Dia 36, del viatge a la marató de València. "Hipòcrita, trau primer la biga del teu ull, i llavors..."

     Dia 36, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!

Arran de l'entrada de l'altre dia; https://sipudieramosver.blogspot.com/2025/08/dia-26-del-viatge-la-marato-de-valencia.html , em van comentar i em van recordar la paràbola o més ben dit l'ensenyança de “la palla i la biga” i he de dir que si bé en primer moment em molesta després vaig agrair els seus comentaris.

Per si algun no ho recorda esta paràbola apareix en el sant Evangeli segons sant Mateo 7, 1-5, i en el de Lucas 6, 41-42. Us deixe la de Mateo perquè pugueu tindre una idea més exacta: “No jutges perquè no sigues jutjat. Perquè, amb el juí que jutgen seran jutjats, i amb la mesura amb què mesures seràs mesurat. Com és que mires el bri que hi ha en l'ull del teu germà i no repares en la biga que hi ha en el teu ull? O com diràs al teu germà: Deixa que et trac el bri de l'ull, tenint la biga en el teu? Hipòcrita, trau primer la biga del teu ull, i llavors podràs veure per a traure el bri de l'ull del teu germà”.

Doncs bé, la qüestió és que en eixa entrada vaig mantindre una opinió sobre el lliurament de trofeus que pel que sembla no es materialitza en la Volta a peu a Pego i per això se'm retrau que abans de mostrar el meu malestar per una manera de presentar els podis hauria d'haver evitat que això succeïra en la carrera de Pego.

Tota la raó em sembla que té el meu interlocutor si realment això va succeir en la Volta a peu a Pego ja que no li ho vaig poder ni negar ni afirmar perquè no vaig poder assistir. No vaig ara a mostrar una altra vegada com és la meua opinió. La veritat és que no se'm va ocórrer comprovar-ho ja que pensava que no s'anava a trencar i oblidar una tradició que existix des de les seues primeres edicions; que els podis han de mostrar el que ha succeït en carrera.

Entrar ara en el per què es va canviar el reglament no crec que siga el moment, primer perquè no ho sé i segon perquè la carrera ja ha passat i ja res es pot fer, no obstant això, quan ho esbrine ja siga perquè ho llija en els comentaris o se m'explique ja ho comentaré.

El que volia realment mostrar en esta entrada és que sempre sembla més fàcil culpar als altres que assumir les pròpies responsabilitats. Una temptació que es presenta moltes vegades en escriure és la de convertir-nos en una espècie d'inspectors del que ens desagrada del món de la carrera a peu o dels seus defectes.

És normal que en el procés de mirar i experimentar en el món de la carrera a peu o en observar al nostre club anem trobant uns certs aspectes que segurament no ens faran molta gràcia. Això és el primer que hem de tindre en compte, perquè els corredors som persones completament diferents i, com tota persona, podem tindre moltes característiques, però la perfecció no és una d'elles; tots tenim defectes i el més comú és que la majoria d'ells arriben a eixir en les nostres relacions amb els altres corredors a causa de la convivència que es té en córrer tantes vegades junts, com diu l'expressió popular “si vols conéixer a Inés, viu amb ella un mes”.

Arran de tot això m'estic donant compte que quan torne a mirar el funcionament d'un club, d'un organitzador o d'un corredor és important que siga realista, de tal manera que sàpia que sorgiran eixos “detalls” que no m'agraden del tot, hauré de posar a un costat les falses expectatives que puga tindre que en el meu club o grup de corredors no sorgiran este tipus d'aspectes. Començaré a pensar en els meus companys no com un ideal, sinó com les persones reals de carn i os que són, amb virtuts i desperfectes.

D'altra banda, serà vital que vaja amb compte a no “posar-me la gorra” d'inspector de defectes. Si em pose a buscar els defectes segurament trobare molts perquè, com he dit anteriorment, la persona és imperfecta, de tal manera que córrec el risc de centrar-me solament en els aspectes negatius, com si tinguera una lupa enfocada en els defectes i que, d'una banda, em faça veure de manera augmentada estos defectes i, d'altra banda, no em deixe veure clarament els aspectes positius i les virtuts que tenen.

Serà important donar-li a cada cosa el seu lloc i tindre la capacitat de veure tant els aspectes positius com els negatius en la seua justa mesura. No es tracta de negar els defectes del nostre club o dels nostres corredors ni ocultar-los, molt menys fingir que no existixen, això seria igual a enganyar-me i es tracta de tot el contrari; el bon club, company i corredor es dona quan eres conscient del grup amb el qual has decidit formar part, quan eres capaç de veure-li en la seua realitat, amb les seues fortaleses i debilitats i així decidixes continuar en ell, ací es dona la cooperació més lliure i autèntica.

No em queda més remei que d'ara en avant buscar primer la biga que pot haver-hi en el meu club, en el meu grup de corredors i fins i tot en mi abans de parlar d'uns defectes que trobe per ací.

No puc donar consells a uns altres perquè milloren sense abans fer un examen sobre eixe tema al meu voltant. Intentaré no corregir alguna cosa a algú sense haver abans corregit a la meua casa eixe mateix problema.

Veig ara un altre aspecte que també considere important, i és que si no ho faig així el meu juí estarà tort i les meues paraules poden fer més mal que bé. He de corregir des de la compassió i no des de l'orgull. Perquè el creure's “superior” o creure's “millor” perquè les meues opinions són distintes és un perill molt subtil en el qual es pot caure amb una certa facilitat.

En fi, hauré de mirar més a la meu voltant, escodrinyar el que succeïx i perquè succeïx per a després poder tindre una opinió més justa que servisca per a llevar la biga del meu ull i així després llevar la palla de l'altre.

Dia 35, del viatge a la marató de València. Autoestima i afany per millorar.

     Dia 35, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

    Quan ens decidim a preparar una marató cal que la nostra autoestima es trobe en bones condicions per a proposar-se aspiracions altes com ho és acabar-la amb els problemes justos, però cal fer-ho sobre una escala de valors i d'expectatives encertada. I una bona manera de millorar en autoestima és avançar en la pròpia millora personal. El corredor pot i deu aspirar a millorar cada dia. Es tracta d'una tasca que sempre produïx grans satisfaccions, i que, en una certa manera, omplirà de sentit la nostra afició a la carrera a peu.

Mai s'arribarà a ser perfecte, és veritat, i per això no ha de confondre's l'ideal de buscar ser cada dia més ben corredor amb un malaltís afany perfeccionista. Voler aproximar-se el més possible a un bon i millor estat de forma és molt diferent del perfeccionisme, o d'embarcar-se en la utòpica pretensió d'arribar a ser el número u, (o la més perillosa encara, de voler que els altres tampoc ho siguen).

El corredor ha d'enfrontar-se als seus defectes de mode intel·ligent, aprenent de cada error, procurant evitar que succeïsquen de nou, coneixent les seues limitacions —sense por de mirar-les de front— per a evitar exposar-se innecessàriament a ocasions que superen la nostra resistència.

La tasca de millorar-se a un mateix no ha d'afrontar-se com una cosa crispada, angoixant o estressant. Ha de ser una obstinació contínua, que s'aborda en cada entrenament amb ànim seré, de mode cordial i amb esperit esportiu, sabent les dificultats amb les quals ens enfrontarem i la importància radical de la constància en eixe propòsit.

Últimament estic notant que els clubs s'estan esforçant per enfortir l'autoestima dels seus corredors prodigant lloances fins i tot quan els resultats són desoladors. Es tracta, abans de res, de no desanimar. La idea és que, així, eixos corredors tindran en el futur molts menys problemes, perquè la seua elevada autoestima els impediria desanimar-se i abandonar la carrera a peu.

Crec que eixa no és una bona idea, ja que eixa falsa autoestima pot causar problemes. Si es posa obstinació a no culpabilitzar a ningú i acceptar qualsevol excusa, el resultat és que eixe corredor acabarà parapetant-se darrere d'elles i es farà impermeable al consell i a qualsevol crítica constructiva, ja que cada observació que se li faça la rebrà negativament.

La conclusió sembla clara: l'excés d'autoindulgència, el lloar-lo tot, o relativitzar-lo tot, conduïx a més problemes dels que evita. Dir als nostres corredors que tot el que fan està bé, o que facen el que els semble mentres ho facen amb convicció, o coses per l'estil, acaba per deixar-los en una posició molt vulnerable. Eixos corredors se sentiran tremendament defraudats quan al final xoquen amb la dura realitat en una carrera i no dic res si es tracta de la marató.

L'autoestima és millor basar-la en assoliments reals. A pensar a fer coses que els porten a sentir-se que van creixent com a corredors. No es tracta de fer cavar rases, lloar eixe treball, i després tornar a tapar-les. Es tracta d'avançar com a corredors, deixar de lamentar-se tant dels nostres problemes i acceptar-los per a millorar. Si ensenyem als nostres corredors a esforçar-se per entrenar millor, l'autoestima vindrà sola. I si no s'aconseguix, almenys estaran corrent en el món real.

Dia 34, del viatge a la marató de València. Mai les dos al mateix temps.

     Dia 34, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

Parlaré este matí un poc de com serà el meu entrenament per a la marató de València, com es desenrotllarà i des del meu punt de vista com entenc l'entrenament de la marató.

Existixen moltes maneres de preparar una marató, és més jo diria que cada entrenador té la seua a la qual cal afegir la dels últims posseïdors dels rècords mundials, perquè una cosa nova ha d'haver-hi perquè es vagen baixant les marques, en este cas aniré mostrant la meua forma.

 Una cosa que tinc clara, els ritmes de més ràpids es desenrotllaran entre el 95% i el 105% de la velocitat o del ritme al qual intentaré córrer-la. Els dies de recuperació que seran a ritmes molt més lents entre el 75% i el 85% d'eixe tan buscat i anhelat ritme de marató.

Per tant, el que més interessa és saber que la base de l'entrenament estarà en els quilòmetres recorreguts a la velocitat a la qual correré la marató, eixos quilòmetres seran els més importants. Les altres sessions d'entrenament no tindran una altra missió que la de donar suport a eixe entrenament. És més, la millora vindrà de la super-compensació causada per mantindre eixe ritme d'entrenament.

Això té un problema en el període especial de l'entrenament, els dos últims mesos, el que va centrat exclusivament en la marató. I és que tant la velocitat com la resistència per a la marató no les he d'entrenar juntes en este període, més ben dit, no les hauria d'entrenar juntes. He de centrar-me en una de les dos, però mai les dos al mateix temps. D'ací la importància d'arribar a la part fonamental de l'entrenament, o amb el ritme de marató a les nostres cames o amb la resistència suficient per a recórrer els 42195 metres.

De moment, com estic segur que la meua resistència no serà suficient, en els dos últims mesos em centraré en ella i no tindré més remei que triar un ritme de marató prou tranquil·la perquè les meues cames ho tinguen assimilat i centrar-me en acumular quilòmetres a eixe ritme i als seus percentatges.

Tinc fins i tot unes setmanes per davant per a buscar eixe tresor de la marató que no és un altre que el seu ritme.

Dia 33, del viatge a la marató de València. “Errare Humanum est”

     Dia 33, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

    Quan cometem un error ja siga perquè tenim un concepte equivocat sobre alguna cosa o ens hem fet un juí fals, fins i tot si hem fet alguna cosa desencertada o equivocada el normal hauria de ser reparar-ho i intentar no tornar-ho a cometre.

Doncs bé, en la carrera a peu existixen uns errors que són bàsics i que en alguna ocasió hem comés, estic segur que ja no els cometem, però sempre està bé recordar-los.

Un dels quals fins i tot veig quan isc a entrenar, sobretot en els quals comencen, és que pensen que, per córrer, per exemple, vint minuts a un ritme més fort del normal cremaran més calories que fer-ho a un ritme més suau i durant quaranta minuts.

Unit a l'anterior sol anar pegat el pensar que corrent amb molta roba i suant més perdràs més pes, perquè si penses així estes equivocat. Això només contribuirà a una progressiva deshidratació ja que només perdràs aigua. El millor és córrer amb poca roba i molt transpirable. El pes es perd després d'unes quantes setmanes consecutives entrenant.

Un altre error és pensar que patir és sinònim d'entrenar, una altra equivocació. Hem d'estar atents com ja vaig comentar a les molèsties normals d'un entrenament i saber diferenciar-les del dolor que és sempre perillós perquè és el pas immediatament anterior a la lesió.

Ja sé que “Errare Humanum est”, Perquè som humans i els errors són humans. Podem ficar la pota no sols quan entrenem sinó també en la nostra vida i fer alguna cosa malament, equivocar-nos en alguna part de la planificació de l'entrenament, i generar-nos trastorns, incomoditat o situacions de veritat indesitjables. Tant de bo eixos errors que tinguem no comporten conseqüències nefastes. I tant de bo aprenguem a afrontar-los, en cada cas tenint en compte i equilibrant unes actituds que ens són necessàries com són: humilitat per a reconéixer-los; maduresa per a encaixar-los; responsabilitat per a afrontar el que impliquen y tendresa per a assumir-los.

 En fi, anem a córrer, però a cura.

Dia 32, del viatge a la marató de València. Temprança

     Dia 32, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!

Estic segur que coneixem la vella història del rei Mides, doncs bé, el que ens ensenya és que qui és capaç de córrer amb una certa austeritat, sense esclavitzar-se pel desitjos de posseir i atresorar unes grans marques, és capaç de gaudir realment de la carrera a peu i gaudir-la per molts anys.

Un club és potser el millor àmbit perquè un corredor cultiva la sobrietat i la temprança. Educar en eixos valors impulsa al corredor per damunt dels desitjos d'èxits desmesurats, el fa més lúcid, més apte per a entendre el món de la carrera a peu. En canvi, la destemprança lliga al corredor a la seua pròpia debilitat. Per això, els clubs que ensenyen als seus corredors en un maldestre afany de satisfer-los tots els seus desitjos, els fan un mal gran. És una condescendència que pot aparéixer per agradar als seus corredors, però que també –i potser més sovint– naix de l'egoisme, del desig d'estalviar-se l'esforç que suposa mostrar com es deu la carrera a peu.

Com la dinàmica del consumisme és de per si mateix insaciable, porta als corredors a modes de ser capritxosos i antojadizos, i els introduïx en una espiral de busca constant d'un rendiment i a vegades tambe de la seua comoditat. Se'ls eviten els sofriments normals de la carrera a peu, i es troben després febles i mal acostumats, amb una de les hipoteques vitals més doloroses que es poden patir, perquè sempre entrenaren poc, i a més eixe poc els costarà molt. Per això m'atreviria a dir que una política de club excessivament indulgent, que facilita la peresa i la destemprança –solen anar unides–, és una de les formes més tristes d'arruïnar la carrera, valga la redundància, en un corredor.

Per això sempre veig amb tristesa els signes d'excés de comoditat. També patisc veient com perden eixa llibertat que desapareix en el moment en què comença l'excés de busca de marques. L'afany per les marques i els rècords porta amb si un despullament, una aposta equivocada pels números que deixa als corredors sense defenses davant els desafiaments que cada dia els posa per davant la carrera a peu. Per això la tragèdia del rei Mides és plenament actual en l'existència de molts corredors. Quan se centra l'atenció en les marques, en els premis, es tracta amb menys consideració als altres corredors i cau en una roda d'enyorances i desassossecs que pertorben l'equilibri psicològic del corredor. Quant millor és la seua marca, més desitgen millorar-la, i en comptes d'omplir-se, obrin en ells un buit.

Mides va saber admetre el seu error i va eixir d'ell. En això sí que podem imitar-li.

Dia 31, del viatge a la marató de València. No voler aceptar el dolor

     Dia 31, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!

Una altra de les dificultats amb les quals ens trobem els corredors quan entrenem és no voler acceptar el dolor. Existix la idea que detindre's davant el primer símptoma d'una lesió és falta de força mental i de falta de sacrifici, però en realitat el que estem fent al no parar-nos a pensar en eixes molèsties ens pot implicar diversos problemes.

Una lleu lesió que amb un parell de dies de descans o de carrera lenta se'ns pot curar, pot durar mesos si continuem amb l'entrenament negant-nos a deixar passar unes poques sessions.

Si ho pensem veurem que el cos ens llança un senyal amb el dolor, un senyal d'alarma que alguna cosa no funciona bé, és eixe testimoni roig del quadre de comandament que ens anuncia que alguna cosa esta fallant. Si ho ignorem, podem passar d'una sobrecàrrega lleu a una lesió més complicada com una tendinitis, un trencament muscular o una fractura per l'estrés que li estem causant a eixe tendó o *musculo.

Un altre aspecte del qual no ens adonem és el que quan correm amb molèsties, eixe dolor canviarà la nostra mecànica de carrera, la qual cosa obligarà altres músculs a fer un esforç al qual no estaven acostumats ni en una posició i en una direcció diferent. Per tant, ens podem trobar que ens van apareixent molèsties en diferents parts del nostre cos.

Cal estar atents a veure la diferència entre les molèsties causades per l'esforç que estem fent en córrer i un senyal real de dolor. Vegem, és normal que durant un esforç aparega de manera progressiva una molèstia, també és normal que siga en les dos cames. És eixa sensació de “ardor” que millora després d'uns minuts d'haver acabat l'entrenament o la carrera.

No obstant això, si el dolor apareix de manera sobtada i molt localitzada, seguix ací després haver-hi una bona estona d'haver acabat, si veiem que hi ha inflamació o enrogiment i a més notem que està calent llavors podem estar quasi segurs que ens hem lesionat, sobretot si l'endemà empitjora quan comencem a córrer.

En fi: Si un dolor apareix durant un entrenament no sempre significa “parar del tot”, però sí que “escoltar, avaluar i ajustar”. Que ens preocupem d'eixes molèsties no és debilitat, sinó part de la nostra maduresa com a corredors.

Cuidar el nostre cos no és una opció, és un deure per a tot corredor.

Dia 30, del viatge a la marató de València. La impaciència, un error.

     Dia 30, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia! 

Quasi amb tota seguretat en l'última setmana d'agost començaré el meu entrenament per a la marató de València, fins ara, encara que també es podria dir que estic entrenant, lo que en realitat estic fent és preparar-me per a això. Pense que fins que no siga capaç de córrer una hora ininterrompudament no val la pena calfar-se molt més el cap.

Per això, dies abans de començar, és el moment de repassar tots eixos vicis que solem cometre els corredors quan entrenem, són uns vicis que, encara que ja vells no cessen de repetir-se si no estem atents. Encara que l'experiència és un grau, també és veritat que la confiança mata.

Entre tots jo destacaria la impaciència, perquè la impaciència del corredor és tal vegada des d'on es deriven tots els altres. La clau és no tindre pressa i començar molt lentament, al ritme més lent possible, sense presses.

Si es pot definir la impaciència com la intranquil·litat per alguna cosa que no acaba d'arribar, resulta que la gran majoria de nosaltres ho som. Qui no es posa nerviós quan l'autobús tarda més del normal? Qui suporta amb tranquilitad la lenta recuperació d'una lesió? Jo almenys si que soc un impacient. I, no obstant això, sé que l'important requerix el seu temps, que els bons plats es couen a foc lent. M'agradaria saber esperar… Asseure't tranquil·lament en el sofà i solament esperar que una lesió o un dolor vaja desapareixent. Però no és tan fàcil.

La paciència no és una paraula de moda hui dia. Almenys en el món la carrera a peu. Comencem en el món de la marató i ja volem ser sub-3 hores. La paciència suposa esperar i respectar els temps. Suposa desitjar complir els terminis i no tindre més que fer que esperar. Desitjar i esperar.

Estes setmanes per a adaptar-se a la carrera a peu són una bona oportunitat per a recordar això. Exercitar-se en l'art d'esperar amb paciència. Desitjar, imaginar, tirar a volar la il·lusió pel que arribarà… sense que siga a la meua mà avançar-ho. Potser així estem més preparats per a quan arribe el moment de començar a entrenar. Potser així, esta vegada sí, entrene bé la marató.

Dia 29, del viatge a la marató de València. Objectius que no costen res.

     Dia 29, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!  

En este món de la carrera a peu existix un nou ardit, o potser no tan nou, de corredors aficionats a perseguir objectius que no costen res. Perquè aposten sempre a cavall guanyador. Es tracta d'un heroi que és un batallador de causes guanyades.

Es pot un esvarar per este món de la carrera a peu sense entregar-se enèrgicament a ell. No exposar-se als fracassos, als errors, a les decepcions, als atzars adversos, al dolor. Són formes tímides de negar l'esperit de l'esport, de no valorar la carrera a peu com un joc o competició, la pràctica de la qual suposa un entrenament i seguir unes regles. Altres vegades, es pot un trobar amb un immoderat afany de seguretat, de temor a exposar-se, a arriscar. O d'estar dominat per la peresa, per evitar el cansament i l'esforç.

Hi ha corredors extremadament modestos quant als seus dots físics, però que són esplèndids per la intensitat i el lliurament amb què viuen la carrera a peu, malgrat la limitació de les seues qualitats. I ens podem trobar amb exemples evidents en cas contrari: corredors admirablement dotats, plens de possibilitats, l'actuació de les quals mostra una pobresa confrontant amb la misèria. Corredors sense risc, sense compromís, sense il·lusió, un trist panorama de corredors sense vida.

L'esport de la carrera a peu és arriscar-se. No importa perdre una batalla si estem ben situats. Tindre esperança és arriscar-se a fracassar. Però un poc cal arriscar, perquè el risc més gran en la vida és no arriscar-se. Els que no arrisquen res, no fan res, estan encadenats per les seues pors, són esclaus d'ells, han perdut la seua llibertat.

Dia 28, del viatge a la marató de València. Afany d'aprendre

     Dia 28, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!  

Es pot parlar i escriure molt de sobre la carrera a peu i el que significa, i, no obstant això, mai es pot estar segur del que un altre corredor experimenta en córrer. Encara que estiguem corrent al seu costat, no podem endevinar que és el que està veient i sentint. Coincidim amb ell en el nivell bàsic, per descomptat. Els dos estem sentint aparentment el mateix, però ignorem el nivell on està instal·lada la percepció de l'altre. Una mateixa carrera no és la mateixa, per exemple, per a la mirada d'un corredor que va simplement a participar i per a la mirada d'un corredor que competirà.

Cada un rep percepcions distintes. No és només que vegem els mateixos carrers i els mateixos corredors i després ho interpretem de mode diferent, sinó que la percepció de cada un és filtrada pel valor i el significat que això té per a cada un. Un exemple clar de tot això és quan veiem una cosa escrita: ens costa molt mirar eixes paraules sense llegir-les; si entenem eixe idioma, és clar, no veiem uns estranys gargots, sinó que la mirada intel·ligent es resistix a detindre's en eixos signes, i va més enllà: no veu, sinó que llig, rep inevitablement una percepció elaborada, i la seua atenció es desplaça segons el significat del que va veient.

El corredor que competirà sense adonar-se analitza als altres corredors buscant la millor manera de guanyar-los i el que entrenarà simplement els veu com a corredors que tenen la intenció de passar una vesprada practicant el seu esport favorit.

Els corredors, en quasi tots els entrenaments, estem interrogant contínuament el que estem fent, i de la sagacitat de les nostres preguntes dependrà l'interés de les respostes i les nostres possibilitats d'enriquir-nos amb elles.

Al corredor amb afany d'aprendre li succeïx el mateix que al xiquet, que cada vegada és més exigent a l'hora d'acceptar una resposta. El xiquet repetix una vegada i una altra les mateixes preguntes: què és això?, per què és com és?, què fa?, per què fa el que fa?, etc., però no sempre li valen les mateixes respostes.

A més, una mateixa pregunta no significarà el mateix en els diversos moments d'un entrenament. Hi ha una etapa en què la pregunta què és això? queda contestada amb el nom de la cosa. Més avant, no obstant això, caldrà donar més explicacions, perquè el corredor espera més, necessita més, i tornarà a fer les mateixes preguntes, però llavors l'interrogant que ha de ser satisfet per la resposta serà molt més profund.

A través de la seua observació, la seua reflexió i les seues preguntes, el corredor aprén des d'un principi a mirar i entendre el món de la carrera a peu. Potser per això una de les més eficaces obstinacions d'un club de corredors és ensenyar als seus corredors a preguntar, ensenyar a buscar els seus dubtes i formular les preguntes que els ajuden a omplir eixos buits que els seus companys els obrin i que desitgen omplir.

La insensibilitat, la incapacitat d'aprofundir, encara que siga un poc en el món la carrera a peu, és una de les més amargues fonts de frustració d'un corredor, perquè es nega a si mateix tota possibilitat de ser singular, perquè dilapida totes les grans possibilitats que se li van presentant en cada entrenament amb els seus companys. Els corredors insensibles afirmen que tot això els és igual, que estan bé com estan, però si algun dia desperten ho comprendran, i veuran el que han perdut, es lamentaran amb verdader pesar.

Seria una pena que amb els anys un corredor acabara amb eixe natural i espontani desig infantil d'aprendre. Tot corredor haguera d'esforçar-se a mantindre per a tota la vida eixe noble i fecund desig d'enriquir-se amb les aportacions dels altres. Un desig que ens porta a no conformar-nos amb explicacions que fa un temps potser sí que ens semblaven suficients. Un desig que ens impedix perdre la capacitat de meravellar-nos, que ens allunya del perill de tornar-nos conformistes i insensibles. Un desig que ens impulsa a aprofundir en les coses, que exigix millorar la nostra sensibilitat, la nostra capacitat de discerniment. Potser pensem que eixa capacitat a penes pot créixer ja en nosaltres, però potser no és així. Podem aprendre a discernir millor. Podem enriquir els nostres esquemes perceptius.

 Podem guanyar en sensibilitat. Devem.

Dia 27, del viatge a la marató de València. Aprendre a fracassar.

     Dia 27, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!  

Quan s'entrena per a córrer una marató no podem dir ni descartar que no fracassarem, és més quan s'han corregut algunes ja sabrem que això succeïx.

Em sembla recordar que va ser Winston Churchill el que va dir: "L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se". Els corredors sabem que la nostra condició humana ens fa limitats, i el normal és que els que porten corrent alguns anys ho hagen comprovat ja. Per això, els que pot dir-se que tenen èxit no és perquè no fracassen mai, o ho facen molt poques vegades: si triomfen és perquè han aprés a superar eixos xicotets i constants fracassos que van apareixent, ho vulguem o no, en la vida de tot home normal. Els que, per contra, fracassen són aquells que, amb cada xicotet fracàs, en comptes de traure experiència, es van afonant un poc més.

En este món de la carrera a peu triomfar és aprendre a fracassar. L'èxit ve de saber afrontar les inevitables faltes d'èxit. És una curiosa paradoxa de la qual depén molt el gaudir de la carrera a peu. Cada frustració, cada daltabaix, cada contrarietat, cada desil·lusió, porta amb si el germen d'una infinitat de capacitats humanes desconegudes, sobre les quals els esperits pacients i decidits han sabut anar edificant el millor de les seues vides.

Les dificultats, en una certa manera, juguen al nostre favor. Quan una carrera no ens ix bé moss trobem amb la nostra limitació i, alhora, se'ns presenta l'oportunitat per a superar-nos, de donar el millor que tenim. És així, quan ens adonem que no tot ho podrem aconseguir amb facilitat, com anirem creixent com a corredors, com anirem adquirint i millorant en els nostres punts febles.

Seria una completa ingenuïtat deixar que la nostra afició a la carrera a peu es diluïra en una desesperada busca d'una cosa tan utòpica com és el desig de romandre en un estat d'eufòria permanent, o de continus sentiments agradables. El corredor que pensara així estaria quasi sempre trist, se sentiria desgraciat, i els que li envolten probablement acabarien estant-lo també.

Per això, en la tasca de ser millors corredors és molt important no caure en cap espècie de neurosi perfeccionista.

No es tracta, per exemple, d'ensenyar als corredors al fet que mai res els eixirà malament, sinó més prompte perquè s'entrene per a ser un bon corredor i procure gaudir en cada carrera, i perquè sàpia traure força de cada error i siga capaç de tornar a entrenar amb il·lusió malgrat no aconseguir la seua marca desitjada.

Perquè errors els cometem tots. La diferència és que uns trauen d'ells ensenyança per al futur i humilitat, mentres que uns altres només obtenen amargor i pessimisme. L'èxit, repetisc, està en la capacitat de superar les ensopegades amb esportivitat.

Fa pena veure a corredors intel·ligents ensorrar-se i abandonar la seua afició al primer fracàs, a aquells altres que no poden suportar una xicoteta patacada i s'afonen miserablement: el major dels fracassos sol ser deixar de fer les coses per por de fracassar.