser corredor, de ser –en definitiva– més enllà del que pensem o creguem. Així, dir “nostre” ens convida a ser audaços i humils, valents i vulnerables, agosarats i cauts, creatius i fidels, i també, per què no, al final, cegament confiats.
Cada un ens va representar a la seua manera, amb el seu caràcter, amb la seua manera de ser, fent-se més visible o passant més desapercebut, corrent més ràpid o més tranquil, vestint d'una manera o una altra i és que la importància de ser dorsalero no es ressent en estar de manera diferent.
Tots tenim un lloc en este món de la carrera a peu. Siga el que siga la nostra manera d'entendre-la. És el nostre lloc. No obstant això, hi ha una temptació clara: quedar-nos només en el nostre propi lloc, i oblidar-nos de tota la resta.
Tant de bo siguem capaços de trobar el nostre lloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario