Dia 18, del viatge a la marató de València. Què mou a cada corredor a preparar una marató?

     Dia 18, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

    Amb hui ja són díhuit els dies que porte preparant la marató, ja soc capaç de córrer quaranta minuts sense parar, així puc dir que l'entrenament va de debò.

Ja sé que saber ara quin serà el meu ritme de marató o en quines condicions ho correré és molt prematur, i fins i tot ho és afirmar que ho correré. A mi sempre m'ha costat un poc desgranar eixes respostes. En este món de la carrera a peu cada un dedica un temps a l'entrenament, deixa coses per fer per a dedicar-se a entrenar. I una pregunta que sorgix quan et planteges començar a preparar una marató és: Què sacrificaràs per a preparar la marató? Quant temps dediques a entrenar? L'estona del matí, de la vesprada, de la nit? L'estona que et sobra al final del dia? Com veus, és una pregunta que comporta més preguntes.

A mesura que van passant els anys i els entrenaments m'he anat donant compte que la resposta ha estat en els meus anhels i desitjos més profunds. I és que, la vida té diverses dimensions que no són compartiments estancs. A totes elles les unix una mateixa pregunta: què mou a cada corredor a preparar una marató? Eixa resposta canvia de corredor a corredor i residix en el fons del nostre ésser. Alguns la coneixen des que comencen a córrer i altres tarden una vida sencera a conéixer-la. És una resposta que és, al mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Ser valents per a descobrir quina és eixa resposta i, alhora, anar responent-la és el més temible i, alhora, el millor que hi ha.

La meua va començar sent: fer alguna cosa que semblava impossible. Hui ha canviat, o més prompte, he anat avançant i han anat apareixent unes altres que em ronden hui dia. El que no ha canviat (ni desitge que canvie) és que és la meua consciència qui definix els meus desitjos, els meus dubtes, les meues pors, les meues busques i tots els meus cómos.

Una bona experiència no és la que es repetix sempre de la mateixa forma i manera, sinó la que et va ensenyant cada vegada una cosa nova, la que et va descobrint noves respostes. Si no fora així, ens avorriríem en cada marató que prepararíem: la incertesa i els dubtes per descomptat, però també, l'esperança, la confiança que esta vegada serà diferent i millor, i tota l'alegria que comporta saber que estem avançant, igual no per un camí recte, però sí pel nostre. Cada entrenament, cada carrera, ens acosta més a nostra marató.

I jo, de nou, et pregunte: De què serviria que tots els entrenaments foren iguals? Què aprendríem si no arriscàrem, si no ens equivocàrem, si no començàrem de nou?

Tinc clar que cometré errors, realitzaré sessions que no deuria i només m'adonaré quan perda de vista la marató, quan veja la impossibilitat de córrer-la. Si no la veig, no sent la carrera a peu, ací no és. Al final, només espere veure la marató en cada entrenament.

No es tracta de fer els entrenaments a la babalà. Es tracta d'anar dient sís xicotets en cada sessió, sabent que, la qual cosa podia arribar a pensar que era una línia recta, era una línia torta que ens acabarà portant al que realment desitjàvem.

Dia 17, del viatge a la marató de València. Repeticions. Per a què?

     Dia 17, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

    Sé que estic lluny encara de començar amb les repeticions, però no està malament que em vaja fent la idea que eixe dia arribarà.

La clau és les repeticions, per a la marató, és fer-les a un ritme el més uniforme possible i a una velocitat bén precisa que ha d'estar directament relacionada amb la velocitat de marató, és a dir del ritme al qual intentarem córrer la marató, de moment com és de suposar un ritme que encara no sé quin pot ser.

Sol succeir que si tenim el ritme ben calculat en unes quantes sessions ens adonarem que podem realitzar-les més ràpid, arribat eixe moment cal anar amb compte i no caure en la temptació de voler realitzar-les cada vegada més ràpid, ja vaig comentar que per a la marató no cal millorar el ritme de les repeticions sinó la seua quantitat.

Una altra qüestió que té molta més importància de la que sembla és el que es fa entre cada repetició, en els primers entrenaments hem de continuar corrent a una velocitat lenta que anirem augmentant segons passen els dies a una velocitat igual a la que realitzem el “llarg”. Hem de parar atenció a la duració d'eixa “recuperació, així per damunt podria dir que en repeticions que duren entre 2 minuts i 3 la duració serà igual al de la repetició, no obstant això quan superen els 4 minuts, si bé en els primers dies poden tindre la mateixa duració, l'objectiu serà el d'anar rebaixant eixe temps fins a col·locar-lo al voltant de la mitat i anirem adaptant el ritme a ún cada volta mes rapid per a poder realitzar la següent al ritme que tinguem marcat, cal recordar que l'objectiu és mantindre eixe ritme en totes les repeticions, ni augmentar-lo ni disminuir-lo. La qüestió és, no cal intentar millorar la velocitat de la repetició sinó la de la recuperació.

Quan comencem a preparar la marató les repeticions tenen dos objectius que complir: com és normal millorar la capacitat dels nostres músculs d'utilitzar oxigen i la de provocar una dificultat muscular i respiratòria superior a la de la carrera lenta. No obstant això, són algunes més les que aconseguirem per les quals és important complir els ritmes i la quantitat d'elles. Anem aconseguir també que els nostres músculs produïsquen menys acidifique làctic a la velocitat que pensem córrer la marató i en les recuperacions millorarem la nostra capacitat per a eliminar-ho.  

Però ara com ara, el nostre principal objectiu és la millora dels músculs per a aprofitar la major quantitat d'oxigen i la d'anar millorant la nostra tècnica de carrera que es ressent en córrer a ritmes molt lents.

Però això ja vindrà, ara el que interessa és anar acostant-nos a l'hora de carrera contínua, hui una altra vegada els 40 minuts.

Dia 16, del viatge a la marató de València. No és un “xicotet” resum

     Dia 16, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

He estat intentant fer un resum sobre el tema de la hidratació i encara que és veritat de què es tracta d'un resum no és un “xicotet” resum.

Hi ha molt de què parlar sobretot si ens fiquem amb el tema del tipus de begudes i de l'important que és que es preparen amb les quantitats exactes i per eixe motiu és pel que és una bona opció que les compren ja preparades, encara que això ens pot resultar car. No és complicat preparar-les a casa, però cal ser molt estricte amb les quantitats. Però això ja ho deixarem per a una altra ocasió.

Tornant a la hidratació i després de repassar algunes pàgines web, i sobretot de com ho veig jo, estes són un resum de les meues recomanacions:

Primera: Cal beure quan es tinga set i evitar fer-ho durant els menjars i esperar sobre una hora i mitja després d'haver menjat.

Segona: Soc de l'opinió que no cal beure en entrenaments de menys d'una hora, a pesar que faça calor. I en els “llargs” i en els “llarguíssims” hauríem de prendre una beguda isotònica.

Tercera: Esta la trobe interessant. Després de córrer cal esperar a deixar de suar, cal esperar que el cos deixe d'estar sufocat i quan estiguem ja refrigerats és quan cal començar a beure aigua. 

Per cert, fora de l'entrenament és millor beure aigua que begudes isotòniques. Sé que molts poseu molt èmfasi en la reposició de sals, però la meua opinió és que les sals minerals s'han de prendre menjant i no bevent. Insistisc, la beguda isotònica ha de ser un mecanisme d'excepció en ple exercici. Fora de l'exercici, hem de deixar que els renyons realitzen la seua funció correctament perquè estos són vitals per a una correcta homeòstasi, que no és una altra cosa que la capacitat del nostre cos per a mantindre un ambient intern estable i constant, malgrat els canvis externs. És un procés dinàmic que implica la regulació de diverses variables fisiològiques, com la temperatura corporal, el pH sanguini i la concentració de glucosa. Beure begudes isotòniques després de l'exercici no contribuïx a deixar que esta funció es realitze correctament. El nostre cos està dissenyat per a ingerir aliments i aigua. Les begudes isotòniques són una mesura d'excepció a la qual veig sentit durant la pràctica de l'exercici.

Quart: És interessant si som dels que suem molt assegurar tindre el suficient potassi i magnesi en el nostre cos, amb el que no estic dient d'acudir als suplements sinó buscar a l'estiu una alimentació que ens assegure estos minerals, així com les suficients sals.

Quint: Després del que hem llegit fins ací és de sentit comú arribar a l'entrenament ben hidratat per a així minimitzar les ganes i/o la necessitat de beure durant este.

Sexe i últim per hui: Per descomptat és igual d'important hidratar-se bé després d'entrenar, una vegada la nostra temperatura corporal s'haja normalitzat. Si bevem aigua abans que el nostre cos es refrede, suarem més i ens desmineralitzarem, com ja comente anteriorment.

Doncs bé, vaig ara a entrenar, hui faig un salt important, passaré dels trenta minuts als quaranta.

Dia 15, del viatge a la marató de València. I com ho fem?

     Dia 15, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Abans d'aclarir si hem de beure durant els entrenaments és interessant aclarir que hi ha moltes classes d'entrenaments, però si l'entrenament és un “llarg” o un “llarguíssim” pot ser raonable beure. Hem de saber que, si estem acalorats i bevem, per raons fisiològiques suarem més que si no haguérem begut aigua, ja que amb la temperatura alta i en plena carrera, el nostre cos el que farà és a disminuir la producció d'orina i l'evacuació del líquid es farà per la suor.

Què està succeint en llavors? Perquè si suem més perdrem més sals minerals i això succeïx perquè disminuirà l'osmolaritat del líquid extracelul·lar. El que hem de fer és que no disminuïsca eixa osmolaritat del líquid extracelul·lar. I com ho fem? Pues beure begudes isotòniques per a minimitzar la pèrdua de sals. Ara ens sorgix la pregunta: què és una beguda isotònica? Pues es tracta d'una beguda que té una osmolaritat (concentració de substàncies solubles) similar a la normal del líquid extracelul·lar, la qual cosa minimitzarà la sobre sudoració i la consegüent pèrdua de sals.

Per tant, quan fa calor i entrenament és un “llarguíssim”, aconsellaria beure begudes isotòniques per a minimitzar la pèrdua de sals. No obstant això, si l'entrenament no és llarg o no fa massa calor, preferisc no beure durant l'entrenament. Per diferents raons: primer, beure a vegades provoca una sensació incòmoda en la panxa, perquè en córrer hi ha oscil·lació vertical en cada camallada.

Segon, hem de preparar al nostre cos per a la deshidratació. Un cos sa té mecanismes de sobres per a afrontar la deshidratació i si no li deixem fer-ho perquè estem bevent 5 minuts abans d'entrenar i també durant l'entrene, l'única cosa que aconseguirem és no permetre al nostre cos que genere adaptacions a la calor. Una de les adaptacions més rellevants és la reducció dels nivells de sodi en la suor. Esta adaptació fa que la pèrdua de rendiment en ambients càlids amb exercicis intensos (que sempre existirà) siga menor. A més, beure aigua quan el cos està a una temperatura alta i ha començat a suar intensament, com he dit abans farà que suem més i que perdem més minerals, la qual cosa fa més lenta la recuperació després de l'entrenament. Beure begudes isotòniques evitarà en certa manera l'excés de sudoració, però tampoc permetrà que les adaptacions abans descrites siguen tan intenses.

Tercer, l'assimilació de l'aigua que bevem porta un temps, de manera que el que beguem durant una sessió de 45' difícilment ens ajudarà a rendir més en eixa sessió. I encara que ens ajude un poc, no estarem permetent que el nostre cos genere adaptacions a la calor.

En fi, prepararé un xicotet resum per a demà.

Dia 14, del viatge a la marató de València. Què vol dir sense passar-se?

     Dia 14, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Encara que es tracte d'un tema que la gran majoria de nosaltres ja controlem, perquè vivim en una regió de molta calor, sempre és bo tornar sobre el tema: hidratar-se adequadament.

Sobre l'aigua i les diferents classes de begudes hi ha molt d'escrit, però m'he trobat amb què no hi ha moltes conclusions pràctiques rellevants en els informes que he llegit. He buscat i rebuscat i no m'ha quedat per a res clar el que s'ha de fer en cada situació.

Tots aconsellen que cal estar hidratat i que per a això convé beure amb freqüència, poca quantitat en repetides ocasions. Però després em trobe amb un “però” eixe de "sense passar-se". Què vol dir sense passar-se? Li veig una falta de sentit que es genere una campanya a base d'articles sobre salut on es dona a entendre que els corredors han d'hidratar-se cada 10 o 15 minuts, per a després dir que cal fer-ho amb moderació sense donar explicacions de què és pròpiament la moderació.

El lògic, crec jo, és que si volem que la gent bega aigua amb moderació escolte el seu cos i no a les campanyes publicitàries. A mi tota la informació que es dona al respecte a nivell divulgatiu, fora de l'àmbit d'especialistes, em sembla difusa, poc clara i induïx més a confusió que a una estratègia clara.

Jo crec que llevat que un corredor tinga atrofiat el sentit de la set, la set és un bon indicador que hem de beure i que convé escoltar el nostre cos en este aspecte. En el meu cas en particular, si per exemple bec durant i immediatament després de menjar em senta mal i veig que empitjora la meua digestió, per això crec que beure en els menjars no s'hauria de fer, em fa la digestió més pesada i em molesta molt si al cap d'unes hores he de córrer. Per això procure que s'acabe la digestió per a beure, la qual cosa em sol ocórrer entre una hora i mitja a les dos hores.

Una altra qüestió interessant que tinc clara és durant els entrenaments, i la pregunta: hauria de beure durant els entrenaments? La resposta la intentaré donar demà que hui se m'esta fent tard.

Dia 13, del viatge a la marató de València. Diguem NO!

     Dia 13, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Si ja em molesta fa un parell de mesos que el TAS sancionara fins a 2029 als atletes espanyols Hamid ben Daoud i Abdelaziz Merzougui per dopatge sanguini, i us vull recordar que Ben Daoud va igualar al desembre de 2021 el rècord d'Espanya de marató (2h 6m 35s), i el passat 16 de març es va proclamar campió d'Espanya de la distància en ser nové (2h 6m 49s) en la marató de Barcelona, títol que perdrà, ja que la sanció inclou la desqualificació de totes les competicions en què va participar a partir de 2023.

Ara, fa uns dies m'apareix que Ruth Chepngetich, que com ja sabeu és la posseïdora d'eixe rècord mundial de marató que a tots ens va meravellar de dos hores i nou minuts, ha sigut suspesa de manera provisional per la Unitat d'Integritat de l'Atletisme (AIU) de World Athletics després d'un positiu en HCTZ, hidroclorotiazida, és a dir, un diürètic que es recepta per a la retenció de líquids i la hipertensió que està prohibit perquè sol usar-se per a emmascarar altres substàncies prohibides en les anàlisis d'orina que són les que realment milloren el rendiment. Perquè això, ara no sols estic molest sinó desil·lusionat.

Crec que els corredors populars hem d'estar atents al dopatge, no sols a intentar no dopar-nos conscientment sinó a eixe dopatge inconscient que podem cometre en prendre'ns alguns productes que si ho són. Per exemple; Gelocatil Grip, Iniston, Frenadol, Termalgin o Vincigrip, que poden produir dopatge en contindre pseudoefedrina. De fet, i seguint amb eixos exemples és molt comú veure com la pseudoefedrina, que és la causant del problema, sol combinar-se amb expectorants o analgèsics, és per això que cal mirar-lo bé, perquè nia que no la contenen, perquè una cosa és prendre estos medicaments quan patim un refredat i una altra molt distinta prendre'ls abans d'una carrera, no és el mateix.

Tinc clar que el dopatge és una xacra en l'esport no sols d'elit sinó en el popular ja que encobrix al meu mode de veure, una altra xacra, la comercialització esportiva. Existix tot un entramat econòmic al nostre voltant que ens obliga a consumir uns productes que en la majoria dels casos no necessitem, amb un treball de màrqueting tan potent que arriba a uns contractes de patrocini tan grans que crea en els atletes una necessitat tan gran de mantindre'ls que d'alguna manera els obliga a sobrepassar la línia roja del dopatge.

Sabem que la carrera a peu és un lloc per a aprendre coses que ens han de servir també en la nostra vida diària i abans de res la importància de la disciplina; per a cuidar de la ment i el cos; per a aprendre a col·laborar amb els altres i saber relacionar-se amb gent diferent que posseïx altres habilitats i capacitats; un lloc per a aprendre a conviure amb la frustració o decepció quan no s'aconseguix l'objectiu desitjat; per a reconéixer que cal entrenar dur per a aconseguir els objectius; per a saber que aconseguir un trofeu, una medalla o la mera satisfacció personal es requerix moltes hores de soledat i esforç, llavors, per què embrutar-ho, pertorbar-ho, manipular-ho amb argúcies grosseres i repugnants?

La carrera a peu i sobretot les carreres populars a les quals acudim cada cap de setmana són un lloc per a les amistats nobles i sanes, per a la realització d'una activitat des de la justícia personal i grupal. Per què, llavors, hem d'enterbolir la gran escola de vida que suposa córrer?, per què la seua comercialització ha d'arrabassar la noblesa d'este esport?, serà el poder dels diners, l'interés del benefici o la necessitat estratègica més forta que la noblesa de l'esport? Em resistisc a pensar que sí.

Deixem que els corredors mostren la seua màxima capacitat natural en les carreres sense demanar-los que siguen superhòmens i superdones. Que mostren la seua força i el seu límit. Que ennoblisquen la carrera a peu des del seu esforç i dedicació i oblidem, així, que altres factors tòxics cobrisquen d'ombra i sospita el lliurament constant.

En fi, si algú vol fer paranys diguem NO!

Dia 12, del viatge a la marató de València. “Repeticions”

     Dia 12, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

Hui descans. És el que tenen els divendres que els utilitzem per a a recuperar-nos dels entrenaments de la setmana i ens posem a punt per als que ens esperen el cap de setmana que solen ser per als “llargs” o els “llarguíssims”.

Com ja sabeu estic en la fase en la qual la meua carrera té dos característiques principals: és uniforme i a un ritme que m'ha de permetre mantindre una conversa tranquil·lament. Però no tot l'entrenament serà així, quan siga capaç de xarrar sense problemes durant una hora corrent sense parar, introduiré una novetat; les repeticions.

Es tracta del que solem denominar “sèries”, encara que per a ser exactes he d'aclarir que una “sèrie” és una quantitat de “repeticions” sobre una distància i a una velocitat concreta. Del que es tracta bàsicament és que dins d'eixa carrera contínua lenta introduiré uns trams en els quals augmentaré la meua velocitat. És a dir que, trams en els quals no parlaré, no perquè no tinga res a dir, sinó perquè la meua respiració m'ho impedirà.

Segons jo ho veig les “repeticions” en la marató tenen unes característiques un poc diferents a les de qualsevol altre entrenament. Les podem realitzar bàsicament de dos maneres; una en uns trams ben mesurats, pla i a una velocitat concreta, i fent canvis de ritme durant un temps concret i per descomptat en un terreny pla, ferm i regular.

Una altra particularitat que sempre m'agrada remarcar i que considere que molts corredors, al meu entendre ho fan malament, és la de fer sempre el mateix nombre de repeticions i anar augmentant la velocitat d'estes. Crec que es tracta d'un error. El desenrotllament d'un entrenament de repeticions d'un maratonià no és la de córrer cada vegada més ràpid sinó la fer-ho durant més temps a un ritme sempre igual. És a dir, sempre a la mateixa velocitat, però cada més en major nombre de repeticions, el truc es troba per tant a esbrinar bé eixa velocitat ja que l'haurem de mantindre durant tot l'entrenament.

Ja sé que es tracta d'una qüestió molt discutida dins de l'entrenament de la marató, però jo em posicione a augmentar la quantitat i mantindre la velocitat.

En fi, temps tindrem per a anar mostrant els avantatges i desavantatges de cada sistema d'entrenament quan arribe el dia en què haja de començar a realitzar-les.

Dia 11, del viatge a la marató de València. De què serviría que el camí fora recte?

     Dia 11, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

    Alguns dels qué heu vist els meus entrenaments estos dies en Strava m'heu dit que els estic realitzant massa lents. I jo no els discutisc que siguen lents, perquè en realitat són a un ritme lent, el que els discutisc és que siguen massa lents.

No vull entrar ara com ara en el tema dels números, però sense tindre en compte, de moment, el fet que estic començant a córrer, el ritme d'un minut més lent del ritme de marató no crec que siga massa lent. Si el meu ritme possible en el dia de la marató de València es troba al voltant dels sis minuts el quilòmetre que té d'estrany que córrega ara al voltant dels set minuts. Crec que és un ritme bastant ajustat. Ningú “roda” a ritme de marató.

En més d'una ocasió he comentat la importància que té l'encertar amb el nostre ritme de marató. Quin és el meu ritme de marató? una pregunta que és, al mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Cal ser valent per a fer-la tan lluny de la marató i, alhora, anar responent-la al llarg de l'entrenament és el més temible i, alhora, el millor que hi ha.

Amb els anys es va avançant en la resposta i alhora van apareixent unes altres que em ronden dia a dia. El que no ha canviat, ni desitge que canvie, és que qui definirà la resposta serà el meu cos.

Un bon entrenament no és el que et dona totes les respostes quan el planeges, sinó el que t'ensenya a descobrir-les. Si no fora així, ens perdríem tot el camí, no avançaríem. Igual no avançarem en línia recta cap a la marató de València, però si amb la certesa que estem avançant. Cada dia, cada sessió d'entrenament ens va acostant més a ell

I jo, de nou, em pregunte: De què serviria que el camí fora recte? Què aprendríem si no arriscàrem, si no ens equivocàrem, si no començàrem de nou?

Tinc clar que cometré errors, m'aniré alguns dies pel camí que no és i només m'adonaré quan perda de vista la marató. Si no la veig, no la sent, ací no és. Al final, només espere continuar veient-la en cada gir de l'entrenament.

No es tracta de fer eixe entrenament a la babalà. Es tracta d'anar acumulant quilòmetres a poc a poc, sabent que, lo que podríem haver arribat a pensar que era un entrenament en línia recta, era una línia plena de corbes que ens acabarà portant al que realment desitjàvem.

Dia 10, del viatge a la marató de València. El “llarg” i el “llarguíssim”.

     Dia 10, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Per cert, ahir ja vaig realitzar trenta minuts de carrera contínua. I com deia l'important i tal vegada l'indispensable per a córrer una marató és el fons i per tant els entrenaments anomenats “llargs” és cap a on vaig encaminat.

L'important ara per a mi és arribar a poc a poc a ser capaç de córrer uns trenta quilòmetres seguits, no obstant això, abans he d'arribar a l'hora de carrera contínua per a passar d'un entrenament basat en temps a un altre de distància amb un ritme establit.

A mi, personalment m'agrada diferenciar entre un “llarg” i el que jo denomine un “llarguíssim”, és a dir entre un entrenament que es troba entre els 15 i els 20 quilòmetres i el que es troba entre els 30 i 32 quilòmetres. En el meu cas només tinc pensat arribar a un “llarguíssim” que espere que siga dos o tres setmanes abans de la marató. És important arribar a la marató amb les cames fresques, si puc el “llarguíssim” ho realitzaré tres setmanes abans.

La distància del “llarg” l'aniré augmentant entre 2 i 3 quilòmetres en cada setmana. Recorde que és extraordinari com el nostre organisme s'adapta a esta classe d'entrenament, ja l'anirem veient. No obstant això, este entrenament se'ns pot complicar molt si ens saltem eixa lenta progressió. Una altra cosa que tinc pensada és que els “llargs”, de moment, els realitzaré cada dos setmanes, per descomptat quan aconseguisca arribar a l'hora de carrera contínua. Fins a eixe dia, tranquil·litat i a gaudir de la carrera lenta.

Una altra cosa important que ressaltar és saber perquè ens serviran estos entrenaments, resumint el més important per a nosaltres com a corredors populars és que potenciarem i farem més econòmica la nostra manera de córrer, el nostre aparell respiratori i circulatori millorarà, ens acostumarem al consum de greixos per minut i una altra cosa que sembla banal, però si ho pensem veurem que no ho és com és adaptar a la nostra ment a estar diverses hores corrent. D'ací ve que fer els “llargs” en solitari tinga tambe la seua part positiva.

Ja veurem quan arribem a eixos entrenaments quin serà el ritme en el qual els hauré de córrer. La idea és per exemple en els vint quilòmetres, fer els cinc primers i els cinc últims a ritme lent i els deu del mitj a ritme de marató, ara falta esbrinar quins seran eixos ritmes, que és tal vegada la tasca més divertida de tot l'entrenament.

Dia 9, del viatge a la marató de València. La moda del “hui”,

     Dia 9, del viatge a la marató de València. 

Molt bon dia a tots! 

Ahir vaig descansar, un descans que entra dins de l'entrenament i que no el trenca ni l'interromp. De moment i fins que no tinga la necessitat de passar dels 70 quilòmetres setmanals correré 5 dies a la setmana i no seran ni els divendres ni els dilluns.

Plantejar l'entrenament d'esta marató basant-me solament des del dia hui, fer-lo únicament des del present em pot portar a simplificar tots els entrenaments d'anys anteriors. No puc obviar el que soc com a corredor, el que soc és gràcies als meus errors i els meus encerts en tots estos anys de carrera a peu.

La moda del “hui” ens està obligant a pensar que els nostres entrenaments de fa anys ja no servixen per a res, i ara ens creiem tan “llestos”, que oblidem que el que hui és imprescindible i necessari serà vist d'ací a uns anys com una cosa estranya i innecessaria.

Qui no s'ha sorprés en veure l'entrenament de la marató de fa 10 anys? En veure les sabatilles de llavors, la alimentació, la roba de abans. No estic dient que ara tot no siga millor, que sens dubte ho és, el que vull dir és que no ens podem oblidar de tot el que hem fet, hem conegut i hem provat. No ens podem oblidar de l'experiència que hem acumulat en estos anys.

Sabem, perquè ho hem fet que amb unes sabatilles que rondaven els 300 grams cada una es podia baixar de tres hores, que amb un café una hora abans era més que suficient per a emprendre els 42195 metres, que amb el menjar de la pasta ens sobrava per a carregar carbohidrats, que amb dos pastilles de maltodextrina teníem bastant per a arribar a meta i que amb el menjar que ens preparaven cada dia a casa estàvem més que alimentats.

Per això ara quan vaig a les carreres i veig eixes super sabatilles, eixa quantitat de gels i batuts que es beuen els corredors abans, durant i després de les carreres, quan sent les dietes que els donen els nutricionistes no tinc més remei que guardar silenci i esbossar un lleuger somriure.

I sent danya per eixos corredors que al no poder accedir a tot l'anterior, cal no oblidar que costa bastant diners, que al no poder obtindre tot el que ara està de moda en este món de la marató, pensen que no podran acabar bé eixos 42195 metres.

I el secret de la marató no es troba en res d'això, la marató és una carrera de fons i l'única cosa que es necessita és això, fons. I el fons són quilòmetres.

Jo sé que no podré baixar de tres hores i mitja en la marató de València, també sé que no serà per culpa de no tindre res de l'anterior, de tot el que ara està de moda. No podré baixar de tres hores i quaranta-cinc minuts perquè l'excés d'anys i la falta de condició física per a realitzar més de huitanta quilòmetres setmanals ho fan impossible per molta sabatilla que tinga, per molts productes que em prenga i per moltes dietes que realitze, són només els quilòmetres els que necessite per a realitzar una bona marató.

Gran part dels entrenaments d'estos dos o tres últims anys tenen molt a veure amb la memòria, amb el que recorde, amb el que he viscut. No puc saber que ocorrerà en l'entrenament de demà, ni en de la setmana vinent, ni l'any que ve. Però sí que puc saber el que va ocórrer fa anys, i puc mirar eixos entrenaments i deixar que m'ajuden a córrer la marató d'enguany.

Si puc fer-li cas a l'experiència almenys intentaré repetir els encerts i evitar els errors.

Dia 8, del viatge a la marató de València. Quina cosa fa posible eixa millora?

     Dia 8, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Si hi ha una cosa de la qual m'he adonat cada vegada que comence a entrenar després d'uns quants mesos sense posar-me les sabatilles, que han sigut unes quantes, és el ràpidament que experimente una millora en l'entrenament. Es pot dir que, en les primeres setmanes si exceptuem eixos dies en què els dolors musculars em recorden els dies en què he tingut abandonat este món de la carrera a peu, cada dia que passa em trobe amb la sensació que puc realitzar més quilòmetres i que els podria fer a un ritme més ràpid.

És clar que eixe ritme de millora que observe en les primeres setmanes no pot mantindre's indefinidament, perquè si així anara, en un temps més o menys llarg, tots arribaríem al mateix nivell que els corredors d'elit. No obstant això, el meu progrés continuara sent consistent en els primers mesos, encara que no és d'estranyar que en algun moment note un lleuger empitjorament.

Quina cosa fa possible eixa millora?

Per a mi són varies les coses que em permeten notar una millora després d'uns pocs dies d'eixir a córrer. Jo començaria amb la meua ment, que s'adapta ràpidament a la fatiga, i ho podria comprovar si usar un mesurador de la freqüència cardíaca ja que em donaria compte que a la mateixa velocitat les meues pulsacions baixen.

Per descomptat hi ha altres tipus de factors com ho és sens dubte que la meua manera de córrer es torna més econòmica, els músculs que use menys en l'acció de córrer es relaxen més el que em dona una sensació de comoditat el que fa que la meua velocitat també augmente.

Una altra cosa que també és de ressaltar és la que als pocs dies soc capaç de portar més sang als meus músculs principals ja que les meues venes amplien les seues ramificacions per a arribar a més parts del muscul. D'esta manera els meus capil·lars augmenten i amb ells el flux sanguini el que fa que el cor haja d'adaptar-se per a espentar més quantitat de sang.

Els meus pulmons augmenten la seua capacitat i es tornen més eficaços perquè els músculs que s'encarreguen de la inspiració i de l'espiració treballen amb més intensitat i cada dia ho fan amb més facilitat.

Tot això i alguna cosa més que millora solament un poc en el primer mes és molt quan començament de zero, després la millora es torna un poc més lenta.

Però això ja ho anirem veient en la segona fase de l'entrenament per a la marató de València. Ara cal gaudir d'estes xicotetes millores que transmeten un gran sensació de millora, la qual cosa em permet seguir amb confiança amb l'entrenament.

Dia 7, del viatge a la marató de València. Però és tot dolor?

     Dia 7, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

Dins d'uns moments eixiré a córrer, una llàstima no acudir a Orba, però les circumstàncies així ho demanden. I no obstant això sí que recordaré mentres realitze els vint minuts de rigor eixe “Gran Fons d'Orba”.

El “Gran Fons d'Orba” sempre ha sigut present en el “Open summer circuit training” de Dorsal 19, i recorde amb satisfacció totes les edicions anteriors en les quals he participat, perquè era il·lusió el que em subministrava. En general molta gent en recordar temps passats se sent trist, nostàlgic. Ens pot succeir també quan mirem cap arrere i ens trobem amb les nostres marques. Però pot sobreviure la il·lusió al pas del temps? És esta una delicada qüestió.

Pot un corredor sentir la mateixa il·lusió ara que quan va acudir a la primera edició del Gran Fons d'Orba?

És un tòpic del pensament medieval que la memòria del ben perdut és el més trist. Si recordeu a Dante Alighieri quan en la Divina Comèdia posa en boca de Francesca: “Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice nella misèria”, (No hi ha major dolor que recordar moments feliços en la misèria), ens ho diu d'una forma bellíssima i ha quedat com un clar exemple d'esta idea.

Quan una persona “vinguda a menys” ens parla del seu esplendor passad apareixen guspires d'infortuni, tristesa, dolor: això se sent indubtablement en recordar una cosa bonica que s'ha perdut, una felicitat passada. Però és tot dolor? Pense que la clau es troba en la “il·lusió”. Sabem que recordar és reviure; en rememorar un passat alegre, es renova la situació originària. La tristesa i el dolor són inevitables, i poden ser punyents però eixe lleu somriure que apareix quan s'evoca l'esplendor passad correspon, pense jo, a la il·lusió que no s'ha esvaït, que reverdix en el record.

 Podem girar els ulls amb il·lusió a aquella felicitat que se'ns va marxar, i precisament per això és la seua desaparició el que més fa mal. Es tracta doncs de la persistència d'eixa il·lusió el que no permet el consol, enganyant-nos, dient que aquella il·lusió perduda no va ser per a tant, que aquells objectius no eren reals. Una cosa és la desil·lusió, la pèrdua de la il·lusió, una altra ben distinta és la pèrdua del que donava il·lusió, del que la suscitava. Per davall del que se'ns va escapar, d'aquelles marques i rècords que no tornaran i que ja mai batrem, entristint-nos, la il·lusió sobreviu.

I és que si la il·lusió per córrer, per continuar corrent no la podem expressar en la seua màxima plenitud, si no la podem manifestar en cada entrenament, en cada carrera a la qual acudim, alguna cosa ens falta encara per a ser verdaders corredors.

Podem estar desil·lusionats per aquelles carreres que no tornaran, per aquells corredors que ja no ens acompanyaran, per aquelles marques que ja no realitzarem, però el que ens va portar a aspirar a eixes marques, lo que ens va espentar a acudir a carreres al voltant del món, això encara està dins de nosaltres, només hem de buscar, agafar-ho i traure-ho a la llum.

Dia 6, del viatge a la marató de València. Descans actiu.

     Dia 6, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots!

Ahir va ser el primer dia de descans d'este entretingut entrenament per a la marató de València, però dir descans ho és en part, perquè va ser un descans actiu. Em vaig anar a rodar amb la bicicleta.

No enumeraré ara els beneficis que produïx el descans en un entrenament, ja el faré més avant, supose, i no obstant això si que m'agradaria fer una puntualització.

Una clau interessant és adonar-nos que un entrenament es pot considerar com un treball, però un treball que té un caràcter de “mitjà”, és a dir: es treballa per a alguna cosa, aconseguir un estat de forma. Entrenar no és una fi en si mateix. Per contrast, la paraula “descans” ens convida, i quasi obliga, a mirar quins són els “fins”, quin és el “per a què” dels nostres esforços. En este sentit sí resulta raonable parlar que ahir sí que “vaig descansar”, encara que em vaig anar a fer un volt amb la bicicleta. El descans d'ahir no és deixar de córrer sinó canviar el “mitjà” per a aconseguir el mateix fi.

No es tracta de descansar perquè estiguem cansats per culpa de l'entrenament, eixe descans ja arribarà, és a dir l'esgotament de les nostres forces encara no és present. Hui dia s'identifica el dormir amb el descansar i estos termes són distints. Existix d'una banda el descans passiu (dormir, prendre una migdiada) i per l'altra el descans físic actiu: realitzar d'activitats físiques que ens ajuden a aconseguir la fi pel qual entrenem.

Dia 5, del viatge a la marató de València. La “eufòria del corredor”.

Dia 5, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Hui primer dia de descans, han sigut quatre dies seguits, ahir, igual que tots els dies d'esta setmana, el meu entrenament és senzill, vint minuts a ritme lent, ja que el primer objectiu a complir per a arribar a València en les condicions mínimes per a córrer la seua marató és córrer quaranta minuts de manera consecutiva i el segon objectiu córrer una hora sense parar.

Per a arribar als quaranta minuts m'he proposat fer-ho en tres setmanes, augmentant deu minuts cada una d'elles amb cinc dies de carrera a peu, després per a arribar a l'hora hauré d'anar amb un poc més de cura i augmentaré en cinc minuts cada setmana. Cal tindre en compte també que cada tres setmanes seguides d'entrenament he de realitzar una setmana de recuperació.

Així podria dir que durant les quatre setmanes que venen tinc l'entrenament ja tancat, ara falta complir-lo perquè cal estar atent a l'excés d'eufòria.

He de cuidar amb molta atenció eixa eufòria que em pot fer participar en una carrera com la d'ahir sense estar en les condicions adequades per a fer-ho, encara que en la carrera d'ahir l'eufòria no haguera sigut suficient ja que amb la calor que feia no crec que haguera corregut. Pense que el meu sentit comú m'ho hauria impedit. Soc de l'opinió que un corredor popular no ha d'exposar-se a un perill tan gran per a la seua salut per a practicar un entreteniments tan bo i saludable com la carrera a peu i que tant de benefici ens dona.

Però la carrera es va celebrar i els nostres corredors van córrer eixe risc, i els va ser molt bé, cinc van pujar a l'escenari i, el van fer tres en l'escaló més alt, un en el segon i un altre en el tercer, tot un èxit sens dubte. És clar que el nostre nivell es troba a una bona altura.

Per culpa d'eixe bon nivell és pel que he d'estar encara més concentrat a controlar l'excés d'eufòria. Que és una “malaltia” que ataca principalment al corredor que comença, ja que pot succeir i de fet succeïx en la majoria dels casos. En la carrera a peu després d'uns dies entrenant en la que hem superat la fase en la qual les nostres cames ja s'han adaptat i el nostre cos ja no presenta símptomes d'un excés de cansament, som conscients del progrés que hem obtingut i ens ataca el “virus” de la “eufòria del corredor”.

Succeïx, llavors, que ens saltem algunes etapes del nostre entrenament amb l'afany de millorar més ràpid i deixem anar la duració de l'entrenament i la seua intensitat. I cal tindre paciència i tindre present que la millora en la nostra condició no és directament proporcional a la quantitat de quilòmetres que recorrem, ja que una quantitat de quilòmetres X a una intensitat X ens dona una millora I, però doblegant X no dobleguem I, i el risc de patir lesions i sobre entrenament sí que ho fa.

Els temps perquè el nostre cos s'adapte són llargs i cal recórrer-los. 

Dia 4, del viatge a la marató de València. “De què parle quan parle de correr”

     Dia 4, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Ahir, mentres acabava d'escriure em vaig recordar d'un llibre que tenia en algun lloc de Haruki Murakami amb el títol de: “De què parle quan parle de córrer”. Ho vaig buscar i ara ho rellegiré perquè me done algunes idees.

La qüestió és que en l'entrada anterior no especifique de què parlar mentres es corre, ja sé que es pot parlar de tot i que hauria de ser així, no obstant això, el món dels corredors a peu que ens envolta té tantes coses que comentar que no es fa necessari intentar resoldre la majoria dels problemes que té la resta del món, només amb els nostres tenim ja bastant per a ocupar totes les hores d'entrenament.

En realitat, no és complicat buscar molt per a tindre converses amb nosaltres mateixos sobre el món dels corredors a peu. Principalment podria resumir els temes en quatre apartats. En pertànyer a un grup bastant nombrós de corredors ja consolidat ens apareix la faceta d'organitzador, la de promotor, la del simple corredor i la labor de liderar la carrera a peu en el nostre entorn.

A l'ésser els organitzadors de diversos esdeveniments esportius ens trobem amb qüestions diferents de les que aconseguixen al simple corredor. En tindre la quasi obligació de promocionar el nostre esport augmenten els enfocaments des d'on mirar la carrera a peu. En ser corredors tenim també tot un món d'entrenaments, alimentació, material, tàctiques, tècniques i de carreres per davant. I, a l'ésser la imatge de la carrera a peu en el nostre entorn tenim la necessitat de donar una bona imatge de la carrera a peu amb tot el que això representa.

Molts temes i molt divertits alguns d'ells. És veritat, i és així, que molts dels nostres corredors són de l'opinió que s'ha d'expressar tot el que portem dins sobre qualsevol d'eixes qüestions, i a no guardar-nos res. Què és bo deixar clar el que ens molesta d'elles. Perquè si no, allò que callem s'anirà fent bola i acabarem explotant. Perquè mereixem que se sàpia el que pensem.

No obstant això, no seria també bo callar-nos de tant en tant? Em referisc a fer callar unes certes crítiques que portem dins: crítiques a institucions, companys, maneres d'entendre la realitat, projectes…

Això no implica resignar-se a ser espectadors cecs, ni fingir que tot val, que no hi ha veritat, ni bé. Tampoc és convéncer-nos que “calladitos” no molestem i estem més bonics. Ni renunciar a parlar les coses amb qui les puga solucionar.

Amb totes les coses polèmiques que passen al nostre al voltant, sembla que només hi ha dos opcions: o et fiques, i t'enllardes; o calles i romans al marge, fent veritat això de ser amo dels meus silencis i no esclau de les meues paraules. Al final, si decidixes callar-te no significa que deixes de pensar. No pots fer-ho sense ajuda exterior, no hi ha manera de desconnectar el nostre cervell.

Moltes vegades és més fàcil baixar els braços i parlar de temes indiferents. Això se'ns dona bé, encara que no és el millor.

És temps de posar un poc de criteri, que no valga tot, de no deixar-nos portar per solucions a curt termini que només servisquen a uns quants. És temps de discerniment, de respostes raonades, de més profunditat i menys respostes improvisades. calle, però no calle.

En fi, m'entrenaré ara, encara que havia quedat que ho faria en el calfament de la carrera d'Ador, però esta vesprada farà massa calor.

Dia 3, del viatge a la marató de València. Perquè parlar mentres correm?

     Dia 3, del viatge a la marató de València.

Molt bon dia a tots! 

Comentava ahir que el millor sistema per a mantindre un ritme lent i tranquil era el de mantindre una conversa, es tracta del millor i més senzill mètode per a la carrera lenta, sempre que córregues acompanyat, sinó tindrem un problema si ens portem malament amb nosaltres mateixos, d'ací la necessitat de córrer en bona companyia si es vol preparar en condicions una marató.

L'explicació senzilla del perquè això és així la podria resumir en què segons anem accelerant el nostre ritme la freqüència de la respiració va augmentant i per tant la duració de la fase d'espiració es reduïx tant que ens impedix parlar. La quantitat d'aire que inspirem i espirem va augmentant amb el nostre ritme i el seu motiu principal quan correm és perquè augmenta la quantitat de anhidrid carbònic en la nostra sang, i el per què ens succeïx això és una resposta que es mereix una explicació més tranquil·la en una altra ocasió.

La qüestió que volia remarcar hui és que si en els nostres músculs es produïx molt poc àcid làctic i en la sang el nivell de anhidrid carbònic és baix la respiració és tranquil·la i es pot parlar fàcilment. Però si la velocitat de la nostra carrera augmenta ho fa també l'àcid làctic, i si creix el anhidrid carbònic en la nostra sang també ho farà la nostra respiració, i la duració de l'espiració, que és quan es trau l'aire i amb ell els sons, es reduïx tant que no es pot emetre cap so.

És per tot l'anterior pel que quan correm i podem parlar tranquil·lament (és a dir que ens permet pronunciar frases senceres) significa que no estem fent un esforç significatiu. Si no podem parlar és tot el contrari. He d'afegir que tot l'anterior té molta importància en els primers dies i que no es passa ràpidament d'un nivell de respiració tranquil·la a una velocitat més alta d'un dia per a un altre.

En estes primeres setmanes té molta importància el poder parlar mentres es corre, la qual cosa ens presenta un altre divertit problema, de què parlem? de què parlaré hui amb mi mateix?

En fi, si les meues converses amb mi mateix tenen alguna cosa a veure amb este món de la carrera a peu que m'envolta, que de segur que ho tindran, ja us les aniré comptant.

Dia 2, del viatge a la marató de València.

     Molt bon dia a tots!

Dia 2, del viatge a la marató de València. 

D'ací a uns minuts realitzaré el segon entrenament per a la marató de València, el d'ahir va anar bé, vint minuts a un ritme suau, que repetiré esta setmana amb l'objectiu d'anar augmentant fins a arribar a l'hora de carrera contínua, llavors l'entrenament ja canviarà de nivell, ja serà un poc més divertit. De moment carrera lenta i curta.

Vinc de molts mesos de bicicleta i, el ciclisme, tots ho sabem, té en comú amb la carrera a peu l'entrenament de l'aparell cardiocirculatori i el respiratori, a més de que ja sabem el que significa un exercici prolongat i coneixem els efectes que té en el nostre cos esta activitat, i sobretot la facilitat que es té en el consum de greixos per a transformar-los en energia.

És a dir, no comence des del no-res. Es podria dir que ja posseïsc una base sobre la qual he de començar a construir l'entrenament de la marató.

La dificultat de canviar el ciclisme per la carrera a peu es troba en què els músculs, els lligaments i les articulacions de les nostres cames no estan preparats per a suportar una carrera a peu molt llarga. I és ací on em trobaré amb la part més divertida de l'entrenament per a la marató de València.

El major problema per a fer el canvi me'l trobaré, com no, en els músculs de les cames que s'han d'habituar a treballar excèntricament, és a dir els músculs encarregats de l'acció de “frenada” en el moment del contacte amb el sòl que han d'habituar-se a fer-lo.

D'altra banda, estos primers dies l'entrenament són senzills, ritme lent o siga un ritme en el qual es puga mantindre una conversa tranquil·lament. Tots hem experimentat que quan augmentem el ritme de carrera la nostra respiració s'entretalla i ens costa parlar i, de moment he d'evitar que això succeïsca.

En fi, anem per segon dia d'entrenament.

Només el primer pas és el que costa?

     Molt bon dia a tots!

Salut a tots vosaltres, honrats corredors que us agrada córrer, siga el que siga el tipus de carrera a peu que preferiu, i salut també a vosaltres, els crítics (per als qui estes entrades seran de triple profit); salut, sí, i totes les altres coses que puga donar-vos sense costar-me res. Si desitgeu conéixer com intentaré córrer la marató de València només heu de tindre paciència per a llegir.

Després d'uns mesos, tal vegada massa, en els quals m'he dedicat a la pràctica d'eixe germà de la carrera a peu que és el ciclisme, torne a calçar-me unes sabatilles de córrer. Hui acabe de realitzar el meu primer entrenament, el meu primer pas d'un llarg viatge cap a la marató de València.

I he de contradir als que sense pensar ni reflexionar són tan aficionades a animar a les persones a córrer una marató amb frases de l'estil de “Només el primer pas és el que costa”, frase que és una veritat a mig fer i que ha causat i continua causant molts maldecaps i sobretot de cames als maratonians.

“Només el primer pas és el que costa”, ha sigut repetida en tantes ocasions i per tants motius amb un embafador content per una gran quantitat de gent la missió de la qual sembla que siga la de trastornar i pertorbar la tranquil·litat de les persones que no tenen en el seu interior l'esperit aventurer necessari per a emprendre una empresa com l'entrenament d'una marató, que necessitarà de grans dosis d'esforç i sacrifici.

Va amunt -anima un amic corredor- i correrem! Comencem a entrenar una marató, que no siga només una ximple fantasia! I així el pobre corredor que gaudix de les seues carreres matutines torna de nou a estar presoner d'un entrenament, el pobre corredor que espera amb il·lusió la carrera del cap de setmana ha de xafar en el seu lloc l'asfalt amb eixos llargs recorreguts que es fan avorridíssims. Amb això queda satisfet l'amic del nostre corredor, sabedor que aconseguirà un adepte més a la marató, que li farà entrar en un món de lesions i sobreesforços. I sempre que l'entusiasta de la marató aconseguix el seu propòsit, és comú que continue amb frases com ara: “El principi és la mitat de la batalla”; o “Cosa començada, casi acabada”; o com la primera; “Només el primer pas és el que costa”.

D'això cal deduir que en el cas de la marató estos proverbis que es recolzen en esta classe de metàfores són usats per maratonians que necessiten reflexionar un poc més sobre el que representa una marató ja que fins on jo arribe, l'expressió “metàfora” no és sinó un mode, més llarg i en grec, de dir “mentida”.

Certs corredors que saben que exposar la veritat nua seria tediós o desagradable recorren comunament a estes metàfores, i eixos corredors són gent deslleial que desitja adquirir subtil i injusta influència sobre el nostre pobre corredor.

Per a provar la fal·làcia d'eixes metàfores em centraré en la primera: “Només el primer pas és el que costa”. Moltes coses en una empresa són difícils després del principi, com sabem per experiència qui haja corregut una marató, i a més mai és possible recordar el “primer pas” amb precisió. És veritat que en algunes ocasions sí que hi ha molta dificultat en el començament, com a redactar les primeres línies d'una redacció, però no en l'entrenament d'una marató.

El primer entrenament es fa agradable i pensant en les musaranyes; i el que es fa sentir a les cames i sobretot al cap és l'entrenament número trenta. Però jo sé, i els maratonians saben, i el què ens ha dit aquella frase sabia (per desgràcia) quina classe de cosa descoratjada i artera feia en dir-nos-la. Perquè esta ve a ser com obligar-nos a sentir una veu en el nostre interior que ens diguera: “Bé sé que eres incapaç de començar res”. I, si no, què has fet? Ja portes cinc anys corrent i no has corregut ni una mitja ni una marató. Qué fas en el món de la carrera a peu? Res, perquè eres insuportablement peresós, i (cosa pitjor) eixe és el teu destí. Per a tu els començaments són barreres insuperables. Què hi ha d'aquell 10K en el qual volies baixar de 45? Per què fins i tot no baixes de 4’ 30’’ minuts el quilòmetre? Perquè no eres capaç de començar a entrenar de debò. Ací tens als teus companys i companyes, amb molta menys experiència, pujant al podi en moltes carreres. I tu, en canvi, qué fas?

Així, ens trobem en el dur tràngol que significa començar, pensant que el més dur ja està passant i a les poques setmanes ens adonem que no és així, i ens entra el descoratjament, l'enuig, la irritabilitat i també comparacions tan diverses com la gent que acudix a veure un espectacle com és la marató. Mirem l'exemple de la vida de l'home, on ens trobem amb la dificultat de nàixer, la dificultat de morir i la dificultat de la Gran Permuta.

La Gran Permuta? Què és la Gran Permuta? Us preguntàreu. Perquè no tinc temps per a explicar-ho, perquè això ens conduiria a una discussió astrològica, i després potser a una qüestió de ciència física, i al final potser vosaltres pensaríeu que soc un heterodox i em miraríeu malament.

Mes, com anava dient, eixa dificultat de començar és imprecisable, i entra en la naturalesa de les coses, i s'advertix de manera molt especial en l'Art de la Marató. En tota Marató existix la Dificultat de començar, la Dificultat d'arribar al punt crucial (que és la Gran Permuta de la carrera a peu) i la Dificultat de concloure.

I, ara, us preguntàreu una altra vegada; què és, en una marató, la Gran Permuta? I, ara si que us puc dir que és el moment en què el corredor s'interessa, s'endinsa en el món de la marató i desitja continuar entrenant-lo.

I després se'ns presenta la dificultat de concloure i, si no veieu quina dificultat pot haver-hi a concloure un entrenament de marató, prova que mai heu entrenat ni corregut cap. Perquè res en l'entrenament d'una marató és tan difícil -res, ni tan sols l'elecció del tipus d'entrenament- com acabar-lo. D'ací ve que només els que són maratonians, que es troben per damunt dels entrenaments comuns, estiguen exempts de fatigues en la conclusió de la marató.

Però no m'interessa hui i ara el final de la marató, sinó el seu començament; i garantisc que el principi de qualsevol entrenament de marató és difícil, encara que resulte laboriosa l'explicació de tal dificultat. Més diré, i és que una discussió interminable sobre la dificultat de començar a entrenar constituïx un pèssim auguri per a la seua continuació, i un gastat subterfugi en el millor dels casos.

Així, per què -en nom de totes les coses comunes, habituals i decents- no llançar-me d'una vegada, sense més marrades?