Divendres 5 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Un altre dia en què l'horari del sol es repetix, tornarà a retirar-se per a descansar a les 21:29 hores i tornarà a lluir demà a les 06:42 hores.

Hi ha preguntes sobre la realitat humana que són molt conegudes i que la majoria de nosaltres ens les hem fet alguna vegada, com; d'on venim?, A on anem?  Però hi ha altres que també han estat presents durant la història i que hui en dia estan d'actualitat.

Qui és l'home?, què és l'home?: són preguntes que continuen generant debats oberts i apassionants, i per tant se'ls han donat i se'ls continua donant respostes d'allò més dispars. Preguntes que segurament en més d'una ocasió molts de nosaltres ens haurem atrevit a donar la nostra pròpia resposta, basada en les nostres experiències personals i pel que veiem al nostre voltant. 

Qui és l'home?, què és l'home? La resposta a estos dos grans interrogants esta molt lluny de ser unànime. I no obstant això, d'ella depenen dos concepcions de la persona humana, que són el resultat al seu torn d'estes dos primeres i decisives qüestions prèvies: és l'home un ser espiritual i transcendent o tan sols temporalitat i matèria?; és l'home un ser creat —criatura—  o tan sols una partícula trivial i anònima del Cosmos?

Les conseqüències de la resposta són immenses. És una resposta que té més importància de què a primera vista ens pot paréixer.

Vegem; un home que siga criatura, o siga que haja sigut creat, es trobarà necessàriament dins de l'obra d'un Creador i per tant en l'organigrama d'una Creació. En l'origen de l'home creat es trobarà una intel·ligència i una voluntat. Es tractarà d'un ser que ha sigut pensat per la ment i volgut per la voluntat del seu Creador. Per tant, la seua existència, obra de l'Autor de la seua vida, tindrà una raó i un sentit i es dirigirà cap a un fi. O siga, l'home que ha sigut creat sap, en definitiva, d'on prové i cap a on va.

Vegem ara un home no creat; seria fruit exclusiu de l'atzar. La seua existència constituiria el resultat final d'una permanent continuació de casualitats, de la qual caldria excloure a priori qualsevol ordenació intel·ligent i voluntària. Un home que no haja sigut creat seria un ser llançat a l'existència pel capritx capritxós d'un destí cec. La vida d'este home no tindria raó i sentit: no seria fill de ningú, perquè ningú li hauria concebut ni volgut donar-li vida; procediria del no-res i al no-res s'encaminaria, sense fi. La seua mort, segons la definició de Marx, no serà sinó una dura victòria de l'espècie sobre l'individu. Esta és la condició a què ha de resignar-se l'home que rebutja la condició de criatura.

No es concep la vida de la mateixa manera, són dos formes d'entendre i viure molt diferents, la resposta ens marcara la nostra vida i la nostra forma de ser.

Feliç Vesprada. 

Viernes 5 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Otro día en el que el horario del sol se repite, volverá a retirarse para descansar a las 21:29 horas y volverá a lucir mañana a las 06:42 horas.

Hay preguntas sobre la realidad humana que son muy conocidas y que la mayoría de nosotros nos las hemos hecho alguna vez, como; ¿de donde venimos?, ¿A dónde vamos?  Pero hay otras que también han estado presentes durante la historia y que hoy en día están de actualidad.

¿Quién es el hombre?, ¿qué es el hombre?: son preguntas que continúan generando debates abiertos y apasionantes, y por lo tanto se les han dado y se les sigue dando respuestas de lo más dispares. Preguntas que seguramente en más de una ocasión muchos de nosotros nos habremos atrevido a dar nuestra propia respuesta, basada en nuestras experiencias personales y por lo que vemos a nuestro alrededor.  

¿Quién es el hombre?, ¿qué es el hombre? La respuesta a estos dos grandes interrogantes esta muy lejos de ser unánime. Y sin embargo, de ella dependen dos concepciones de la persona humana, que son el resultado a su vez de estas dos primeras y decisivas cuestiones previas: ¿es el hombre un ser espiritual y trascendente o tan solo temporalidad y materia?; ¿es el hombre un ser creado —criatura— o tan solo una partícula trivial y anónima del Cosmos?

Las consecuencias de la respuesta son inmensas. Es una respuesta que tiene más importancia de la que a primera vista nos puede parecer. 

Veamos; un hombre que sea criatura, o sea que haya sido creado, se hallará necesariamente dentro de la obra de un Creador y por lo tanto en el organigrama de una Creación. En el origen del hombre creado se encontrará una inteligencia y una voluntad. Se tratará de un ser que ha sido pensado por la mente y querido por la voluntad de su Creador. Por lo tanto, su existencia, obra del Autor de su vida, tendrá una razón y un sentido y se dirigirá hacia un fin. O sea, el hombre que ha sido creado sabe, en definitiva, de dónde proviene y hacia dónde va.

Veamos ahora a un hombre no creado, sería fruto exclusivo del azar. Su existencia constituiría el resultado final de una permanente continuación de casualidades, de la cual habría que excluir a priori cualquier ordenación inteligente y voluntaria. Un hombre que no haya sido creado sería un ser lanzado a la existencia por el antojo caprichoso de un destino ciego. La vida de este hombre carecería de razón y sentido: no sería hijo de nadie, pues nadie le habría concebido ni querido darle vida; procedería de la nada y a la nada se encaminaría, carente de fin. Su muerte, según la definición de Marx, no será sino una dura victoria de la especie sobre el individuo. Esta es la condición a la que ha de resignarse el hombre que rechaza la condición de criatura.

No se concibe la vida de igual manera, son dos formas de entender y vivir muy diferentes, la respuesta nos marcará nuestra vida y nuestra forma de ser.

Feliz Tarde. 

Dijous 4 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Un altre minut de sol que se'ns escapa hui, a les 21:29 hores se'ns anirà a descansar, i tornarà demà a les 06:42 hores.

Ens trobem moltes vegades amb raonaments que tenen una aparença que són verdaders però que si els analitzem un poc no ho són tant, un de què més s'esta sentint estos dies és: no imposar als altres les nostres creences.

No cal que recorde que este argument és el que s'utilitza per a justificar lleis com la del divorci, l'avortament, etc., amb el que es tranquil·litza la consciència de què han de legislar, es diu que un legislador en exercici de la seua labor no pot imposar als altres les seues creences.

Es continua tergiversant el sa principi de respectar la llibertat dels altres dient que no s'han d'imposar als altres les opinions sobre la llei natural: si la teua consciència t'ho impedix, es diu, tu no et divorciaràs, però no tens dret a exigir que la llei prohibisca el divorci, a qui no crega que el matrimoni haja de considerar-se indissoluble. I el mateix raonament s'aplica a l'avortament, a l'eutanàsia, a les drogues, etc.

Amb este plantejament, si el meditem un poc, a on portaríem la funció de l'Estat? Potser s'estaria arribant a la necessària conseqüència del materialisme de reduir l'Estat només a la direcció econòmica. No podem caure en semblant engany.

Cal deixar clar que impedir, lluitar amb mitjans nobles, perquè una llei humana no contrarie a la llei natural, no és coartar la llibertat dels altres, per molts que siguen els que pretenguen eixa llei. Al contrari, es tractaria de llevar obstacles per a l'exercici de la llibertat, o no és humà oposar-se al que facilita les misèries humanes. 

Una llei democràticament establida, si és contrària a la llei natural, és una injustícia i una tirania (en realitat, no és democràcia sinó demagògia). Quan parlem de totalitarismes, d'opressions, d'abusos de poder o de tirania, tenim una especial tendència a imaginar-nos a una persona o grup minoritari de persones que imposa la força, la violència —la injustícia en altres paraules— a la gran massa de la població. I oblidem que tot això pot ser exercit igualment per un Parlament o per una majoria. Negar açò, concedir a la democràcia el carisma creador de la justícia i de la moral, és trastornar els termes del problema i manipular el terme democràcia, donant-li un sentit que no és el propi.

En altres paraules, la llei natural no deu ser objecte de votacions. La democràcia és una forma de govern bona —sens dubte la millor i més desitjable en el nostre context cultural— fundada, igual que altres formes lícites, en la llei natural. És esta llei la que possibilita la democràcia, perquè la democràcia es basa en la naturalesa de l'home i de la societat. Perquè la democràcia es funda en la llei natural, quan d'ella se separa, es corromp i es transforma en eixa corruptela que és la demagògia.

Democràcia és, pròpiament, nom de forma de govern. Forma, no contingut. Es referix a la forma d'accedir els governants al poder, a la forma de dictar les lleis, a la forma de controlar l'exercici del poder. Però la forma no altera el contingut. Quan afirmem que les lleis positives han de ser conformes a la llei natural s'al·ludix al seu contingut, i això és vàlid, tant per a la llei dictada per un governant, com per a l'aprovada per un Parlament o l'establida per referèndum o plebiscit. A totes les lleis, siga quina siga la forma del seu establiment, és aplicable que han de ser justes. No sols el governant pot ser injust, també ho pot ser el poble en el seu conjunt.

La democràcia, no menys que el govern personal, està sotmesa a la llei impresa en la naturalesa. He ací el radical sense sentit de sotmetre a votació normes o principis de Dret Natural. Una llei democràtica de discriminació racial, serà democràtica, però no deixarà de ser una sense raó, i una injustícia, i més que democràtica caldrà anomenar-la demagògica.

Feliç Vesprada.

Jueves 4 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Otro minuto de sol que se nos escapa hoy, a las 21:29 horas se nos marchará a descansar, y volverá mañana a las 06:42 horas.

Nos encontramos muchas veces con razonamientos que tienen una apariencia de que son verdaderos pero que si los analizamos un poco no lo son tanto, uno de los que más se esta oyendo estos días es: no imponer a los demás nuestras creencias.

No hace falta que recuerde que este argumento es el que se utiliza para justificar leyes como la del divorcio, el aborto, etc., con el que se tranquiliza la conciencia de los que tienen que legislar, se dice que un legislador en ejercicio de su labor no puede imponer a los demás sus creencias.

Se sigue tergiversando el sano principio de respetar la libertad de los demás diciendo que no se deben imponer a los demás las opiniones acerca de la ley natural: si tu conciencia te lo impide, se dice, tú no te divorciarás, pero no tienes derecho a exigir que la ley prohíba el divorcio, a quien no cree que el matrimonio deba considerarse indisoluble. Y el mismo razonamiento se aplica al aborto, a la eutanasia, a las drogas, etc.

Con este planteamiento, si lo meditamos un poco, ¿a donde llevaríamos la función del Estado? Quizá se estaría llegando a la necesaria consecuencia del materialismo de reducir el Estado solo a la dirección económica. No podemos caer en semejante engaño.

Hay que dejar claro que impedir, luchar con medios nobles, para que una ley humana no contraríe a la ley natural, no es coartar la libertad de los demás, por muchos que sean los que pretendan esa ley. Al contrario, se trataría de quitar obstáculos para el ejercicio de la libertad, o no es humano oponerse a lo que facilita las miserias humanas.  

Una ley democráticamente establecida, si es contraria a la ley natural, es una injusticia y una tiranía (en realidad, no es democracia sino demagogia). Cuando hablamos de totalitarismos, de opresiones, de abusos de poder o de tiranía, tenemos una especial tendencia a imaginarnos a una persona o grupo minoritario de personas que impone la fuerza, la violencia —la injusticia en otras palabras— a la gran masa de la población. Y olvidamos que todo ello puede ser ejercido igualmente por un Parlamento o por una mayoría. Negar esto, conceder a la democracia el carisma creador de la justicia y de la moral, es trastocar los términos del problema y manipular el término democracia, dándole un sentido que no es el propio.

En otras palabras, la ley natural no debe es objeto de votaciones. La democracia es una forma de gobierno buena —sin duda la mejor y más deseable en nuestro contexto cultural— fundada, al igual que otras formas lícitas, en la ley natural. Es esta ley la que posibilita la democracia, porque la democracia se basa en la naturaleza del hombre y de la sociedad. Porque la democracia se funda en la ley natural, cuando de ella se separa, se corrompe y se transforma en esa corruptela que es la demagogia.

Democracia es, propiamente, nombre de forma de gobierno. Forma, no contenido. Se refiere a la forma de acceder los gobernantes al poder, a la forma de dictar las leyes, a la forma de controlar el ejercicio del poder. Pero la forma no altera el contenido. Cuando afirmamos que las leyes positivas deben ser conformes a la ley natural se alude a su contenido, y ello es válido, tanto para la ley dictada por un gobernante, como para la aprobada por un Parlamento o la establecida por referéndum o plebiscito. A todas las leyes, cualquiera que sea la forma de su establecimiento, es aplicable que deben ser justas. No solo el gobernante puede ser injusto, también lo puede ser el pueblo en su conjunto.

La democracia, no menos que el gobierno personal, está sometida a la ley impresa en la naturaleza. He ahí el radical sinsentido de someter a votación normas o principios de Derecho natural. Una ley democrática de discriminación racial, será democrática, pero no dejará de ser una sin razón, y una injusticia, y más que democrática habrá que llamarla demagógica.

Feliz Tarde.

Dimecres 3 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Un minut és el que hui va a guanyar-li la nit al dia, esta vesprada el sol ens deixarà a les 21:29 hores i tornarà a aparéixer a les 06:41.

Fa hui una setmana de l'entrevista en TVE a Arnaldo Otegui i m'agradaria, passat este temps, fer algunes consideracions. Vull recordar, ja que hi ha moltes persones que no tenen records del que signifiqua el terrorisme a Espanya, que, Arnaldo Otegui i els seus col·legues de Bildu no han demanat perdó ni per tant s'han penedit d'haver produït morts de persones en atemptats terroristes.

Estic d'acord amb els que diuen que s'ha produït un intent de “blanquejar” la imatge de Bildu i d'Arnaldo Otegui i que açò s'ha produït amb el consentiment de Rosa María Mateo com a responsable de la TVE, i de Pedro Sánchez, sense el beneplàcit del qual no haguera pogut realitzar-se l'entrevista, perquè a més en qualsevol altre cas la destitució de l'encarregada de TVE haguera sigut fulminant.

M'ha agradat la declaració de Javier Rupérez, per cert segrestat per Arnaldo Otegui, demanant que TVE li concedisca un espai semblant per a poder reflexionar i expressar-se sobre «Otegui i els seus crims». Em va agradar també el que Marimar Blanco va dir l'endemà des de la Tribuna del Congrés: «És inacceptable, vergonyant i humiliant que la televisió pública es convertisca en un altaveu infame d'un terrorista confés com és Otegui, amb l'únic objectiu de blanquejar el braç polític de Batasuna, com és Bildu… Crec que no ens mereixem tant de menyspreu».

Recordaré també que el lema de les Víctimes: «Veritat, Memòria, Dignitat, Justícia», continua sent, un problema que xoca amb la ideologia relativista, que invadix bona part de la nostra classe política.

El terrorisme cal condemnar-ho sempre, així com tampoc és admissible el silenci sistemàtic davant del terrorisme. Açò, ens ha d'obligar a tots a expressar responsablement el rebuig i la condemna del terrorisme i de totes les maneres de col·laboració amb els que l'exerciten o el justifiquen, particularment als que tenen alguna representació pública o exercixen alguna responsabilitat en la societat. No es pot ser neutral davant del terrorisme. Voler ser-ho resulta una manera d'acceptació del mateix i un escàndol públic.  És a dir, inclús la neutralitat és ja immoral i amb molt més motiu prendre partit per ells per a aconseguir avantatges personals.

M'agradaria que tots el polítics tingueren unes conviccions morals sòlides, però veient el que esta succeint crec que no hauria de ser ingenu i que per desgràcia estem en mans de polítics que només aspiren a governar com siga, i que com bons relativistes, no creuen ni en la Llei Natural ni en els valors morals universals. El problema és que si no hi ha una llei superior a la de l'Estat, estem en una espècie de Totalitarisme, on els meus drets no es deuen a la meua dignitat com ser humà, sinó que són simplement una concessió de l'Estat, que este em dóna quan i si li dóna la gana. 

M'agradaria acabar deixant una porta oberta a l'esperança, perquè crec en tants compatriotes nostres que són persones decents i que al final convenceran als que han triat el “tot val” perquè es donen compte dels seus errors.

Feliç Vesprada.

Miércoles 3 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Un minuto es lo que hoy va a ganarle la noche al día, esta tarde el sol nos dejará a las 21:29 horas y volverá a aparecer a las 06:41.

Hace hoy una semana de la entrevista en TVE a Arnaldo Otegui y me gustaría, pasado este tiempo, hacer algunas consideraciones. Quiero recordar, puesto que hay muchas personas que no tienen recuerdos de lo que significo el terrorismo en España, que, Arnaldo Otegui y sus colegas de Bildu no han pedido perdón ni por lo tanto se han arrepentido de haber producido muertes de personas en atentados terroristas.

Estoy de acuerdo con quienes dicen que se ha producido un intento de “blanquear” la imagen de Bildu y de Arnaldo Otegui y que esto se ha producido con el consentimiento de Rosa María Mateo como responsable de la TVE, y de Pedro Sánchez, sin cuyo beneplácito no hubiese podido realizarse la entrevista, porque además en otro caso la destitución de la encargada de TVE hubiese sido fulminante.

Me ha gustado la declaración de Javier Rupérez, por cierto secuestrado por Arnaldo Otegui, pidiendo que TVE le conceda un espacio semejante para poder reflexionar y expresarse sobre «Otegui y sus crímenes». Me gustó también lo que Marimar Blanco dijo al día siguiente desde la Tribuna del Congreso: «Es inaceptable, vergonzante y humillante que la televisión pública se convierta en un altavoz infame de un terrorista confeso como es Otegui, con el único objetivo de blanquear el brazo político de Batasuna, como es Bildu… Creo que no nos merecemos tanto desprecio».

Voy a recordar también que el lema de las Víctimas: «Verdad, Memoria, Dignidad, Justicia», sigue siendo, un problema que choca con la ideología relativista, que invade buena parte de nuestra clase política.

El terrorismo hay que condenarlo siempre, así como tampoco es admisible el silencio sistemático ante el terrorismo. Esto, nos debe obligar a todos a expresar responsablemente el rechazo y la condena del terrorismo y de cualquier forma de colaboración con quienes lo ejercitan o lo justifican, particularmente a quienes tienen alguna representación pública o ejercen alguna responsabilidad en la sociedad. No se puede ser neutral ante el terrorismo. Querer serlo resulta un modo de aceptación del mismo y un escándalo público.  Es decir, incluso la neutralidad es ya inmoral y con mucho más motivo tomar partido por ellos para conseguir ventajas personales.

Me gustaría que todos lo políticos tuvieran unas convicciones morales sólidas, pero viendo lo que esta sucediendo creo que no debería ser ingenuo y que por desgracia estamos en manos de políticos que solo aspiran a gobernar como sea, y que como buenos relativistas, no creen ni en la Ley Natural ni en los valores morales universales. El problema es que si no hay una ley superior a la del Estado, estamos en una especie de Totalitarismo, donde mis derechos no se deben a mi dignidad como ser humano, sino que son simplemente una concesión del Estado, que éste me da cuando y si le da la gana. 

Me gustaría terminar dejando una puerta abierta a la esperanza, pues creo en tantos compatriotas nuestros que son personas decentes y que al final convencerán a los que han elegido el “todo vale” para que se den cuenta de sus errores.

Feliz Tarde.

Dimarts 2 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).  

Pareix que a partir de hui la nit comença la seua lenta reconquista, hui començarà a les 21:30 hores i dominarà fins a les 06:41, un minut més que ahir.

Es pensa moltes vegades que no trobem respostes a l'endevinalla que ens presenta la vida, que no som capaços de raonar bé i aclarir-nos sobre el més important de la vida, però el problema en la gran majoria dels casos, no és que no trobem respostes, sinó que ni tan sols som capaços de veure l'endevinalla que ens presenta la vida.

No ens resulta estrany que ens diguen que una casa no és una casa, ni que eixes idees de “on venim” o cap a “on anem” no tenen fonament, sinó que trobem normal que ens diguen que no ho han tingut mai. Hui en dia no és que no es veja la base filosòfica d'eixes preguntes, sinó que ni tan sols es veuen les seues causes històriques.

En cap lloc ens trobem amb res que ens indique que hem de traure les nostres pròpies conclusions, al contrari tot són facilitats perquè no tinguem la necessitat esforçar-nos, no a aprendre i saber coses sinó a fer preguntes per a comprendre-les i entendre-les. És el que s'anomena la falsa teoria del progrés, que ve a dir, que podem canviar l'examen en compte d'intentar aprovar-lo.

Ja se que buscar respostes, moltes vegades en la història, ens han portat a l'opressió i a alguns desastres, però igual que en tots els sistemes, començant amb l'actual, que solen ser despietats i cruels. És raonable i fins a bo, per a la nostra societat, atacar a institucions com l'exèrcit o la policia. Però no és normal atacar a l'exèrcit i a la policia sense saber ni haver sentit parlar dels enemics de l'estat ni dels lladres. Si volem evitar algun d'estos problemes haurem de pensar a buscar-los alguna solució i posar-los alguna barrera.

Un dels problemes que ens apressen hui en dia és que la nostra intel·ligència és capaç de destruir-se a si mateixa. Podríem impedir l'existència de la pròxima generació, tenim la intel·ligència suficient per a aconseguir-ho, només convencent a la gent que es tire des d'un penya-segat, bastaria. També podríem per tant, fins a un cert punt, ensenyar a la gent a no pensar, només ensenyant a la següent generació que el pensament humà no té validesa.

Si ho mirem bé, ens podrem donar compte que hi ha un pensament que impedix el pensament. I eixe és l'unit pensament que hauria d'atallar-se. Quan se'ns diu que totes les coses són “úniques” i per tant “diferents”, que no hi ha categories de cap tipus s'esta intentant destruir el pensament. Per a pensar es necessita poder relacionar les coses i deixem de pensar quan no hi ha res que relacionar. Si tornem unes línies arrere nos en adonarem que a més de ser un error, es tracta tamben d'una contradicció en els termes. Si totes les coses fossen diferents, no podríem referir-nos a elles dient: “Totes les coses”.

Al que assistim davant de tanta informació i la possibilitat de saber-ho tot no és al naixement d'un nou pensament lliure, sinó a la seua vellesa i a la seua dissolució final. No es pot imaginar una societat més absurda que en la que els seus habitants es pregunten per la realitat de la seua pròpia existència, igual que resulta inconcebible un món en què els seus habitants dubten de la seua existència.

Feliç Tarda.

Martes 2 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Parece ser que a partir de hoy la noche empieza su lenta reconquista, hoy empezará a las 21:30 horas y dominará hasta las 06:41, un minuto más que ayer.

Se piensa muchas veces que no encontramos respuestas al acertijo que nos presenta la vida, que no somos capaces de razonar bien y aclararnos sobre lo fundamental de la vida, pero el problema en la gran mayoría de los casos, no es que no encontremos respuestas, sino que ni siquiera somos capaces de ver el acertijo que nos presenta la vida.

No nos resulta extraño que nos digan que una casa no es una casa, ni que esas ideas de “donde venimos” o hacia “donde vamos” carecen de fundamento, sino que encontramos normal que nos digan que no lo han tenido nunca. Hoy en día no es que no se vea la base filosófica de esas preguntas, sino que ni siquiera se ven sus causas históricas.

En ningún lugar nos encontramos con nada que nos indique que tenemos que sacar nuestras propias conclusiones, al contrario todo son facilidades para que no tengamos la necesidad de esforzarnos, no en aprender y saber cosas sino en hacer preguntas para comprenderlas y entenderlas. Es lo que se llama la falsa teoría del progreso, que viene a decir, que podemos cambiar el examen en lugar de intentar aprobarlo.

Ya se que buscar respuestas, muchas veces en la historia, nos han llevado a la opresión y a algunos desastres, pero igual que en todos los sistemas, empezando con el actual, que suelen ser despiadados y crueles. Es razonable y hasta bueno, para nuestra sociedad, atacar a instituciones como el ejército o la policía. Pero no es normal atacar al ejército y a la policía sin saber ni haber oído hablar de los enemigos del estado ni de los ladrones. Si queremos evitar algúno de estos problemas tendremos que pensar en buscarles alguna solución y ponerles alguna barrera.

Uno de los problemas que nos acucian hoy en día es que nuestra inteligencia es capaz de destruirse a sí misma. Podríamos impedir la existencia de la próxima generación, tenemos la inteligencia suficiente para conseguirlo, con solo convencer a la gente que se tire desde un acantilado, bastaría. También podríamos por tanto, hasta cierto punto, enseñar a la gente a no pensar, con solo enseñar a la siguiente generación que el pensamiento humano carece de validez.

Si lo miramos bien, nos podremos dar cuenta de que existe un pensamiento que impide el pensamiento. Y ese es el unido pensamiento que debería atajarse. Cuando se nos dice que todas las cosas son “únicas” y por lo tanto “diferentes”, en que no hay categorías de ninguna tipo se esta intentando destruir el pensamiento. Para pensar se necesita poder relacionar las cosas y dejamos de pensar cuando no hay nada que relacionar. Si volvemos unas líneas atrás nos daremos cuenta que además de ser un error, se trata también de una contradicción en los términos. Si todas las cosas fuesen diferentes, no podríamos referirnos a ellas diciendo: “Todas las cosas”.

A lo que asistimos ante tanta información y la posibilidad de saberlo todo no es al nacimiento de un nuevo pensamiento libre, sino a su vejez y a su disolución final. No se puede imaginar una sociedad más absurda que en la que sus habitantes se pregunten por la realidad de su propia existencia, igual que resulta inconcebible un mundo en el que sus habitantes duden de su existencia.

Feliz Tarde.

Dilluns 1 de juliol del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Hui la posta de sol serà a les 21:30 hores i demà clarejarà a les 06:40, en una nit que no augmentarà la seua duració, repetirà el mateix horari que ahir.

Després de les últimes eleccions pareix que els espanyols hem volgut donar un escarment al bipartidisme, no sistemàticament en si mateix, sinó perquè els dos partits que ho feien possible estaven protagonitzant un grau de frustració tal, que l'atmosfera s'havia fet irrespirable.

Hem vist com s'ha permés l'entrada d'altres partits polítics amb l'esperança que estos, amb les seues promeses de canvi, aconseguiren que circulara l'aire i feren més respirable l'atmosfera de l'Estat.

El que estem veient fins al moment, em fa albergar seriosos dubtes que vaja a ser així, més aïna em fa la impressió que el que ha ocorregut és que hem ampliat el nombre de què entre si, es van a repartir el poder i tot el que el poder pot oferir.

Sí, perquè fixar-vos que ha passat ja més d'un mes que vam depositar els nostres sobres en les urnes i l'única cosa que veiem és que cada dia estem més perplexos al veure els partits polítics tancats en l'intricat laberint d'unes negociacions, en les que al marge dels verdaders interessos dels ciutadans, ningú pareix capaç de posar orde en el guirigall protagonitzat especialment pels partits nous, que dit siga de pas, en termes generals, són els que menys suport popular han obtingut.

Són els perdedors dels perdedors que estan començant a mostrar el verdader objectiu de la seua presència en el vell drama polític espanyol. No és just, ni respon a la voluntat popular, que un partit que ha obtingut únicament dos, tres o quatre escons, impose la seua voluntat molt per damunt del que realment representa.

Però sense els seus vots, el partit que ha obtingut el major suport públic no pot governar i aprofitant esta debilitat, igual que els animals que han olgut la por en la seua presa, els líders dels grups polítics minoritaris, en compte de participar en l'escena pública amb l'ànim, tal com van prometre, de fer d'Espanya un país governable i transparent, veiem com admeten apostes com a falsificadors a què només els mou l'ambició, i com esgrimixen amb superb gest el sobrevalorat poder d'un escó, un escó que han aconseguit prometent allò que saben que mai hauran de complir perquè no tenen ni capacitat, ni competències per a això.

I veiem com no són precisament els problemes dels espanyols el que els preocupen, sinó la seua millora política que intenten aconseguir amb missatges i xarlatanisme de mercaders en este mercat en què s'ha convertit l'escena política espanyola.

Cada u, davant del seu electorat salva la seua estampa, pretenent imposar el seu programa polític, alguns amb la superba de pretendre imposar ètiques polítiques de les quals les seues pròpies formacions manquen, això sí, presentant-se amb risibles pretensions de futurs estadistes.

I a tot açò, en este mercat de personals i partidistes interessos On queden els interessos dels espanyols?

Feliç Vesprada. 

Lunes 1 de julio de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Hoy la puesta de sol será a las 21:30 horas y mañana amanecerá a las 06:40, en una noche que no aumentará su duración, repetirá el mismo horario que ayer.

Después de las últimas elecciones parece que los españoles hemos querido dar un escarmiento al bipartidismo, no por sistema en sí mismo, sino porque los dos partidos que lo hacían posible estaban protagonizando un grado de frustración tal, que la atmósfera se había hecho irrespirable.

Hemos visto como se ha permitido la entrada de otros partidos políticos con la esperanza de que estos, con sus promesas de cambio, consiguieran que circulara el aire e hiciesen más respirable la atmósfera del Estado.

Lo que estamos viendo hasta el momento, me hace albergar serias dudas que vaya a ser así, más bien me da la impresión que lo que ha ocurrido es que hemos ampliado el número de los que entre sí, se van a repartir el poder y todo lo que el poder puede ofrecer.

Sí, porque fijaros que ha pasado ya más de un mes que depositamos nuestros sobres en las urnas y lo único que vemos es que cada día estamos más perplejos al ver a los partidos políticos encerrados en el intrincado laberinto de unas negociaciones, en las que al margen de los verdaderos intereses de los ciudadanos, nadie parece capaz de poner orden en el guirigay protagonizado especialmente por los partidos nuevos, que dicho sea de paso, en términos generales, son los que menos respaldo popular han obtenido.

Son los perdedores de los perdedores que están comenzando a mostrar el verdadero objetivo de su presencia en el viejo drama político español. No es justo, ni responde a la voluntad popular, que un partido que ha obtenido únicamente dos, tres o cuatro escaños, imponga su voluntad muy por encima de lo que realmente representa.

Pero sin sus votos, el partido que ha obtenido el mayor respaldo público no puede gobernar y aprovechando esta debilidad, igual que los animales que han olido el miedo en su presa, los líderes de los grupos políticos minoritarios, en vez de participar en la escena pública con el ánimo, tal y como prometieron, de hacer de España un país gobernable y transparente, vemos como admiten apuestas como fulleros a los que solo les mueve la ambición, y como esgrimen con soberbio gesto el supervalorado poder de un escaño, un escaño que han conseguido prometiendo aquello que saben que nunca habrán de cumplir porque no tienen ni capacidad, ni competencias para ello.

Y vemos como no son precisamente los problemas de los españoles lo que les preocupan, sino su mejora política que intentan lograr con mensajes y charlatanería de mercaderes en este mercado en que se ha convertido la escena política española.

Cada uno, delante de su electorado salva su estampa, pretendiendo imponer su programa político, algunos con la soberbia de pretender imponer éticas políticas de las cuales sus propias formaciones carecen, eso sí, presentándose con risibles pretensiones de futuros estadistas.

Y a todo esto, en este mercado de personales y partidistas intereses ¿Dónde quedan los intereses de los españoles?

Feliz Tarde.