Dia 6, del viatge a la marató de València. Descans actiu.

     Dia 6, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

Ahir va ser el primer dia de descans d'este entretingut entrenament per a la marató de València, però dir descans ho és en part, perquè va ser un descans actiu. Em vaig anar a rodar amb la bicicleta.

No enumeraré ara els beneficis que produïx el descans en un entrenament, ja el faré més avant, supose, i no obstant això si que m'agradaria fer una puntualització.

Una clau interessant és adonar-nos que un entrenament es pot considerar com un treball, però un treball que té un caràcter de “mitjà”, és a dir: es treballa per a alguna cosa, aconseguir un estat de forma. Entrenar no és una fi en si mateix. Per contrast, la paraula “descans” ens convida, i quasi obliga, a mirar quins són els “fins”, quin és el “per a què” dels nostres esforços. En este sentit sí resulta raonable parlar que ahir sí que “vaig descansar”, encara que em vaig anar a fer un volt amb la bicicleta. El descans d'ahir no és deixar de córrer sinó canviar el “mitjà” per a aconseguir el mateix fi.

No es tracta de descansar perquè estiguem cansats per culpa de l'entrenament, eixe descans ja arribarà, és a dir l'esgotament de les nostres forces encara no és present. Hui dia s'identifica el dormir amb el descansar i estos termes són distints. Existix d'una banda el descans passiu (dormir, prendre una migdiada) i per l'altra el descans físic actiu: realitzar d'activitats físiques que ens ajuden a aconseguir la fi pel qual entrenem.

Dia 5, del viatge a la marató de València. La “eufòria del corredor”.

Dia 5, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Hui primer dia de descans, han sigut quatre dies seguits, ahir, igual que tots els dies d'esta setmana, el meu entrenament és senzill, vint minuts a ritme lent, ja que el primer objectiu a complir per a arribar a València en les condicions mínimes per a córrer la seua marató és córrer quaranta minuts de manera consecutiva i el segon objectiu córrer una hora sense parar.

Per a arribar als quaranta minuts m'he proposat fer-ho en tres setmanes, augmentant deu minuts cada una d'elles amb cinc dies de carrera a peu, després per a arribar a l'hora hauré d'anar amb un poc més de cura i augmentaré en cinc minuts cada setmana. Cal tindre en compte també que cada tres setmanes seguides d'entrenament he de realitzar una setmana de recuperació.

Així podria dir que durant les quatre setmanes que venen tinc l'entrenament ja tancat, ara falta complir-lo perquè cal estar atent a l'excés d'eufòria.

He de cuidar amb molta atenció eixa eufòria que em pot fer participar en una carrera com la d'ahir sense estar en les condicions adequades per a fer-ho, encara que en la carrera d'ahir l'eufòria no haguera sigut suficient ja que amb la calor que feia no crec que haguera corregut. Pense que el meu sentit comú m'ho hauria impedit. Soc de l'opinió que un corredor popular no ha d'exposar-se a un perill tan gran per a la seua salut per a practicar un entreteniments tan bo i saludable com la carrera a peu i que tant de benefici ens dona.

Però la carrera es va celebrar i els nostres corredors van córrer eixe risc, i els va ser molt bé, cinc van pujar a l'escenari i, el van fer tres en l'escaló més alt, un en el segon i un altre en el tercer, tot un èxit sens dubte. És clar que el nostre nivell es troba a una bona altura.

Per culpa d'eixe bon nivell és pel que he d'estar encara més concentrat a controlar l'excés d'eufòria. Que és una “malaltia” que ataca principalment al corredor que comença, ja que pot succeir i de fet succeïx en la majoria dels casos. En la carrera a peu després d'uns dies entrenant en la que hem superat la fase en la qual les nostres cames ja s'han adaptat i el nostre cos ja no presenta símptomes d'un excés de cansament, som conscients del progrés que hem obtingut i ens ataca el “virus” de la “eufòria del corredor”.

Succeïx, llavors, que ens saltem algunes etapes del nostre entrenament amb l'afany de millorar més ràpid i deixem anar la duració de l'entrenament i la seua intensitat. I cal tindre paciència i tindre present que la millora en la nostra condició no és directament proporcional a la quantitat de quilòmetres que recorrem, ja que una quantitat de quilòmetres X a una intensitat X ens dona una millora I, però doblegant X no dobleguem I, i el risc de patir lesions i sobre entrenament sí que ho fa.

Els temps perquè el nostre cos s'adapte són llargs i cal recórrer-los. 

Dia 4, del viatge a la marató de València. “De què parle quan parle de correr”

     Dia 4, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Ahir, mentres acabava d'escriure em vaig recordar d'un llibre que tenia en algun lloc de Haruki Murakami amb el títol de: “De què parle quan parle de córrer”. Ho vaig buscar i ara ho rellegiré perquè me done algunes idees.

La qüestió és que en l'entrada anterior no especifique de què parlar mentres es corre, ja sé que es pot parlar de tot i que hauria de ser així, no obstant això, el món dels corredors a peu que ens envolta té tantes coses que comentar que no es fa necessari intentar resoldre la majoria dels problemes que té la resta del món, només amb els nostres tenim ja bastant per a ocupar totes les hores d'entrenament.

En realitat, no és complicat buscar molt per a tindre converses amb nosaltres mateixos sobre el món dels corredors a peu. Principalment podria resumir els temes en quatre apartats. En pertànyer a un grup bastant nombrós de corredors ja consolidat ens apareix la faceta d'organitzador, la de promotor, la del simple corredor i la labor de liderar la carrera a peu en el nostre entorn.

A l'ésser els organitzadors de diversos esdeveniments esportius ens trobem amb qüestions diferents de les que aconseguixen al simple corredor. En tindre la quasi obligació de promocionar el nostre esport augmenten els enfocaments des d'on mirar la carrera a peu. En ser corredors tenim també tot un món d'entrenaments, alimentació, material, tàctiques, tècniques i de carreres per davant. I, a l'ésser la imatge de la carrera a peu en el nostre entorn tenim la necessitat de donar una bona imatge de la carrera a peu amb tot el que això representa.

Molts temes i molt divertits alguns d'ells. És veritat, i és així, que molts dels nostres corredors són de l'opinió que s'ha d'expressar tot el que portem dins sobre qualsevol d'eixes qüestions, i a no guardar-nos res. Què és bo deixar clar el que ens molesta d'elles. Perquè si no, allò que callem s'anirà fent bola i acabarem explotant. Perquè mereixem que se sàpia el que pensem.

No obstant això, no seria també bo callar-nos de tant en tant? Em referisc a fer callar unes certes crítiques que portem dins: crítiques a institucions, companys, maneres d'entendre la realitat, projectes…

Això no implica resignar-se a ser espectadors cecs, ni fingir que tot val, que no hi ha veritat, ni bé. Tampoc és convéncer-nos que “calladitos” no molestem i estem més bonics. Ni renunciar a parlar les coses amb qui les puga solucionar.

Amb totes les coses polèmiques que passen al nostre al voltant, sembla que només hi ha dos opcions: o et fiques, i t'enllardes; o calles i romans al marge, fent veritat això de ser amo dels meus silencis i no esclau de les meues paraules. Al final, si decidixes callar-te no significa que deixes de pensar. No pots fer-ho sense ajuda exterior, no hi ha manera de desconnectar el nostre cervell.

Moltes vegades és més fàcil baixar els braços i parlar de temes indiferents. Això se'ns dona bé, encara que no és el millor.

És temps de posar un poc de criteri, que no valga tot, de no deixar-nos portar per solucions a curt termini que només servisquen a uns quants. És temps de discerniment, de respostes raonades, de més profunditat i menys respostes improvisades. calle, però no calle.

En fi, m'entrenaré ara, encara que havia quedat que ho faria en el calfament de la carrera d'Ador, però esta vesprada farà massa calor.

Dia 3, del viatge a la marató de València. Perquè parlar mentres correm?

     Dia 3, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Comentava ahir que el millor sistema per a mantindre un ritme lent i tranquil era el de mantindre una conversa, es tracta del millor i més senzill mètode per a la carrera lenta, sempre que córregues acompanyat, sinó tindrem un problema si ens portem malament amb nosaltres mateixos, d'ací la necessitat de córrer en bona companyia si es vol preparar en condicions una marató.

L'explicació senzilla del perquè això és així la podria resumir en què segons anem accelerant el nostre ritme la freqüència de la respiració va augmentant i per tant la duració de la fase d'espiració es reduïx tant que ens impedix parlar. La quantitat d'aire que inspirem i espirem va augmentant amb el nostre ritme i el seu motiu principal quan correm és perquè augmenta la quantitat de anhidrid carbònic en la nostra sang, i el per què ens succeïx això és una resposta que es mereix una explicació més tranquil·la en una altra ocasió.

La qüestió que volia remarcar hui és que si en els nostres músculs es produïx molt poc àcid làctic i en la sang el nivell de anhidrid carbònic és baix la respiració és tranquil·la i es pot parlar fàcilment. Però si la velocitat de la nostra carrera augmenta ho fa també l'àcid làctic, i si creix el anhidrid carbònic en la nostra sang també ho farà la nostra respiració, i la duració de l'espiració, que és quan es trau l'aire i amb ell els sons, es reduïx tant que no es pot emetre cap so.

És per tot l'anterior pel que quan correm i podem parlar tranquil·lament (és a dir que ens permet pronunciar frases senceres) significa que no estem fent un esforç significatiu. Si no podem parlar és tot el contrari. He d'afegir que tot l'anterior té molta importància en els primers dies i que no es passa ràpidament d'un nivell de respiració tranquil·la a una velocitat més alta d'un dia per a un altre.

En estes primeres setmanes té molta importància el poder parlar mentres es corre, la qual cosa ens presenta un altre divertit problema, de què parlem? de què parlaré hui amb mi mateix?

En fi, si les meues converses amb mi mateix tenen alguna cosa a veure amb este món de la carrera a peu que m'envolta, que de segur que ho tindran, ja us les aniré comptant.

Dia 2, del viatge a la marató de València.

     Molt bon dia a tots!

Dia 2, del viatge a la marató de València. 

D'ací a uns minuts realitzaré el segon entrenament per a la marató de València, el d'ahir va anar bé, vint minuts a un ritme suau, que repetiré esta setmana amb l'objectiu d'anar augmentant fins a arribar a l'hora de carrera contínua, llavors l'entrenament ja canviarà de nivell, ja serà un poc més divertit. De moment carrera lenta i curta.

Vinc de molts mesos de bicicleta i, el ciclisme, tots ho sabem, té en comú amb la carrera a peu l'entrenament de l'aparell cardiocirculatori i el respiratori, a més de que ja sabem el que significa un exercici prolongat i coneixem els efectes que té en el nostre cos esta activitat, i sobretot la facilitat que es té en el consum de greixos per a transformar-los en energia.

És a dir, no comence des del no-res. Es podria dir que ja posseïsc una base sobre la qual he de començar a construir l'entrenament de la marató.

La dificultat de canviar el ciclisme per la carrera a peu es troba en què els músculs, els lligaments i les articulacions de les nostres cames no estan preparats per a suportar una carrera a peu molt llarga. I és ací on em trobaré amb la part més divertida de l'entrenament per a la marató de València.

El major problema per a fer el canvi me'l trobaré, com no, en els músculs de les cames que s'han d'habituar a treballar excèntricament, és a dir els músculs encarregats de l'acció de “frenada” en el moment del contacte amb el sòl que han d'habituar-se a fer-lo.

D'altra banda, estos primers dies l'entrenament són senzills, ritme lent o siga un ritme en el qual es puga mantindre una conversa tranquil·lament. Tots hem experimentat que quan augmentem el ritme de carrera la nostra respiració s'entretalla i ens costa parlar i, de moment he d'evitar que això succeïsca.

En fi, anem per segon dia d'entrenament.

Només el primer pas és el que costa?

     Molt bon dia a tots!

Salut a tots vosaltres, honrats corredors que us agrada córrer, siga el que siga el tipus de carrera a peu que preferiu, i salut també a vosaltres, els crítics (per als qui estes entrades seran de triple profit); salut, sí, i totes les altres coses que puga donar-vos sense costar-me res. Si desitgeu conéixer com intentaré córrer la marató de València només heu de tindre paciència per a llegir.

Després d'uns mesos, tal vegada massa, en els quals m'he dedicat a la pràctica d'eixe germà de la carrera a peu que és el ciclisme, torne a calçar-me unes sabatilles de córrer. Hui acabe de realitzar el meu primer entrenament, el meu primer pas d'un llarg viatge cap a la marató de València.

I he de contradir als que sense pensar ni reflexionar són tan aficionades a animar a les persones a córrer una marató amb frases de l'estil de “Només el primer pas és el que costa”, frase que és una veritat a mig fer i que ha causat i continua causant molts maldecaps i sobretot de cames als maratonians.

“Només el primer pas és el que costa”, ha sigut repetida en tantes ocasions i per tants motius amb un embafador content per una gran quantitat de gent la missió de la qual sembla que siga la de trastornar i pertorbar la tranquil·litat de les persones que no tenen en el seu interior l'esperit aventurer necessari per a emprendre una empresa com l'entrenament d'una marató, que necessitarà de grans dosis d'esforç i sacrifici.

Va amunt -anima un amic corredor- i correrem! Comencem a entrenar una marató, que no siga només una ximple fantasia! I així el pobre corredor que gaudix de les seues carreres matutines torna de nou a estar presoner d'un entrenament, el pobre corredor que espera amb il·lusió la carrera del cap de setmana ha de xafar en el seu lloc l'asfalt amb eixos llargs recorreguts que es fan avorridíssims. Amb això queda satisfet l'amic del nostre corredor, sabedor que aconseguirà un adepte més a la marató, que li farà entrar en un món de lesions i sobreesforços. I sempre que l'entusiasta de la marató aconseguix el seu propòsit, és comú que continue amb frases com ara: “El principi és la mitat de la batalla”; o “Cosa començada, casi acabada”; o com la primera; “Només el primer pas és el que costa”.

D'això cal deduir que en el cas de la marató estos proverbis que es recolzen en esta classe de metàfores són usats per maratonians que necessiten reflexionar un poc més sobre el que representa una marató ja que fins on jo arribe, l'expressió “metàfora” no és sinó un mode, més llarg i en grec, de dir “mentida”.

Certs corredors que saben que exposar la veritat nua seria tediós o desagradable recorren comunament a estes metàfores, i eixos corredors són gent deslleial que desitja adquirir subtil i injusta influència sobre el nostre pobre corredor.

Per a provar la fal·làcia d'eixes metàfores em centraré en la primera: “Només el primer pas és el que costa”. Moltes coses en una empresa són difícils després del principi, com sabem per experiència qui haja corregut una marató, i a més mai és possible recordar el “primer pas” amb precisió. És veritat que en algunes ocasions sí que hi ha molta dificultat en el començament, com a redactar les primeres línies d'una redacció, però no en l'entrenament d'una marató.

El primer entrenament es fa agradable i pensant en les musaranyes; i el que es fa sentir a les cames i sobretot al cap és l'entrenament número trenta. Però jo sé, i els maratonians saben, i el què ens ha dit aquella frase sabia (per desgràcia) quina classe de cosa descoratjada i artera feia en dir-nos-la. Perquè esta ve a ser com obligar-nos a sentir una veu en el nostre interior que ens diguera: “Bé sé que eres incapaç de començar res”. I, si no, què has fet? Ja portes cinc anys corrent i no has corregut ni una mitja ni una marató. Qué fas en el món de la carrera a peu? Res, perquè eres insuportablement peresós, i (cosa pitjor) eixe és el teu destí. Per a tu els començaments són barreres insuperables. Què hi ha d'aquell 10K en el qual volies baixar de 45? Per què fins i tot no baixes de 4’ 30’’ minuts el quilòmetre? Perquè no eres capaç de començar a entrenar de debò. Ací tens als teus companys i companyes, amb molta menys experiència, pujant al podi en moltes carreres. I tu, en canvi, qué fas?

Així, ens trobem en el dur tràngol que significa començar, pensant que el més dur ja està passant i a les poques setmanes ens adonem que no és així, i ens entra el descoratjament, l'enuig, la irritabilitat i també comparacions tan diverses com la gent que acudix a veure un espectacle com és la marató. Mirem l'exemple de la vida de l'home, on ens trobem amb la dificultat de nàixer, la dificultat de morir i la dificultat de la Gran Permuta.

La Gran Permuta? Què és la Gran Permuta? Us preguntàreu. Perquè no tinc temps per a explicar-ho, perquè això ens conduiria a una discussió astrològica, i després potser a una qüestió de ciència física, i al final potser vosaltres pensaríeu que soc un heterodox i em miraríeu malament.

Mes, com anava dient, eixa dificultat de començar és imprecisable, i entra en la naturalesa de les coses, i s'advertix de manera molt especial en l'Art de la Marató. En tota Marató existix la Dificultat de començar, la Dificultat d'arribar al punt crucial (que és la Gran Permuta de la carrera a peu) i la Dificultat de concloure.

I, ara, us preguntàreu una altra vegada; què és, en una marató, la Gran Permuta? I, ara si que us puc dir que és el moment en què el corredor s'interessa, s'endinsa en el món de la marató i desitja continuar entrenant-lo.

I després se'ns presenta la dificultat de concloure i, si no veieu quina dificultat pot haver-hi a concloure un entrenament de marató, prova que mai heu entrenat ni corregut cap. Perquè res en l'entrenament d'una marató és tan difícil -res, ni tan sols l'elecció del tipus d'entrenament- com acabar-lo. D'ací ve que només els que són maratonians, que es troben per damunt dels entrenaments comuns, estiguen exempts de fatigues en la conclusió de la marató.

Però no m'interessa hui i ara el final de la marató, sinó el seu començament; i garantisc que el principi de qualsevol entrenament de marató és difícil, encara que resulte laboriosa l'explicació de tal dificultat. Més diré, i és que una discussió interminable sobre la dificultat de començar a entrenar constituïx un pèssim auguri per a la seua continuació, i un gastat subterfugi en el millor dels casos.

Així, per què -en nom de totes les coses comunes, habituals i decents- no llançar-me d'una vegada, sense més marrades?

Día 56 del viaje a Roma. Moncofar --- Pinedo. Domingo 25 de mayo de 2025.

 “Dicen que los viajes ensanchan las ideas, pero para esto hay que tener ideas”. (G. K. Chesterton)

    Día 56 del viaje a Roma. Moncofar --- Pinedo.

    Domingo 25 de mayo de 2025.

    Distancia: 60,86 km.

    Desnivel positivo: 184 m.

    Velocidad media: 16,6 km/h.

    Penúltimo día del que ha sido un gran viaje, y aunque “hasta el rabo todo es toro”, como suele decirse, cruzar Valencia ya significa estar en casa. 

    Hay que llegar a esta altura del viaje para poder mirar atrás y poder verlo con otros ojos. Es ahora en que vemos cerca el final cuando ya sabemos que todo pasa, en este momento es cuando quizás ya tarde, recuperamos su esencia, esa misma esencia que nos ayuda a releerlo en su justa medida. 

    Ahora ya lo podemos comprender todo. Cuando imaginamos un viaje lo solemos hacer desde una doble perspectiva. Esa a la que, por ser tan realista o por ser demasiado imaginativa, le cuesta encontrar el punto de vista desde donde percibirlo en su justa medida. Trabajo complicado, ya que un  viaje se confecciona, a partes iguales, de sensatez y de ilusiones. 

    Sólo ahora, cercano ya el final, puedo mirarlo y ver un poco más allá de lo que siempre tuve claro. Ahora ya se con seguridad donde se encuentra una de las claves de un buen viaje en bicicleta: no hay que ser un gran ciclista para hacer un gran viaje cicloturista. 

    No hace falta una forma física extraordinaria. Con poca es suficiente. Sólo necesitamos escuchar nuestro cuerpo y dejarnos guiar por él. 

    Todo gran viaje no es más que la suma de muchos pequeños retos, asequibles para cualquier persona con un poco de sentido aventurero que sienta la necesidad de transformar sus sueños y anhelos en una realidad nueva que necesita. La receta es sencilla y los ingredientes los tenemos todos: voluntad, amor a la vida y deseo. 

    Hoy, a fuerza de viajes y de alegres contratiempos, ya soy capaz de salir de mi zona de confort sin demasiados problemas. Hoy ya puedo darme cuenta de que, detrás de cada contratiempo, hay mucho más que un orgullo maltrecho. 

    En cuantas ocasiones hemos llegado a pensar que habíamos perdido la batalla, que habíamos fracasado en el viaje. ¿Quién podría imaginar que podría realizar un gran viaje? Porque sin darnos cuenta y a golpes de contratiempos, hemos ido asimilando y transmitiendo, la olvidada y, a la vez, necesaria pregunta. Una pregunta que se encuentra en las mentes y los corazones de las personas. Oculta, punzante, implacable, certera, sólida.

    Y, sobre todo latente. A la espera de que aparezca, de nuevo, otro acontecimiento o viaje para ser devuelta a primera línea. 

    Sí, amigos míos, lo contrario y opuesto a la razón, lo que no tiene sentido, lo ilógico. Es el único camino a seguir para un ciclo viajero que decide hacer frente a lo evidente ante el resto de las personas: su edad, su forma física y su fragilidad. 

    Sí, querido amigo, el absurdo. El único camino a seguir para un ciclo viajero que ya ronda las siete décadas de vida y que un día de locura decidió subirse a una bicicleta y emprender viajes. 

    Todos aquellos de vosotros que dedicáis una parte de vuestro tiempo para intentar acercar a este presente, maltrecho y mal compuesto, a esas quimeras que desde la antigüedad los hombres soñaron, entenderán que, al igual que yo, se deben perder muchas batallas para ganar finalmente la guerra. 

    Y no hay mayor guerra que la del problema de la Conciencia. 

    Construiremos, como buenos hombres un presente amable desde ese futuro que soñaron nuestros antepasados al que todavía aspiramos. Y el poco tiempo que nos reste lo emplearemos en aprender a dejar volar nuestra imaginación para que nos ayude. 

    Y, descubriremos cuál es la pregunta más interesante, esa que nos dará la respuesta clave, la que nos mueve, la que desde donde brotará  todo cambio. 

    ¿Es sólo nuestra imaginación?

    ¿Realmente es sólo imaginación?

https://www.instagram.com/vicent1956/?hl=esv

Día 56 del viaje a Roma. Torrenostra --- Moncofar. Sábado 24 de mayo de 2025.

     “Dicen que los viajes ensanchan las ideas, pero para esto hay que tener ideas”. (G. K. Chesterton)

Día 56 del viaje a Roma. Torrenostra --- Moncofar.

Sábado 24 de mayo de 2025.

Distancia: 60,13 km.

Desnivel positivo: 222 m.

Velocidad media: 16 km/h. 

Se nos termina el que debería de ser el gran viaje de este 2025 y lo estoy haciendo, dejando consejos de como deberíamos de afrontar un viaje de largo recorrido en bicicleta. Como estáis viendo no son consejos ni sobre el material que debemos llevar ni sobre logística, se trataría de consejos de como debe ser nuestra actitud y comportamiento.

Y para ir finalizando hoy pongo delante el de; “Dejad siempre una buena impresión tras de vosotros”.

Hay una pregunta que muy pocas veces nos hacemos cuando abandonamos un lugar; ¿Cómo nos recordarán cuando no estemos? En nuestro interior esperamos que algo de cuanto decimos o hacemos en nuestra vida pase a la posteridad y se convierta por sí mismo en nuestra herencia, sin embargo, tenemos que ser realistas, lo que quedará de nosotros será el bien que hayamos podido hacer. Lo mismo sucede cuando viajamos, las cosas buenas que podamos hacer mientras nos encontremos en un lugar será lo que dejará una buena impresión de nosotros.

No se trata de hacer ni decir grandes cosas, esos detalles nimios que no cuestan ningún esfuerzo y que facilitan las cosas a los demás son al final los que nos definen. Son esas señales que dejamos y que nunca se olvidan las que se quedan en el corazón de las personas a las que hacemos el bien.

En el fondo, lo que parece indicar todo lo anterior es que nos portemos bien. O, dicho de otra manera: que no la liemos, que seamos amables, educados y que no demos problemas. Vamos, que no actuemos mal y no demos guerra. Esto es quizás la conclusión a la que muchos de vosotros habéis llegado, y es en parte lo que queremos la mayoría de nosotros, no solo para nosotros sino también para nuestros seres queridos. Y sin querer, casi sin darnos cuenta, podemos reducir ser bueno, a ser dócil, a cumplir las normas de la mejor manera posible.

Sin embargo, ser buena persona tiene una pretensión mayor. No se trata de verlo en negativo, o sea, de no hacer las cosas mal, de no hacer el mal. Y es que ser bueno nos lo tenemos que plantear de manera diferente: vivir para hacer el bien, en cada momento y en cada instante. La persona realmente buena no se conforma con no meter la pata, sino que actúa de forma para que el bien gane en cada situación, desde los grandes temas a las anécdotas del día a día. 

Ojalá se pueda decir de cada uno de nosotros, al marcharnos, que fuimos buenos. No por nuestra docilidad y apego a las normas y a la convivencia, que está muy bien, ni por hacer las cosas bien o por crear buen rollo. Ser buenos porque fuimos capaces de aspirar a ser bondadosos, a propagar la bondad, para nosotros y para otros, y que nos esforzarnos en cada momento para hacer el bien y mejorar un mundo que tanto lo necesita y que sigue precisando de buenas personas. 

https://www.instagram.com/vicent1956/?hl=esv

Día 55 del viaje a Roma. Vinaroz --- Torrenostra. Viernes 23 de mayo de 2025.

     “Dicen que los viajes ensanchan las ideas, pero para esto hay que tener ideas”. (G. K. Chesterton)

Día 55 del viaje a Roma. Vinaroz --- Torrenostra.

Viernes 23 de mayo de 2025.

Distancia: 49,60 km.

Desnivel positivo: 256 m.

Velocidad media: 15,3 km/h. 

Seguimos volviendo a Pego, y ya deberíamos ir terminando no solo el viaje sino esa serie de consejos según los cuales un viaje nos debería de resultar más agradable.

Hoy un consejo que resulta fundamental para los despistados, pues de no seguirlo no habría forma de disfrutar de casi ningún día. No es otro que el de: “No os enfadéis si os equivocáis de camino”.

Enfadarse cuando nos equivocamos es una parte de todo proyecto que estemos realizando y lo es porque nuestros sueños y deseos, especialmente los más sublimes, suelen ir un poco por delante de nuestras esperanzas y no tenemos más remedio que convivir con las frustraciones, las incertidumbres y por supuesto con las equivocaciones al seguirlo. Y no es un drama, ni un error hacerlo. Porque, al fin y al cabo, esos cambios de humor son también señal de que nos importa lo que estamos haciendo y que ese viaje nos implica.

Esa impresión desagradable y molesta que nos aparece al darnos cuenta de que hace unos cuantos kilómetros que vamos en la dirección equivocada no debe dejar de ser eso, una impresión desagradable y molesta sin llegar más lejos. Debe quedarse ahí.

Cuando nos enfadamos, perdemos el control de nuestra persona, pasamos de estar tranquilos y disfrutando a cambiar todo nuestro carácter y en la mayoría de las veces no elegimos perder el control y enfadarnos, simplemente sucede, nos toma por sorpresa. Es una respuesta a algo negativo que nos acaba de suceder.

Por lo tanto, el sentimiento de enfado es un estado emocional normal. Lo que sí que no lo es, es la conducta agresiva que puede surgir de ahí, es decir, lo que el enfado me lleve a cometer. De modo que podemos enfadarnos más de alguna vez, pero debemos dominarlo y no permitir que éste tenga el control sobre nosotros. Es verdad que no podemos controlar cada sentimiento que tenemos, pero lo que sí podemos controlar es su reacción. Una cosa es sentir rabia y otra muy diferente es ponerla en acción. Y es que, sentir no es consentir, lo que quiere decir es que los sentimientos no se pueden valorar moralmente, es decir, no son ni buenos ni malos, en sí mismos tampoco son malos.

Cuando no controlamos nuestra reacción ante un desvió incontrolado de nuestra ruta, podemos llegar a reacciones muy fuertes y a perder los nervios.  Debemos tener en cuenta de que no siempre podemos dominar cómo vamos a reaccionar ante ciertas situaciones, pero siempre habrá algo que podemos hacer para evitar llegar a perder los estribos.

Al llegar a ese momento en el que sabemos que en cualquier rato podemos explotar, hay que dejar de lado nuestro coraje y rogar por tener templanza, que es la capacidad de tener dominio propio. No te dejes dominar por tu enojo, domínalo tú a él. 

Por lo tanto, queda claro que no tendremos un viaje sin problemas ni enfados, serán el pan de cada día. Pero está en nosotros curar y sanar esas heridas que se albergan al fin y al cabo en el corazón, que si no se dominan pueden causar mucho daño.

Hay otra frase que me viene ahora a la memoria que tiene algo que ver con este tema; “tengo derecho a equivocarme”. Se trata de la típica frase que hemos oído y dicho alguna vez. Nos surge alguna vez por que así lo creemos, pero no por ello tenemos razón, es una pequeña mentira que esta de moda.

De las equivocaciones debemos de sacar algo en claro, aprender. Estoy seguro de que a todos nos habrá pasado de que de un error con el tiempo hemos sacado algo positivo, porque fue un punto de inflexión, porque nos hizo recapacitar o porque descubrimos un bello paisaje.

Sin embargo, equivocarse nunca puede ser un derecho, porque a veces conlleva una dosis de dolor para nosotros y para otros.  Y porque decir que algo es un derecho incluye decir que es una posibilidad, y que por tanto no es tan malo. Y en las decisiones uno debe aspirar siempre al bien. Nadie tira un penalti para fallarlo.

Los errores llegan tarde o temprano y nos sirven para aprender, pero ya que estamos, mejor no equivocarse, porque no está el mundo para hacerse daño, así como así. Ojalá tengamos siempre la lucidez de acertar, aun sabiendo que equivocarse forma parte del camino y nos ayuda a crecer, pero nunca será un derecho, ni tampoco un drama, dicho sea de paso.

https://www.instagram.com/vicent1956/?hl=esv

Día 54 del viaje a Roma. La Ampolla --- Vinaroz. Jueves 22 de mayo de 2025.

 “Dicen que los viajes ensanchan las ideas, pero para esto hay que tener ideas”. (G. K. Chesterton)

Día 54 del viaje a Roma. La Ampolla --- Vinaroz

Jueves 22 de mayo de 2025.

Distancia: 53,5 km.

Desnivel positivo: 265 m.

Velocidad media: 14,3 km/h. 

Uno de los consejos de aquel decálogo que dejé escrito hace unos cuantos días para que nuestro viaje se realice de forma agradable es; “No canséis demasiado vuestras piernas”, no es mal consejo sobre todo si vamos a estar pedaleando muchos días seguidos ya que nuestra edad no aconseja llegar al final de cada día agotados.

No deberíamos de llegar al camping cansados. Al igual que no queremos llegar enfermos, tristes, desesperados o cabreados. Lo ideal sería llegar al final del día activos y con ganas de seguir con lo que estamos haciendo. Para eso es para lo que estamos viajando. Aun cuando el quehacer de un viaje nos pone delante el cansancio, la enfermedad, la tristeza… y tantas otras cosas por las que queramos o no, nos toca pasar.

Y, cada vez iremos más cansados sino programamos bien nuestros recorridos y nuestras actividades. Conforme avanza el viaje nos vamos acelerando, es cierto. Pero no es sólo una sensación. Y eso desgasta, mucho.

Si pienso un poco me doy cuenta de que son muchas las ocasiones en que llego cansado al camping y sin fuerzas para nada, solo para hacer lo imprescindible y acostarme. No estoy hablando solo de percepciones, me estoy refiriendo a algo real, que puede tener consecuencias para mi salud. Soy consciente de ello. Pero frente a lo que no se muy bien qué hacer. Se que ni es sano, ni quiero viajar cansando, se también que no controlo el ritmo en demasiadas ocasiones, que las señales de peligro se acumulan y reclaman mi atención. Y que no depende de mi parar todo esto… O sí.

Porque en realidad sí depende de mí. Claro que sí. Decir que todo eso es lo que tiene viajar en bicicleta no es una respuesta válida, el aplazar las soluciones hasta el día siguiente tampoco sirve. Marcar un ritmo más tranquilo, más pausado no es ser un mal ciclo-viajero, es pura higiene mental. El descanso es una opción posible. Incluso deseable y necesaria. Y real, no es sólo una utopía. Como tampoco lo es dejar de visitar cada uno de los lugares turísticos que nos vamos encontrando, se trata de priorizar. De saber dónde voy a gastar mi energía y mi tiempo e ir, poco a poco, colocando cada quehacer en su justo lugar.

Todo eso sin aplazar lo que es importante ni transformar en urgentes cosas de segunda o tercera fila. La cuestión es que cuando nos sintamos agotados, pararse y preguntarse: ¿dónde me desgasto? ¿dónde pienso que tengo que cansarme? ¿dónde quiero desgastarme? Y colocar nuestras prioridades. Dejando sitio a lo importante y aplazando lo que no debería ocupar un lugar en primera fila.

Y es que somos limitados, no pasa nada, todos lo somos y sobre todo con una cierta edad y si no lo aceptamos el final suele ser un reventón de salud o los cabreos sin saber muy bien por qué. Situaciones todas con peores consecuencias que tener que afrontar un simple “no, ahora no” “no, de esto no me puedo ocupar ahora”. Viajar en bicicleta no implica el agotamiento.

https://www.instagram.com/vicent1956/?hl=esv