Dia 60, del viatge a la marató de València. La recuperació

     Dia 60, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

Totes les impressions semblen dir-me que la setmana que ve ja hauré de necessitar accelerar la recuperació després d'alguns entrenaments, ja que ja necessitaran d'un esforç un poc més intens. Per això, ara, és bon moment per a repassar quins són els punts claus d'eixa recuperació.

Una de les coses més importants i que moltes vegades ens oblidem, i sobretot quan acudim a les carreres és la de continuar corrent o tal vegada la paraula més exacta seria trotant de 10 a 20 minutos a una intensitat progressivament més lenta per a accelerar la dissolució de l'àcid làctic dels músculs i la sang. Després d'esta activitat hauria de començar a realitzar un estirament de tots els grans grups musculars.

Juntament amb tot l'anterior hauríem de beure i prendre una mica de carbohidrats, en general en una carrera no hi ha problema si passem per l'avituallament de meta i per descomptat en un entrenament encara menys ja que en general estarem a casa. La intenció no és una altra de la d'ajudar al fet que el cos reemplace els fluids perduts en la suor i recuperar les reserves de glucogen muscular.

Si volem ser un poc més estrictes no tinc més que donar l'exemple d'un corredor de 70 kg, que hauria de consumir entre 50 i 150 grams de carbohidrats o siga de 200 a 600 calories entre les primeres 2 hores després de córrer per a reemplaçar les reserves de glucogen muscular.

Una quantitat de tan sols 6 grams de proteïnes, ja que més no és millor, pot accelerar la síntesi de proteïnes en els músculs després de córrer. Els costosos suplements de pólvores de proteïnes i aminoàcids no són més efectius que els aliments comuns, com, per exemple: Carn, peix, ous o un bon esmorzar amb un entrepà de truita amb formatge per a subministrar els aminoàcids necessaris.

Tot l'anterior té un problema, i és que l'hem de fer quan més ganes tenim de preguntar i sobretot de comptar com ens ha anat la carrera, i esta és una activitat tan agradable que pensar a recuperar-nos se'ns oblida, encara sort que som aficionats a realitzar les tertúlies després de córrer al voltant d'una taula.

En la nostra cultura mediterrània, en la qual tanta importància li donem a eixes reunions al voltant d'una taula sabem que el més important mai són els aliments, sinó els comensals i ací és on els corredors mediterranis fallem, i és que ens agrada la cervesa, la cervesa com ha de ser amb alcohol, el vi també amb alcohol i per a acabar no eu fem amb un café sol, sinó amb un carajillo o un “cremaet”, i si la carrera o l'entrenament ha sigut interessant ens acomiadem amb una mistela o un “vaqueret”.

Possem el cor en la taula, una taula sense estovalles individuals, sense mòbils al costat dels coberts; una taula on xarrem i compartim les carreres i els entrenaments. És a dir que ens oblidem de tot el que cal fer per a recuperar-nos.

En fi, és el que té esta cultura mediterrània, que no ens deixa ser bons corredors, però si uns corredors alegres.

Dia 59, del viatge a la marató de València. Celebrar la vida.

     Dia 59, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

En este món de la carrera a peu o almenys en el qual tinc a la meu voltant, veig que se celebren entre molts altres esdeveniments els aniversaris, per cert, abans que se m'oblide: Linda, PER MOLTS ANYS!

Em centraré este matí en eixa festa que se celebra per a recordar l'aniversari del naixement i que se sol sustentar en el fet de "complir anys". D'una manera o una altra, el nostre èmfasi se centra en l'edat i els anys o siga celebrem una quantitat i quan esta quantitat té una significació especial, la celebració és, si cap, més especial: els setze, els díhuit, els quaranta, els cinquanta, etc. i en els corredors especialment el canvi de categoria.

Personalment no soc aficionat a celebrar els meus aniversaris, ni els anys complits, el temps passat, la xifra, la quantitat… sinó que preferisc celebrar la vida, la vida com a regal, la vida com a acció de gràcies, la vida en si mateixa. Donar gràcies per la meua existència. Per això m'agrada que els meus pares siguen els festejats.

Els nostres pares mereixen que se'ls recorde i se'ls torne a festejar el mateix dia en què vam nàixer i quan solem ser nosaltres la part central de la celebració, i encara que nosaltres no ens recordem, el dia del nostre naixement els abraços, gestos de carinyo, els regals i pastissos van ser per a ells. I hui cal seguir-ho fent amb tot el nostre carinyo, particularment quan encara són presents si no és que ja descansen en pau.

Hi ha moltíssimes més raons per les quals es pot celebrar un aniversari, i és que cada aniversari té un significat de més pes que el de l'any anterior.

Per a començar celebra i agraïx amb tota la teua ànima que hàgem nascut. No som un error de càlcul, no som un fill no desitjat. Som el somni de Déu! I els cristians ho sabem molt bé.

Celebra que és un nou any complit, que vas córrer moltes carreres, vas arribar a moltes metes. Any el qual va estar ple de creixement, d'experiències, unes agradables i altres no i d'aprenentatges -tant dolorosos com gojosos- per a la teua vida. Cada aniversari significa que seguixes ací, amb vida i vida significa oportunitat per a ser cada dia millor persona i continuar corrent.

Complir anys ens recorda que encara ens queden moltes portes per obrir, molts camins per recórrer, moltes persones amb els qui coincidir, molts errors que cometre i lliçons per aprendre. Celebra que és l'inici d'eixa bella aventura la qual viuràs amb un any més d'experiència.

Celebra que hi ha moltes persones que encara seguixen al teu costat, estimant-te i acceptant-te tal qual eres. També celebra i agraïx per les que ja no estan i que potser ja no tornaran.

Celebra que cada any et sents més lliure per a estimar i per a estimar-te. Per a acceptar a la vida com ve, sense inclinacions i fent tot per transformar les teues pors en amor i en oportunitats.

Celebra que cada any eres més madura i que hui saps el que et fa feliç. Eixa maduresa t'ajuda a enfocar-te només en allò que et fer ser una persona plena, altruista i servicial. A més de que saps controlar les teues emocions i vas deixar de ser esclava de les teues passions o dels teus arravataments hormonals.

Celebra que ja no convides a festejar amb tu a persones només per quedar bé, sinó que t'envoltes de les que saps que de cor gaudixen el que tu existisques. Ja vas aprendre que qualitat i quantitat no és el mateix.

Com veus, hi ha molt que donar gràcies el dia del teu complix. Recapitula el que va ser el teu any; abraça't amb moltíssim amor i dona't les gràcies per tots els obstacles i les crisis que vas poder véncer i superar. Oblida't de nostàlgies i de tristeses, de records melancòlics. Gaudix el teu dia! Festeja la teua vida! Enfoca't en els que sí que estan i que continuen gaudint de la teua presència. Agraïx cada crida, cada missatge, cada paraula com si este fora a ser l'últim complix de la teua vida… I així cada any…

Dia 58, del viatge a la marató de València. Humilitat

     Dia 58, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

He estat pensant en les coses que ens ensenya i que hauríem de posseir tots els corredors, i si ahir vaig dir que la perseverança és molt important, m'he adonat que la humilitat també ho és.

Veig que la humilitat és necessària, però és molt difícil reivindicar-la. Ara que he d'escriure algunes línies sobre ella em trobe que no sé com fer-li publicitat. Què puc promocionar ací? a quins estímuls he d'acudir?

No em queda més remei que acudir al diccionari per a trobar-me la definició i veure si ella m'ajuda, vegem; es tracta d'una virtut que consistix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i a obrar d'acord amb este coneixement. Molt bona definició, però això vol dir que li he de dir al corredor que no és perfecte, i que ha de reconéixer les seues limitacions. Per tant, això implica que eixe corredor ha de veure en els altres corredors més ràpids no a uns competidors, sinó a uns mestres, en tant que són millors que ell en alguns aspectes.

Si jo dic ara que un corredor ha de ser humil o que és humil; què estic dient? És complicat. Em sembla que he d'enfocar-ho d'una altra manera.

Vegem, la humilitat d'un corredor, segons la meua opinió s'ha de basar en l'esportivitat que tot esportista hauria de posseir i per tant ens diu que un corredor ha de ser honest i agraït.

I és que la humilitat, en el fons, es pot reduir a ser honest amb un mateix. I ací l'esportivitat apareix com a cavall de batalla enfront de tantes situacions i corredors sense escrúpols que volen guanyar de qualsevol manera: sense respectar normes ni reglaments, sense començar amb igualtat de criteris i oportunitats, acceptant dreceres i camins més fàcils que el que l'esperit de l'esport demana. No hi ha dubte que el parany, el xantatge, el dopatge, l'engany, etc., apareixen com a enemics de qualsevol valor esportiu, i l'honestedat apareix com a veu en la consciència que ens demana denunciar-los i combatre'ls, en un mateix i en els altres.

Però a més la carrera a peu ens diu que cal viure amb una convicció moral: tot el que ocorre és veritat. De fet, quan un corredor falta a l'honestedat simulant alguna cosa que no és, suscita rebuig en els qui li envolten. És important, en la carrera a peu i en la vida, viure conscients que en molts àmbits no hi ha segones oportunitats i que els meus actes tenen conseqüències. De tal manera que no hi ha lloc per a la simulació ni per a jugar a l'amagatall. Qualsevol corredor pot patir les conseqüències d'una carrera de la qual participa: ser derrocat, frenat, penalitzat, colpejat… I si no ho accepta o s'amaga davant això, ha de ser honest i reconéixer que no està preparat per a participar en una carrera. I ja està, no s'és menys per això!!! Però el que no és honest, ni en la vida ni en l'esport, és gaudir de “la butla dels genis”, és a dir, que s'admeta d'algú uns certs enganys i carències pel mer fet de destacar.

I, acabe amb l'agraïment. Perquè és impossible ser humil sense ser agraït. I esta és una dimensió educable, és a dir, que es pot entrenar, així com la força o la velocitat. I entrenant-la es pot arribar a adquirir una nova mirada que ajude a gaudir més de les coses, percebent qui estan darrere de cada entrenament, de cada carrera, de cada organització… Són corredors i companys els esforços dels quals fan possible el gaudir corrent: entrenadors, rivals, organitzadors, voluntaris, etc. Ha de veure amb saber reconéixer-se com a criatura i no com un Déu, per a poder situar-nos en el nostre lloc i rebre amb alegria i gratitud tot el que se'ns oferix, i per a créixer així en esportivitat i humanitat.

Amb els corredors del nostre club i amb els rivals cal aprendre a no veure's per damunt ni per davall: allà on es córrega, es forme part d'un club o d'un altre, siguen quins siguen els trofeus conquistats. Per a ser més ben corredor, per a no frustrar-se per creure's més del que s'és, per a poder servir millor, per a guanyar-se el respecte dels altres, cal ser humil. I les dos dimensions estan relacionades: la carrera a peu ajuda a ser més humil, i la humilitat ajuda a ser més ben corredor.

I és que la carrera a peu com qualsevol esport en si comporta una dinàmica que convida a la humilitat: perquè ningú ha guanyat i ha sigut el millor sempre, perquè tot esportista ha viscut el fracàs i la limitació, i perquè tots –encara que l'èxit esportiu està ple d'esforç– saben que no tot depén d'ells, sinó que les capacitats físiques i mentals els van ser regalades. I és que en la vida com en l'esport es fa necessari tindre els peus ben plantats en el sòl, sent capaç de reconéixer els propis dons sense vanagloriar-se, i les pròpies fragilitats sense castigar-se.

Dia 57, del viatge a la marató de València. Perseverança

     Dia 57, del viatge a la marató de València.  

Bon dia!

Una de les virtuts de la carrera a peu i per tant una de les seues ensenyances és la perseverança, que no és una altra cosa que “mantindre's constant en la prossecució del començat…” així almenys ens ho diu el diccionari de la llengua espanyola.

I dic que ens ensenya perquè ho estem oblidant, la nostra societat està substituint-la per la “cultura d'usar i tirar” el que com ja suposareu ens està allunyant de tindre qualsevol classe de compromís durador. I entrenar una marató és sens dubte un compromís durador. Enfront d'esta nova moda, la carrera peu ens ensenya que val la pena comprometre's amb desafiaments a llarg termini, atés que la verdadera felicitat i el que dona sentit autèntic a la vida és que triem les causes per les quals barallar, els objectius pels quals treballar, els somnis que perseguir, l'horitzó cap al qual caminar… en definitiva: els projectes en els quals es fonamenta el mon del corredor.

A més, sabem que no es pot voler tot, sinó que toca triar. I tractar de comprometre's amb un entrenament per a córrer una marató aspirant a aconseguir el nostre objetiu implica, com tota il·lusió, obrir algunes portes tancant unes altres. Suposa triar entre la nostra vida de corredor i la nostra vida quotidiana, i esta elecció exigix un compromís seriós amb ella mateixa. Ací és on la carrera a peu es pot convertir en escola perquè ensenya, en primer lloc, a triar entre fins i objectius als quals s'aspira, acceptant que és necessari optar per a no córrer el risc d'acabar sense tindre res autèntic. I, en segon lloc, ensenya a lluitar per allò que es va triar orientant el temps i les preocupacions per a avançar cap a això.

Viure un compromís en la carrera peu també implica acceptar dos realitats complementàries: la rutina i la perseverança. La rutina del corredor suposa entrenar i repetir una vegada i una altra les sèries, els llargs i competicions, per a anar millorant físicament. Acceptar la rutina de la vida demana aprendre a valorar el quotidià enfront de la novetat urgent o l'estar a l'última. Perquè la felicitat gaudix amb el nou, però sap acollir i acceptar el que la vida té d'anodí i repetitiu.

I la perseverança perquè es fa imprescindible per a suportar els mals moments com són les lesions o èpoques de mals resultats. Perseverar és no escoltar eixa veu que ens murmura que no té sentit ni val la pena continuar apostant per allò que es va triar, és la veu que ens demana desistir i llançar la tovallola prometent-nos una pau fictícia. Viure la carrera a peu és aprendre a perseguir les metes triades en el dia a dia, sense fugir de les incerteses i desafiaments que es presenten. Sens dubte, la vida s'assembla més a una marató que a una carrera de velocitat, perquè toca passar per moltes etapes i algunes molt difícils de superar.

Dia 56, del viatge a la marató de València. Antiinflamatoris

     Dia 56, del viatge a la marató de València.   

Bon dia!

Des de fa molt temps es pensava que quan es produïa una inflamació en els nostres músculs per causa d'un colp havia de ser parat amb els mitjans terapèutics disponibles, la qual cosa ens ha portat a l'ús de fàrmacs antiinflamatoris que han convertit el seu ús en una pràctica habitual entre els corredors. No obstant això, els coneixements de la biologia i fisiologia de la reparació dels teixits demostren cada vegada amb més freqüència que el procés inflamatori posa en marxa els mecanismes intrínsecs de reparació i regeneració dels teixits danyats de manera traumàtica, circumstància freqüent en les nostres lesions.

Resulta que la inflamació és un conjunt de fenòmens bioquímics i cel·lulars que posen en marxa els mecanismes per a la restauració del teixit lesionat. Per tant, l'evolució d'un teixit danyat cap a la regeneració completa dependrà de quin fet bioquímic o cel·lular predomine en el focus de la lesió durant la fase inflamatòria, per este fet hauríem de començar a parlar de la regulació de la inflamació i abandonar l'anti- inflamació.

 Estem vivint el canvi de concepte d'anti- inflamació, de bloquejar els fenòmens bioquímics i cel·lulars a considerar que la inflamació que es produïx després d'un mal muscular és un tipus d'inflamació positiva que hem de començar a conéixer per a regular-la, controlar-la i reconduir-la cap als aspectes positius de la restauració d'un teixit, això és la regeneració tissular. Haurem d'anar amb compte amb els antinflamatoris perquè no detinguen l'estimulació cel·lular que ens ha de curar la lesió.

Tot l'anterior ho considere molt important perquè veig que els corredors estem recorrent al ibuprofeno o una altra classe d'antiinflamatoris no sols per a rebaixar una inflamació, sinó que ja es prenen per a poder entrenar o per a competir sense dolor pensant que així s'evitaran molèsties musculars. I esta és un costum que cada un de nosaltres ha d'analitzar amb cura i pensar que per als nostres músculs treballen bé s'han de calfar o siga s'han d'inflamar per a fer-ho i una pastilla no veurà la diferència entre la inflamació necessària perquè el muscul treballe a ple rendiment o d'una inflamació per un mal muscular.

Entre les moltes pegues que tenen quan es prenen abans o durant una carrera és que, si tenim algunes molèsties, estes s'ocultaran pel que no notarem l'aparició del dolor el que ens portarà a una lesió més greu.

I és que hem de tindre clar que el dolor muscular és un senyal d'alarma que ens dona el nostre cos i que l'amagarem en prendre'ns eixa pastilla, és com un senyal de trànsit que ens indica com hem d'actuar, no podem amagar un senyal de stop i menys encara deixar de fer-li cas.

Una vegada que estem lesionats i encara que puga sonar paradoxal, bloquejar la inflamació natural és frenar tots els processos de reparació muscular pel que tardarem més temps a recuperar-nos.

Així que: No prengues antiinflamatoris “per si de cas” abans d'entrenar o a córrer una carrera. Si has d'usar-los, que siga sempre sota la mirada d'un metge. Ah! I dona-li prioritat a lo més elemental: una bona hidratació, gel, fisioteràpia, estiraments i descans quan faça falta.

I, sobretot, fes cas al teu cos. El dolor és el nostre amic, ens està avisant d'alguna cosa que no va bé.

Dia 55, del viatge a la marató de València. Alegria.

     Dia 55, del viatge a la marató de València.  

Bon dia! 

Després de molts mesos ahir em vaig tornar a col·locar un dorsal per a participar en una carrera i estic content, també satisfet per tornar a incloure el món de la carrera en tota la seua plenitud en la meua alegria diària, i és que em faltava l'ambient i les sensacions al complet que pot donar el córrer, i això que ni tan sols guanye, encara que pecant un poc d'orgull puc afegir que vaig estar entre els deu primers de la meua categoria, en la qual per cert hi havia massa jóvens.

L'alegria no és una cosa irreal que ens arriba d'un altre món i que experimentem en fets que ja han passat. No està per a ser un trofeu que s'exposa a la nostra sala d'estar. És una virtut que reclama ser viscuda dia a dia, no com una cosa dessaborida, sinó defesa amb totes les nostres forces. I la millor manera de defendre-la és viure-la.

La dificultat ens la trobem en què és frèvola i s'ha de cuidar com a cura, per això practicar les nostres aficions i sentir-se satisfet ens recorda que estem en la direcció correcta, i serem capaces de viure-la amb aire despreocupat, la qual cosa ens donarà forces per a afrontar els moments més durs que ens anirem trobant en la nostra vida.

I és que, somriure-li a la vida és sempre bo i ens proporciona saler i saber fer. Somriure no vol dir que ens facen gràcia els acudits que ens conten, sinó que sapiem sobreposar-nos a eixos quotidians contratemps, esforçant-nos per a descobrir cada dia un nou món, no com aquell que s'arrossega queixós a l'espera de la seua jubilació. Per contra, la lluita contínua per ser millors persones ens donarà la força precisa per a mantindre'ns sempre jóvens, independentment de l'edat que vegem passar pel calendari.

Serà bo també, encara que semble obvi, viure la vida amb ànsies d'ajudar a tota persona a traure la seua millor versió, i així créixer junts en una espècie d'espiral que ens eleva per damunt dels problemes quotidians. És una banalitat: amb l'alegria succeïx que el que no la viu, la mata.

En fi, l'alegria, l'optimisme, la visió positiva ha de ser el mode habitual de considerar els esdeveniments de la vida i no sols eixes hores tan “alegres” en les quals ens col·loquem un dorsal i gaudim d'una carrera.

No ens podem deixar enganyar per eixes manifestacions aparatoses d'una falsa alegria que és merament superficial: quan busquem l'alegria en plaers passatgers, en comportaments artificials, de seguida ens adonem —passat el primer moment d'eufòria— que ací no està la verdadera alegria.

Dia 54, del viatge a la marató de València. No tinc el do de l'endevinació.

     Dia 54, del viatge a la marató de València.   

Vaig llegir en algun lloc que les preguntes tenen una força que no trobem en les respostes, sobretot si no ens responen. A res que ens parem, podem comprendre que esta afirmació té molt de cert, i que la informació que es tendix a ocultar té més d'amagar vergonyes que d'ocultar problemes de complicada solució. Amb el temps ens van ensenyant que conforme menys sapiem més tranquils caminem i menys complicacions se'ns presenten.

I esta actitud, que ens pot servir en una part de la nostra vida quotidiana, no ens servix del tot quan parlem de la nostra carrera a peu, que ha de ser pública. Quan ens enfrontem al públic, i un grup organitzat de corredors hauria de ser-ho, quan ens enfrontem a això de tots, ens agrada saber, volem assabentar-nos dels detalls i demanem la transparència més exquisida. Amb la responsabilitat de les persones que volen fer-se càrrec dels assumptes que ens afecten a tots. O no. Però pensarem bé i a considerar que el que ens mou no és la tafaneria o assabentar-nos de l'últim desastre que ens ha succeït.

Este últim esdeveniment,  més enllà de la reflexió sobre la realitat de tot el que no coneixem del nostre propi grup i l'opacitat dels nostres dirigents, pot ajudar-nos a pensar en com la informació es ve convertint en una de les principals monedes del nostre temps.

He de dir que no queda més remei que fer preguntes, que no totes les preguntes són iguals. A vegades ens sorgix una pregunta, alguna cosa ens interroga, volem saber… i ens n'hi ha prou amb una busca ràpida en el mòbil per a satisfer eixa pregunta. Poques curiositats aguanten en la nostra ment més d'una estona, de seguida són satisfetes amb molta més informació de la que podem assimilar. Este tipus de preguntes tenen un perill: i és que, a costa de ser respostes en qüestió de segons, acostumen als nostres desitjos a moure's a eixes velocitats.

Hi ha una altra classe de preguntes, les importants, les que no poden ser respostes amb un clic. Són preguntes que operen a un ritme distint i tenen a veure amb el més profund de les persones i de la vida. Què vull fer amb la meua vida? Per què hi ha alguna cosa que sempre mossega per dins dient que podria fer alguna cosa més?

Eixes preguntes són difícils de formular. A vegades queden ací, en un racó de la nostra vida, però mentres romanen vives són com unes brases que es tornen a encendre cada vegada que la vida les bufa. Eixes preguntes ens fan humans i són tan importants com l'aire que respirem… a vegades també igual d'oblidades.

En este món de la carrera a peu també existix com en la vida moltes coses que succeïxen al nostre voltant que ens obliguen a preguntar, són preguntes, les respostes de les quals ens obliguen a decidir entre dos opcions: o ens fiquem i ens enllardem; o callem i ens quedem a un costat, fent realitat aquella frase de ser amo de silencis i no esclaus de les meues paraules.

Costa un poc posicionar-se o almenys a mi em costa, perquè existixen punts de vista diferents i perquè com a corredor tracte amb corredors que pensen una cosa i amb els que pensen la contrària. Al final, en algunes ocasions, ja siga per no estar segur o per por, decidisc callar-me. Però això no significa de deixe de pensar.

A què es pot atribuir eixa carència d'una major demanda de responsabilitats dels nostres corredors cap als que ens dirigixen? Pense que una gran part del nostre club, no sentint-se molt responsable ells mateixos dels assumptes de tots, no sap o no s'atrevix a atribuir la part de responsabilitat que els correspon als seus dirigents. El corredor exigiria més, i millor, si s'exigira més a si mateix.

Em sembla clara el tipus de confiança que genera entre els corredors els seus dirigents. Però quina confiança tenen depositada eixos dirigents en els seus corredors? De fet, pense que confien, però al seu mode. Tenen el tipus de confiança de qui confia que tenen la seua aprovació; i és evident que ara com ara la tenen. No confien a penes que els corredors participen i debaten pel seu compte sobre els assumptes del grup; perquè creuen que, en eixe cas, entrarien en el terreny que consideren com el seu propi.

Tota eixa llarga entrada ve al cas per la falta d'informació que tenim, no sabem i volem saber. Al no tindre el do de l'endevinació m'és difícil opinar sobre el que succeïx en el món de la carrera a peu que m'envolta, en eixe món de corredors amb els quals em relacione cada dia.

Dia 53, del viatge a la marató de València. Eixa és una pregunta crucial.

     Dia 53, del viatge a la marató de València.   

Ja sabeu que fa uns dies vaig posar algunes pegues a la teoria del VO2máx i a la del llindar de lactat, així que hui donaré un enfocament diferent de l'entrenament per a la marató.

Fa alguns anys que vaig llegir que els corredors podrien usar diferents quantitats d'oxigen mentres corrien a la mateixa velocitat, això sembla evident, però crida més l'atenció si això succeïx en corredors amb una corpulència igual i un VO2máx pràcticament el mateix. I això és molt important ja que el corredor que est usant menys oxigen tindrà un rendiment millor en la marató.

Posaré un exemple, pensem que estic entrenant amb un amic a 6 minuts el quilòmetre, i tenim el mateix VO2máx, posem de 70 ml/kg/min. Vist així seria de suposar que els dos estiguérem fent el mateix esforç ja que tenim el mateix VO2máx, i que tindríem el mateix ritme de carrera a nivell de VO2máx.

No obstant això, en una volta a peu ell pot fer-la a un ritme de 5 minuts el km, mentres que jo, en un dels meus dies bons el puc fer en 5’ 30’’. Però si tenim el mateix VO2máx, per què és ell molt més ràpid que jo? La resposta que ens donen els fisiòlegs és l'economia de carrera.

Els fisiòlegs diran que el meu amic és més econòmic que jo. En qualsevol ritme de carrera, els seus músculs consumixen menys oxigen que els meus. Això significa que fa menys esforç i gasta menys energia en córrer al nostre ritme de 6 minuts per quilòmetre del que jo necessite. Pel que, en utilitzar menys oxigen per a qualsevol ritme, també és capaç d'aconseguir un ritme superior a VO2máx.

L'economia de carrera és similar a l'estalvi de combustible en un cotxe. Si el seu cotxe obté més quilòmetres per litre del que jo obtinc, llavors, a qualsevol velocitat que vaja estarà usant menys gasolina que jo.

Què fa al meu amic més econòmic que a mi? Per desgràcia, els fisiòlegs no estan segurs. Diverses teories han aparegut, però cap ha sigut provada. Uns certs estudis suggerixen que pot estar relacionat amb la distribució dels tipus de fibres musculars que un atleta posseïx, fibres lentes i ràpides. A més, els fisiòlegs tampoc poden dir-nos exactament com millorar l'economia de carrera. Sabem que l'economia de carrera sembla millorar lleugerament amb l'entrenament, però els tipus específics d'entrenament que la milloren són només suposicions fins hui.

En qualsevol cas, algun factor que no siga el consum d'oxigen està funcionant ací. Este factor o factors no identificats estan jugant un paper molt gran en el rendiment. Crec que va resultar enginyós per als fisiòlegs lligar estes incògnites de nou a VO2máx. Ells necessitaven una manera de donar compte de corredors amb VO2máx. més baixos deixant arrere a aquells amb majors VO2máx. i el concepte de "economia de carrera" s'ajustava perfectament. Com que la causa de les diferents economies de carrera no es coneix, els fisiòlegs podrien emprar este concepte i encara proposar que el consum d'oxigen fora el verdader límit de la capacitat de resistència.

Ara arribem a la gran pregunta. És vàlid el concepte d'economia de carrera i es relaciona este amb el VO2máx? En primer lloc, no hi ha dubte que existix una variació considerable en el consum d'oxigen en qualsevol grup de corredors. Eixe fet no es discutix. Està l'economia de carrera relacionada amb el VO2máx? Només perquè el meu amic utilitza més o menys oxigen que jo per a córrer en algun ritme, no significa que el consum d'oxigen estiga limitant el seu rendiment.

L'economia de carrera està controlada per un factor o un conjunt de factors desconeguts. Són estes incògnites les que determinen el ritme al qual es corre en qualsevol nivell de consum d'oxigen.

Els fisiòlegs diuen que si puc millorar la meua economia de carrera correré més ràpid i ho faré sense cap millora en el meu VO2 màx. Es podria millorar el rendiment mitjançant la millora de l'economia de carrera i mai millorar el meu VO2 màx. Si ens parem a pensar en això durant un minut, és com si el VO2 màx. no fora important, només l'economia de la carrera.

No ens suggerix això que qualsevol que siga el factor o factors que controlen l'economia de carrera, és lo que em limita en les voltes a peu i més enllà, en lloc de VO2máx o el llindar de lactat? Considere que haver vinculat l'economia de carrera al VO2máx. els ha permés als fisiòlegs continuar centrant-se en el VO2 màx. i el llindar de lactat i els ha mantinguts fora d'una exploració adequada d'altres idees sobre les limitacions de rendiment.

El principal contra-argument que es pot fer és a dir que si s'augmenta el VO2máx. o el llindar de lactat serà un corredor més ràpid, i llavors no hauria de preocupar-se per l'economia de carrera. La meua resposta a este argument és fer esta pregunta; Augmentar el meu VO2 màx. o el meu llindar de lactat em fan un corredor més ràpid o fer-me un corredor més ràpid augmenta el meu llindar lactat i / o el meu VO2 màx.?

Eixa és una pregunta crucial.

Dia 52, del viatge a la marató de València. Les coses no són blanques ni negres, que no!

     Dia 52, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

En este món de la carrera a peu no cal pretendre l'objectivitat absoluta. Tal vegada el corredor no està capacitat per a això. Ja que una part important de la nostra veritat és també el desig, l'anhel, l'educació i els nostres somnis. Una part de les nostres certeses es basen sobre moments viscuts, sobre experiències, sobre instants que emmagatzemem en la ment i el cor.

I ací apareix una tensió entre el que ens és propi i el que es troba fora de nosaltres. Entre el que hem experimentat i el que llegim i ens aconsellen. Entre el que comprenc i el que se m'escapa. Entre el que ara em pot semblar possible i demà em pot semblar inassolible i absurd.

No us passa que vegades veiem les coses de distinta manera segons en què moments ens trobem?

Si és que és així, els corredors estem plens de tensions, i en esta dialèctica ens fem i creixem.

No existix cap teoria ni sistema d'entrenament que no tinga “pros” i “contres”, és que no hi ha llum que no projecte ombres… I és que així som, genials i amb deficiències, brillants i amb enormes llacunes. I no dic que no hi haja moltes coses en nosaltres que podem canviar, polir o millorar… però hem d'evitar eixes concepcions ideals que rebutgen el “fosc” com si només hi haguera llum, que neguen el que no agrada com si només existiren coses bones. Molts dels aspectes que a vegades intentem canviar, rebutjar o ocultar, són part intrínseca de la nostra persona i no poden ser canviats sense perjuí de l'altra cara de la mateixa moneda, amb la qual segurament estem contents o fins a orgullosos. No hi ha virtut que no vaja acompanyada del seu defecte, i sobretot no hi ha defecte que no puga ser viscut en la seua potencialitat positiva.

I és que en la carrera a peu les coses no són blanques ni negres, que no!, que la carrera a peu no és així!… Per això propose que deixem el blanc i negre per a les pel·lícules antigues i mentrestant gaudim d'una amplíssima i preciosa gamma de grises, no tan efectius, però molt més reals.

Dia 51, del viatge a la marató de València. L'àcid làctic.

     Dia 51, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia!  

Acabava l'altre dia deixant en l'aire la pregunta: si el VO2máx. no és el factor limitant, llavors, quin és? I ara és un bon moment per a començar a respondre.

La lògica em diu que són els músculs, almenys és la meua manera de buscar una resposta, ja sé que va en contra d'una gran majoria d'opinions, però crec que és la contractilitat dels músculs i no la nostra capacitat d'oxigen és el que m'impedix anar més ràpid.

Este matí sense anar més lluny ho he pogut comprovar en intentar realitzar les sèries, he augmentat la meua velocitat i mentres les meues cames començaven a bloquejar-se les meues pulsacions a penes augmentaven, eren els músculs de les meues cames els que m'impedien anar a 5’ 30’’ mentres que els meus pulmons a penes s'estaven esforçant, ja es també que no ho feien a causa del fons que tinc de tants mesos de bicicleta el que d'alguna manera confirma la meua resposta.

Per a explicar això molts fisiòlegs i entrenadors han trobat la solució en el llindar de lactat, és a dir els problemes que ens genera l'àcid làctic en els nostres músculs, però què és el llindar de lactat i què significa?

Si mirem el nostre cos veurem que té 3 maneres de produir energia, i curiosament només un d'ells, el sistema aeròbic, utilitza l'oxigen. Els altres dos no requerixen oxigen per a produir energia. El que ens crida l'atenció a molts corredors és que el lactat és un subproducte de la producció d'energia sense oxigen. Per tant, a mesura que la intensitat de l'exercici augmenta, la quantitat de lactat també augmenta.

Els fisiòlegs van observar en proves de laboratori, que a mesura que la velocitat de carrera augmenta, de la mateixa forma ho fan les concentracions de lactat en sang. Van observar a més que, per damunt d'una certa velocitat de carrera, els nivells de lactat semblen pujar molt més ràpidament. Això ha sigut anomenat el llindar de lactat, punt de viratge de lactat, o llindar anaeròbic. Però clar, el nostre objectiu per a córrer la marató és córrer de manera aeròbica pel que no ens hauria de molestar l'àcid làctic.

L'explicació d'este sobtat augment de lactat va ser que el subministrament d'oxigen als músculs no era suficient per a satisfer les seues necessitats (de nou VO2máx.). Els músculs es tornaven cada vegada més "anaeròbics" i, al seu torn alliberaven lactat cap al torrent sanguini.

Els fisiòlegs també van observar que, amb l'entrenament, els corredors eren capaços d'augmentar la velocitat a la qual podien córrer abans d'arribar al seu "llindar de lactat". I va ser a partir d'esta explicació que durant molts anys els corredors pensem que el lactat era una cosa dolenta. Pensàvem que això era el que causava la sensació de "coïssor" que sentim en els músculs en córrer de manera intensa i que causava que els músculs es bloquejaren quan la intensitat es tornava massa alta. També créiem que era la causa per la qual els corredors sovint experimentem dolor muscular d'un a dos dies despres d'un entrenament dur. Estes creences han sigut totes refutades: l'àcid làctic no fa cap d'eixes coses dolentes. Així i tot, hi ha un munt d'entrenadors, corredors, i escriptors que encara prediquen que el lactat és una cosa dolenta.

Per això torne a posar en dubte tots els entrenaments que intenten millorar el nostre llindar de lactat, en fi, a on em porta tot això? Doncs que el meu cos produïx lactat tot el temps, i a mesura que la intensitat de l'exercici augmenta, també el fa la seua concentració de lactat. Això és bastant més cert. Els nivells de lactat fins i tot s'han utilitzat com una mesura bastant precisa del rendiment de la carrera. No obstant això, el lactat no és un factor limitant en el meu rendiment el dia de la marató. Així que esta és de nou la pregunta. Si el lactat no limita el meu rendiment en la carrera, té sentit emprar un programa d'entrenament centrat en la modificació dels nivells de lactat? Necessite millorar el meu llindar de lactat, si els nivells de lactat no m'impedixen córrer més ràpid? No deu en canvi, el meu entrenament millorar aquells factors que limiten de veritat el meu rendiment? Si els meus nivells de lactat milloren com un subproducte dels meus entrenaments, això està molt bé, però no ha de ser el meu principal objectiu.

Torne a acabar esta entrada i comprove que no hem avançat molt en el tema que de veritat ens interessa, com entrenar la marató.