La vida, si ho pense, és un viatge curt que no
he de mesurar pel temps que dure, sinó per la dignitat amb què l'estic vivint.
El meu compromís, per tant, com a part d'esta societat, hauria de ser la de
cuidar i protegir la dignitat de la vida de cada persona des de la seua
concepció fins a la mort.
Sí ara em pregunte: què és la vida humana? Una
resposta podria ser de què es tracta de la capacitat que té la persona de
nàixer, respirar, desenrotllar-se, procrear, evolucionar i morir. És a dir que
es tractaria de l'espai de temps que transcorre des de la concepció d'un ésser
humà fins a la seua mort.
Una altra pregunta també interessant és la
següent: què és la dignitat humana? És una pregunta complicada ja que no sols
és difícil el concepte de dignitat, sinó que també ho és el de persona. Mirant
l'anterior puc dir que la dignitat humana és un bé invulnerable propi de cada
persona que no es pot perdre, però que sí que es pot danyar. I ací és on es
complica la qüestió, ja que com més gran siga el desemparament i la necessitat
d'ajuda d'una persona, major és la possibilitat que se senta ferit en la seua dignitat.
I la nostra societat no es comporta a vegades
com deguera davant la vida humana i la seua dignitat. Hi ha moltes persones que
igualen la dignitat humana amb una llista de condicions i prioritats, la qual
cosa es pot comprovar en la forma en què es tracta a les persones vulnerables,
en la manera d'acollir i sostindre als febles, ancians i malalts, i en la
manera d'abordar uns certs moments de la vida tant en el seu començament com en
la seua final i això si que demostra el grau de civilització d'una persona.
Si una societat es resistix a condemnar actes
que el nostre sentit comú ens diu que són destructius és una societat que no té
la capacitat d'enfrontar-se al mal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario